Rasos de Peguera

Aprofitem l'abundosa nevada recent per gaudir d'una passejada amb els esquís pels lloms arrodonits dels Rasos de Peguera. Comencem planejant per la pista que surt gairebé a la base de l'antiga estació d'esquí i que marxa cap a l'est tot planejant. Avancem suaument gaudint del paisatge nevat fins al pla dels Rasets, on anem girant al mateix temps que pugem més fort fins als Rasos de Baix, on gaudim d'una bonica vista cap a les muntanyes pirinenques. Baixem pel tallafoc fins a l'esplanada dels Rasos del Mig, i pugem pel camí del bosc, envoltats d'arbres, fins als Rasos de Dalt, sostre del sector. Baixem amb penes i treballs esquivant els arbres, i tornem a pujar pel tallafoc per dirigir-nos a la part alta de l'estació i fer una última baixada per l'antiga pista de les Soques.

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Rasos de Peguera Castellar del Riu (Berguedà)
• Distància: 7,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 395 metres
• Temps: 3:15 hores
• Dificultat: F / S2
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després d'una nevada recent és un plaer sortir a passejar pels Rasos de Peguera, un plaer, això sí, compartit amb molta altra gent, ja que els caps de setmana d'hivern és una zona molt concorreguda. També és cert que només apartar-nos uns metres de la base de l'estació, on els nens i els seus pares juguen amb els trineus, ja podrem gaudir de la muntanya silenciosa i solitària. Una de les característiques que fa més interessant la zona els Rasos després de la nevada, és gaudir dels espessos boscos amb els arbres curulls de neu. És un espectacle natural molt bonic, i si ho combinem amb les amples vistes que gaudirem des de la part alta cap a Ensija, el Cadí i els Pirineus més propers, la sortida és del tot satisfactòria.

Pugem amb la Sílvia cap als Rasos, i estem de sort d'aparcar força a prop de la sortida de la pista dels Rasets. Amb els esquís als peus marxem per la pista que neix a la dreta, pocs metres abans d'arribar a la Creu del Cabrer. La pista planeja i puja suaument pel vessant sud dels Rasos en direcció cap als Rasets i la Torreta de l'Enginyer. Poques vegades podem gaudir d'una innivació com aquesta, reservada només per dies després de nevades abundants, ja que la modesta alçada i l'orientació sud fa que duri poc. Avui està tot preciós. Els pins i els avets conserven un bon gruix de neu a les seves branques. A la pista hi ha una bona traça tant d'esquiadors com de raquetistes. La pista s'enfila suau, i més endavant baixa uns metres abans d'arribar a la gran esplanada dels Rasets.

Tombem a l'esquerra fent un gran gir i ens encarem ara cap a l'oest. Comença també una pujada més consistent, primer pels plans dels Rasets, i més endavant pel camí que evoluciona dins del bosc. El camí és evident i va pujant fins a coronar els plans també amples dels Rasos de Baix. De fet el propi nom de Rasos ja indica el tipus de terreny que trobarem: lloms arrodonits i oberts, sense vegetació. Acabem d'arribar al punt més elevat dels Rasos de Baix, on hi ha un monòlit de pedra. Impressionant vista des d'aquest punt obert cap a la zona del Moixeró, també ben innivat. Planegem uns metres fins a situar-nos a l'entrada del característic Tallafocs. Traiem pells i baixem esquiant fins als Rasos del Mig, la gran coma plana que separa els dos turons dels Rasos.

Tombem cap a la dreta fins al final dels plans, i trobem el camí a l'esquerra que comença a pujar entremig d'un bosc molt espès. El camí puja més decidit i va zig-zaguejant entremig dels arbres, alguns caiguts, i que dificulten la progressió. Pujar encara és fàcil, simplement sortejant el obstacles, però la baixada ja endevinem que serà més problemàtica. Pugem uns minuts fins a coronar el sostre dels Rasos de Peguera, als Rasos de Dalt (2.080 m.), on hi ha una bandera. Tot i ser el punt més alt, la visió queda reduïda pels arbres. Comencem el descens pel mateix camí, i efectivament tenim dificultats per baixar per un camí tant estret i amb tants arbres. La poca perícia amb les taules tampoc hi ajuda. I encara menys una avaria a les botes que ens fa perdre molt temps, potser 30 o 40 minuts. Baixem amb penes i treballs fins a les Collades o Rasos del Mig, on tornem a posar les pells i encarem l'última pujada pel Tallafocs.

Superat l'últim pendent de la jornada, girem a la dreta i planegem fins al cap d'amunt de l'antiga estació d'esquí, on arribava un atrotinat telesquí, encara present, però inert des de fa uns quants anys. Traiem les pells i baixem per l'antiga pista de les Soques, la que queda més abocada al sud. Com que tenim problemes amb les botes, la baixada és lenta, per tant els temps indicats són generosos. Arribem a la part inferior de l'estació, on sí que hi ha molt xivarri dels nens que juguen amb els trineus. Tanquem així una ruta molt fàcil però plaent, gaudint dels magnífics boscos amb la neu que curulla les capçades dels arbres, i que mostra aquests dies un aspecte més propi dels boscos de latituds molt més septentrionals.