Cresta de Racons

• 

  Arribant al refugi de l'Orri

• 

  Al davant el Racó Petit

• 

  Deixem enrere el Racó Petit

• 

  Diversos trams de grimpada fàcil (II)

• 

  Vall de Carançà

• 

  Terreny esquerp i aspre

• 

  Desgrimpant del Racó Petit

• 

  Creuant el riu

Les valls de Riberola i Carançà, al Conflent, estan dividides per un llarga carena granítica. Des de la cabana d'Aixeques remuntem la planera vall de Riberola, i quan es bifurca seguim la Valleta. Assolim la carena tot grimpant per una canal força dreta al pas del Porc. Comencem a crestejar entre blocs de granit, amb grimpades fàcils, poc sostingudes i poc exposades, on les dificultats es poden evitar. Coronem el Racó Gros i continuem la cresta fins al Racó Petit, ambdós amb una vertical paret cap a l'est. Baixada llarga i feixuga per tartera incòmoda.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Cabana d'Aixeques, Prats de Balaguer, Fontpedrosa (Conflent)
• Distància: 15,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.425 metres
• Temps: 8:45 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Fàcil. Grimpades fàcils (II).
• Cartografia: Els Tres Refugis, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Anem cap al Conflent per gaudir d'unes muntanyes esmolades i estètiques, alhora que poc concorregudes. De lluny podem veure com la majoria d'excursionistes segueixen la carena fronterera més al sud, als pics de la coneguda com Olla de Núria. Són cims més elevats i també més amables, però menys escarpats i estètics. En canvi els pics i carenes del sector nord tenen més caràcter alpí, amb línies esmolades d'aspre granit.

La zona té moltes possibilitats, i en altres ocasions ja havíem fet algunes rutes per aquest entorn. Per exemple al Roc del Boc, la cresta de més a ponent; o també el circuit carener Noufonts - Eina - Cambra d'Ase, encara una mica més a l'oest. En ambdós casos recorreguts per carenes o crestes orientades de nord a sud, i que ofereixen una interessant cavalcada amb excel·lents vistes. I evidentment la zona també té moltes possibilitats hivernals, com per exemple el Cambra d'Ase amb esquís, o l'ascens de corredors: Vermicelle, Gigoló. I molts llocs que queden per conèixer.

Avui volem recórrer la carena-cresta que delimiten les valls de Carançà per l'est i la de Riberola per l'oest. És una carena llarga que recorrerem només en part, en el tram més interessant i esmolat, entre els dos pics de Racons, El Racó Gros i el Racó Petit.

Per accedir a aquesta cresta tenim dues opcions: pujar des de Núria (Ripollès) per la vall de Noufonts, o fer-ho per Prats de Balaguer (Conflent). Triem aquesta darrera opció, i ens aproximem al petit poble popular pels seus banys termals. S'hi arriba per la carretera de Montlluís a Perpinyà, concretament a l'alçada de Fontpedrosa s'agafa una carretera estreta i revirada que puja en pocs quilòmetres fins al poble, direcció sud. Però l'inici de l'excursió és al peu de la Cabana d'Aixeques, a la qual s'arriba per una pista en força mal estat que neix al poble i arriba al peu d'una bassa artificial i una pleta on hi acostuma a haver bestiar. Una tanca prohibeix el pas de vehicles més amunt. La pista s'alça força sobre la vall de Riberola, i és llarga i pedregosa. Recomanable accedir-hi amb vehicle tot terreny.

Comencem a caminar per la pista després de la tanca, direcció sud, amb la vista posada al característic pic Rodó que veiem al fons de la vall. La pista puja molt progressivament, i permet fer un escalfament suau pel fort desnivell que haurem de remuntar. Passem pels prats de la Jaça de Formigueres i uns minuts després arribem al refugi de l'Orri, una cabana de pastors condicionada com a refugi, amb lliteres, matalassos, taula i cadires i fins i tot llar de foc amb llenya. Està situat en un bonic planell, al peu del riu Riberola.

Fins al refugi de l'Orri seguíem el GR-10, i ara l'abandonem per seguir el camí al peu del rierol. Poc més endavant cal creuar-lo, i no és empresa fàcil ara a la primavera. El rierol baixa brau, i perdem una bona estona per trobar un punt en què fent salts gairebé acrobàtics podem passar a l'altra banda sense remullar-nos. Poc més amunt tocarà tornar-lo a creuar, al punt conegut com el Forcat de les Aigües, on conflueixen els dos torrents. Aquí cal parar atenció, ja que el camí més marcat segueix de dret, vorejant el pic Rodó per la dreta al peu de les aigües que baixen de l'Estanyet. Nosaltres en canvi hem de creuar el riu cap a l'esquerra i buscar la riera de la Valleta i un camí indefinit i desdibuixat que el ressegueix.

Anem guanyant alçada per una vall ampla, amb pins negres cada vegada més escadussers, zones de prat alpí, i més amunt per un caos de blocs. La vall és llarga, i a l'esquerra ja es van dibuixant els cims que haurem de pujar, tot i que des d'aquest punt sóc poc estètics. La vall mica en mica va girant a l'esquerra, faldejant per l'est dels escarpats pic Rodó i pic d'Anyeller. El camí és indefinit, i tot just trobem alguna fita que ens indica el millor pas. Caminem durant una llarga estona. Arribem al fons de la Coma de Racons, un gran circ ple de blocs de pas incòmode. El més fàcil és anar al fons de tot de la coma i faldejar per la base del Pic del Porc, ja que si tracem de dret haurem de recórrer un tram incòmode de blocs.

Al final de la coma ens trobem tancats al fons del circ, i sembla difícil endevinar un pas lògic. A l'esquerra (est) veiem una petita bretxa de la qual es desprèn una canal força dreta. És el Pas del Porc, i cal anar grimpant per aquesta canal per accedir a la cresta. Uns senyals de pintura groga indiquen el millor pas. Tot i que de lluny sembla més complicat, només cal grimpar en alguns punts, parant atenció a la caiguda de pedres. En pocs minuts d'intensa pujada arribem al Pas del Porc, on començarem a crestejar.

Ja a la cresta canviem de direcció i marxem cap al nord, seguint el fil. És una cresta fàcil i prou ampla, plena de grans blocs on es pot avançar caminant la major part del temps, i amb passos curts de grimpada en molts punts. En tot cas les dificultats sempre es poden esquivar fàcilment per un cantó o altre. Anem guanyant alçada ràpidament sortejant blocs i amb petites grimpades de grau I. Des del coll assolim el cim del Racó Gros (2779 m.) en poc més de mitja hora. Àmplies vistes cap al sud dels cims propers de l'Olla de Núria: Eina, Noufonts, Noucreus, Pic de l'Infern i Bastiments. També contemplem la llarga vall de Riberola per on hem pujat.

Des del cim principal baixem per la cresta, sempre sortejant grans blocs i evitant les dificultats. No és una cresta contínua, sinó que és majoritàriament ampla amb algun pas més aeri, però sempre fàcil. Els trams més escarpats es poden evitar fàcilment pel vessant oest sense pràcticament separar-se del fil. De fet mirat de lluny la cresta sembla molt més difícil del que realment és. Al cap d'uns minuts assolim el coll de Racons, punt més baix entre els dos cims. Mirant enrere el Racó Gros sembla molt abrupte i complicat, i hem baixat sense cap mena de problema.

Des del coll tornem a pujar, contemplant l'estètica paret est del Racó Petit, abrupta i vertical, on s'hi pot practicar l'escalada. A l'esquerra ens queda una bonica agulla on si no fes tant vent ens enfilaríem, però bufa un fort vent del sud que desaconsella aventures per trams exposats. Anem pujant fins a superar un cimet intermig, per on cal grimpar una mica més del que havíem fet fins ara, però sempre passos fàcils de II i poc exposats si no ens compliquem. Al cim intermig hi ha unes característiques roques de marbre, d'un blanc que contrasta fortament amb el fosc granit predominant.

Baixem lleugerament per encarar l'últim tram de grimpada que ens portarà al segon cim. Anem seguint gairebé sempre el fil, i només l'abandonem lleugerament en algun pas massa complicat per fer-lo sense corda. Aquest tram de cresta és divertit, amb una grimpada agradable i amb un punt d'emoció. Girant-nos enrere el Racó Gros, d'on venim, sembla molt més abrupte i difícil del que realment és. Sense més dificultats assolim el Racó Petit (2785 m.) Contemplem les vistes, sobretot la cresta per on hem anat venint. Busquem recer del vent uns metres per sota del cim i fem parada i fonda.

Iniciem el descens, sempre cap al nord, fins un extens coll on la cresta es converteix en ampla carena. Aquí començarem el descens, sense camí, pel fort pendent que ens separa de la vall. Una altra opció hauria estat continuar fins al proper pic de Monoliet i seguir la llarga carena fins al coll Mitjà, on hauríem pogut baixar fàcilment fins al punt de sortida (algun tram requereix grimpar). És una opció més llarga, però possiblement hauria estat molt millor. Nosaltres encarem la baixada directa cap a la Valleta, primer per trams herbosos de fort pendent que no tenen cap problema, però més endavant el pendent encara augmenta i cal baixar per una incòmoda tartera. La baixada és llarga, feixuga, incòmoda i desagradable. No hi ha camí ni cap mena de rastre, i cal buscar el millor pas seguint una torrentera. Estem més d'una hora i mitja en baixar des del coll fins al rierol, amb un pas lent i esquerp.

Un cop al peu del rierol tenim sort de trobar un arbre caigut que ens permet creuar a l'altre cantó, on ja trobem el bon camí. Desfem l'itinerari ja conegut, passem pel refugi de l'Orri i una estona més tard arribem al punt d'inici.

Ha estat una ruta interessant per una zona poc freqüentada, on la tranquil·litat està garantida. Hem vist ben poca gent, i en canvi ens hem creuat amb cabirols, cèrvols i isards. L'aproximació és llarga però agradable, per la vall de Riberola i la Valleta. La cresta és fàcil i divertida, i sempre ens ofereix un ampli panorama en cavalcar pel fil. El descens és la part més fosca d'aquesta ruta, ja que és poc agradable, però un peatge lleuger per una excel·lent jornada pirenenca.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta