Caminant per les Bardenas Reales

• 

  Zona del Rallón, vista des d'un turó

• 

  Baixant del turó de Sanchirrota

• 

  Imatge nocturna de Castildetierra

• 

  Cabezo de las Cortinas

• 

  Sol del matí a Castildetierra

• 

  Ens acostem a la zona de Piskerra

• 

  Pujant a la cabanya-mirador

• 

  Massís de Piskerra

• 

  Zona de xaragalls

• 

  Parets de Piskerra

• 

  Busquem pas entre un laberint de xaragalls

• 

  Recorrent el laberint

• 

  Contemplant les parets del Rallón

Diverses rutes curtes al parc natural de les Bardenas Reales ens permeten admirar les curioses formes d'aquest espai semidesèrtic situat al sud de Navarra. Els intensos colors rogencs de la terra argilosa i l'erosió produïda per l'aigua i el vent ofereixen un paisatge singular, amb racons de gran bellesa. En absència de camins indicats, ens aventurem per un terreny inhòspit i divertit; improvitzem i descobrim racons molt bonics ben diferents del que coneixem. Tota una meravella geològica.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Parc Natural de les Bardenas Reales Navarra
• Distància: 14,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 500 metres
• Temps: 6:40 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Sense camins indicats. Cal intuïció
• Cartografia: Las Bardenas Reales Gobierno de Navarra (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Tornant d'uns dies que hem passat als Pirineus occidentals, fem una considerable marrada per arribar-nos al sud de Navarra i fer una breu parada a les Bardenas Reales. Feia temps que tenia ganes de conèixer aquest territori tan singular, però per algun motiu o altre mai hi havia estat. Aquests dies d'hivern anticiclònics amb sol i temperatures agradables al migdia semblen ben adients per aproximar-nos a aquest terreny i assaborir-ne el seu particular caràcter.

En primer lloc ens dirigim a la població d'Arguedas, molt a prop de Tudela, porta natural d'accés a les Bardenas Reales. El poble és poc atractiu, i ens sorprèn la manca d'informació de la zona. Passegem una estona pels seus carrers, i ens apropem fins a les Cuevas de Arguedas, unes curioses construccions excavades en una cinglera de roca argila. Durant els segles XIX i XX es van excavar un conjunt d'habitatges troglodítics en unes parets de roca tova (principalment argila), i es van utilitzar fins avançat el segle XX. Actualment la majoria dels antics habitatges estan ensorrats o semiensorrats, sobretot a causa de l'erosió que ha fet malbé els talusos i els marges. S'han conservat però dues o tres cases tal com eren, i es poden visitar lliurement. Passegem per la zona i tafanegem per dins dels diferents habitacles. Ben curiós.

A la carretera entre Arguedas i Tudela trobem el trencant que ens portarà cap a l'interior del parc. Uns quilòmetres més endins trobem un gran edifici amb un bon aparcament, seu del Parc Natural de les Bardenas Reales. Ens hi aturem per recollir informació. Ens interessem específicament per les opcions excursionistes, però ens informen que no tenen res, que habitualment es fa la volta al parc amb vehicle o amb bicicleta. Només tenen un petit fulletó, amb un mapa sense gens de detall, i cap mena de referència per ni informació fer cap ruta a peu. Sembla que haurem d'improvitzar.

Bona part de la zona central del parc està ocupat per un polígon de tir de l'exèrcit espanyol, i està prohibit l'accés. La carretera asfaltada arriba fins a les instal·lacions militars, i després comença una pista de terra que dóna la volta al sector més interessant del parc. La volta són uns 35 quilòmetres, i la comencem en sentit antihorari. A l'extrem est del recorregut trobem unes elevacions molt curioses, les moles del Rallón. Ens aturem a contemplar-les, i com que no tenim temps d'enfilar-nos-hi, ja que estem a mitja tarda, ens conformem en intentar pujar una petita elevació des d'on tindrem una bona perspectiva.

Aparquem al costat de l'antic corral de Mendigacha i enfilem un turó d'argila erosionada, amb els seus característics xaragalls. Pugem sense camí, per un primer tram fàcil, però de seguida es converteix en una aresta esmolada i aèria. Amb compte anem pujant, ajudant-nos amb les mans per evitar una inoportuna relliscada. Uns darrers metres exposats i arribem dalt d'un petit altiplà, on ens sorprèn trobar les antigues ruïnes d'un castell. Fins i tot hi ha un antic dipòsit d'aigua de pedra, amb volta de canó. El petit altiplà és llargarut i estret, amb una bona timba a banda i banda. A la punta nord veiem una preciosa vista de la zona del Rallón, amb les seves grans moles escarpades. Ens fixem que precisament aquesta vista és la imatge de portada del fulletó que ens han donat. Però no hi ha cap mena d'informació, ni de les ruïnes ni de la bona vista des d'aquest punt. Ens hi hem enfilat per casualitat, per intuïció, i hem gaudit d'una imatge molt bonica amb el sol de tarda.

Tornem a baixar amb compte i reprenem la ruta amb el vehicle, recollint abans un ciclista alemany que ha trencat la bicicleta. Passem per sota les grans moles del Rallón, i ens ho apuntem per l'endemà. Més al nord trobem unes altres formacions molt estètiques el Cabezo de Piskerra, i també les anotem per fer-hi una volta l'endemà. Sembla que tindrem feina. Conduïm per la ruta de circumval·lació al polígon de tir, i a l'extrem nord trobem la principal atracció turística del parc i el seu símbol, el Cabezo de Castildetierra.

Un cabezo és una elevació del terreny, normalment coronada per una gran roca. Al llarg dels mil·lenis, l'erosió hidràulica i eòlica ha anat modelant el terreny. En alguns casos les capes més fortes han aguantat millor l'erosió, de manera que algunes grans roques han protegit el terreny inferior, més tou. Això ha format curioses piràmides naturals i petits apliplans envoltats de grans precipicis cap a la gran plana. El cabezo de Castildetierra és l'exemple més notable i estètic d'aquesta geomorfologia.

Arribem a Castildetierra amb les darreres llums de la tarda, cosa que ens permet gaudir dels colors torrats d'aquesta peculiar agulla. Ens la mirem per tots cantons, ja que pels quatre costats és molt bonica. Passegem uns minuts per l'entorn, i baixem fins un curiós barranc que hi ha als seus peus, fruit també de l'erosió, amb parets trencades i foradades per tot arreu.

Encara tenim temps d'arproximar-nos fins a la petita bassa de Cortinas, que hi ha a prop. Esperem que es faci fosc per fer alguna fotografia nocturna de Castildetierra, ja que és un fenòmen curiós i tremendament estètic, amb molta força. Així tanquem el primer dia de visita al parc natural de les Bardenas Reales. Demà hi tornarem, ja que ens queda feina per fer.

El segon dia l'iniciem pujant al mirador de Cortinas, molt a prop de Castildetierra. Es pot aparcar just a sota, i unes llargues escales, amb més de 200 esglaons, ens permeten pujar dalt d'un petit altiplà amb molt bones vistes. Especialment notòria la visió cap al cabezo de Cortinillas, una muntanyeta vermellosa, estètica i trencada per multitud de xaragalls. Des del petit cim, que s'alça poc més de 60 metres, tenim una gran perspectiva de tot el parc i la zona militar. En ser una extensió molt gran i plana, la vista arriba molt enllà. Cap a l'oest sorprèn també la vista cap al prominent i emblanquinat cim del Moncayo, sostre de la serralada Ibèrica, situat a cents de quilòmetres enllà.

Conduïm de nou per la pista de circumval·lació, avui en sentit horari. Fem uns quants quilòmetres i ens aturem a la zona del Piskerra, unes elevacions molt destacades i estètiques. Sembla que la majoria de gent aparca a la pista del Paso, que marxa cap al nord, però nosaltres continuem un tram més i aparquem quan tenim el Piskerra just a la nostra esquerra. Comencem a caminar per una vella pista en desús entremig de camps. En uns minuts ens aproximem a la cabanya de Piskerra. Davant nostre tenim un paisatge fabulós, amb formes que semblen irreals. Turons, montículs i tota mena de prominències desgastades i arrodonides per la força dels elements. Un caos harmoniós que convida a endinsar-nos-hi.

Veiem davant nostre una vella cabana que sembla un mirador. Busquem la forma d'arribar-hi, ja que no hi ha cap camí indicat ni cap referència. Arribem al punt on comencen els xaragalls i trobem un barranc pla per on ens endinsem. Al cap de poc trobem unes velles escales, la majoria mig ensorrades, i ens hi enfilem. En pocs minuts arribem dalt de l'antiga barraca, que segurament devia ser un mirador, per la seva posició dalt d'un turó amb vistes. Contemplem el bonic paisatge i ens fixem en l'altiplà de Piskerra, que tenim just a sobre. Hem de buscar la forma d'arribar-hi.

Baixem les escales i ens endinsem en el caos, guiant-nos per la intuïció, ja que no hi ha camins definits. Sí que s'observa algun rastre per on ha passat gent. Com que sempre veiem l'objectiu, ens hi anem acostant tot voltejant petits promontoris i lloms arrodonits. Pugem dalt del caos de xaragalls i els admirem des de sobre, ja que la vista és molt bonica. Seguim enllà i ens aproximem a la base de les grans parets, separades en dos morrals principals, entre els quals una gran canal. Trobem alguna fita i enfilem la canal, en fort pendent. Sense problemes pugem fins dalt l'altiplà, i anem primer a la punta d'un morral i després a l'altra, contemplant el magnífic paisatge des de les alçades.

No volem tornar pel mateix camí, però no veiem gaire opció, ja que tot és molt vertical. Baixem uns metres cap al nord, i trobem dos indicis de camí que queden morts en arribar a la cinglera. Un tercer intent ens porta a un indici de sender molt dret, però ailàs! trobem una fita. No sembla un camí gens transitat, però algú ha baixat per aquí, així que ens hi aventurem. És un camí intrèpid. Baixem fort, ajudant-nos amb les mans en algun punt, i aconseguim descendir fins a la plana. Voltem el vessant nord del Piskerra per sota, i sense camí ens anem guiant per l'orientació entremig d'un reguitzell de petites formacions.

Arribem a un collet on pensàvem que ja tindríem la cabana de Piskerra a prop, però davant nostre s'obre un laberint de petits turonets i xaragalls entremig. No tenim clar que puguem sortir d'aquí, ni que hi hagi camí entremig d'aquest terreny caòtic. No hi ha cap senyal ni fita ni res, però la direcció és òbvia, ja que hem d'acabar de voltar la cinglera. Ens aventurem per dins del laberint, recorrent una espècie de barranc estret, amb parets de poca alçada a banda i banda. Afortunadament moure's per aquí no és perillós, i veiem que si no hi ha pas, com a molt haurem de tornar enrere. Però avui tenim la sort de cara, i el laberint té sortida. Després de gaudir uns minuts per un territori feréstec i entaforat, acabem sortint prop de la cabanya, al terreny pla, i per la pista tornem a arribar en pocs minuts a la pista principal on havíem aparcat.

Després de dinar anem una mica més cap al sud, al límit sud-est de la pista que volta el camp de tir, on ja havíem passat el dia anterior. Tenim la intenció de pujar fins al Rallón, un altre gran altiplà envoltat d'espectaculars cingleres, i amb diversos morrals que fan de miradors naturals. De lluny ens hem fixat que pel cantó oest es veu un camí evident per pujar-hi, i de fet hi ha diversos cotxes aparcats en una cruïlla prop del corral de Mendigacha. Aparquem i prenem una antiga pista en desús, prohibida al trànsit, que marxa en sentit nord, direcció cap a l'altiplà.

Planegem còmodament per la pista i ens anem aproximant a les parets. Les voltem per la dreta, contemplant els voltors que voletegen per la zona, amatents a tot el que passa des de les alçades. Aquí sí que trobem un camí evident, de fet una antiga pista que pujava fins a dalt l'altiplà. El caminet va guanyant alçada per la banda oest, i fa un notable gir abans d'emprendre l'últim pujador. En pocs minuts arribem a l'altiplà, que ens sorprèn per com n'és d'horitzontal en contrast amb les verticals parets sobre el qual es sustenta. Caminem fins a l'extrem nord, on contemplem tota la plana i enllà les curioses elevacions del Piskerra on hem estat al matí. Tot seguit anem cap al morral oest, amb excel·lents vistes de les parets sorprendentment altes. No ens acostem gaire al precipici ja que aquest tipus de terreny no sembla gaire estable.

Tot seguit prenem un camí cap al sud per aproximar-nos a un altre morral situat al fons, separat considerablement dels dos primers. Caminem uns 10 o 15 minuts i acabem de pujar uns metres per trobar aquest altre petit altiplà. Des d'aquí la vista de les parets i l'altiplà principal del Rallón són fantàstiques. Ara ja només ens queda tornar, i tal com també fèiem al matí ens imaginem la possibilitat de trobar algun caminoi que ens permeti baixar pel dret, cosa que sembla poc probable a causa de la verticalitat de tot aquest entorn. Però just a l'est d'aquest darrer morral sembla que marxa un caminet que s'acosta al precipici. Ens hi aproximem i veiem que serà possible baixar-hi. Fins i tot trobem un vell camí arranjat amb marges de pedra, tot i que sembla que ben poca gent passa per aquí, per l'absència de camí fresat i de cap mena de fita o indicador.

Baixem directes, en fort pendent, pel vessant sud del Rallón. Sembla que aquest devia ser l'antic camí, abans que construïssin la pista, i també sembla que ningú no passa per aquí tot i ser molt més entretingut. Baixem fort però sense cap problema, i arribem als camps que hi ha a la base de les parets. Des d'aquí ja només ens haurem d'anar guiant per un sender desdibuixat que voreja els camps i acaba desembocant a la pista, al costat del corral de Mendigacha, a pocs metres d'on hem iniciat la ruta vespertina. De nou la intuïció i la sort ens han ajudat fent una volta rodona ben atractiva i divertida.

Així tanquem dos dies de rutes al voltant de les curioses formacions geològiques de les Bardenas Reales, un lloc que ens ha sorprès agradablement per la bellesa i peculiaritat dels seus racons. Com a sorpresa negativa tenim la manca d'informació i senyalització d'una zona amb gran potencial excursionista totalment desaprofitat. Però precisament gràcies a això ens hem mogut per intuïció i per sensacions, i hem gaudit més intensament d'un territori molt singular, molt estètic i molt diferent dels llocs on habitualment ens movem. Molt recomanable!

Imatges