Intent a les Agulles de Travessani

A l'oest del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, sobre el refugi Ventosa i Calvell, emergeixen unes agulles amb una forma dentada impactant. Aquestes cinc agulles granítiques d'estètica verticalitat es poden recórrer escalant (BD, III-IV) abans d'arribar al pic de Travessani que culmina el cordal. Entre la llarga aproximació des de la presa, la nostra lentitud escalant i el temps inestable, escalem només fins a la segona agulla i deixem la resta per una altra ocasió.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Escalada
• Lloc de sortida: Presa de Cavallers, Vall de Boí (Alta Ribagorça)
• Distància: 14,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.000 metres
• Dificultat: BD, III-IV
• Cartografia: Vall de Boí, Editorial Alpina (1:25.000)

Crònica

El segon dia que passem a la capçalera de la Vall de Boí el volem dedicar a una activitat emocionant i intensa, l'escalada de les Agulles de Travessani. Es tracta d'una escalada senzilla a un conjunt d'agulles molt estètiques que estan situades a poca distància del refugi Ventosa i Calvell, de manera que el refugi esdevé una bona base d'operacions per a aquesta empresa. Però nosaltres sortim des de baix de l'aparcament de la presa de Cavallers, afegint 2:45 h. d'aproximació.

Amb el Ferran i la Queralt, el Pep i la Pilar i la Sílvia i jo mateix fem el llarg recorregut entre la presa i el refugi. Voregem primer l'estany per la dreta (riba hidrològica esquerra) amb les primeres llums de l'albada. Anem pujant per unes grades de granit conegudes com les Llastres de la Morta. La boira ens acompanya durant tot el recorregut, i la visió de l'entorn és ben limitada. No sembla el dia més adequat per sortir a escalar, ja que ha refrescat molt. Però en arribar al peu del refugi, on parem a descansar uns minuts, el dia s'aixeca i el sol s'imposa sobre les boires. Esmorzem tot contemplant l'estany Negre als nostres peus.

La Queralt es queda vora el refugi i la resta continuem cap a la base de la primera agulla. Passat el refugi direcció est, abans d'arribar als estanys de Colieto seguim un camí difús a l'esquerra, o més aviat alguna fita escadusserra que ens va acostant a les agulles, que un cop esvaïda la boira apareixen imponents. Gairebé una hora més triguem fins situar-nos sota la primera agulla, on ens equipem i comencem a escalar.

Fem dues cordades, el Pep i la Pilar comencen i després continuem l'altra cordada formada pel Ferran, la Sílvia i jo mateix. La primera agulla és curta, i té una sortida una mica incòmode per unes lleixes granítiques. No hem encertat gaire amb el material, i portem cordes de 30 m., quan en realitat seria molt més pràctic portar-les de 60 per fer tirades més llargues, especialment en les zones de menys dificultat, o fins i tot anar en ensemble. Entre la poca pràctica, la colla que som i les cordes curtes anem molt lents.

Fem la primera agulla amb tres tirades, amb trams de III i alguns de II. El recorregut és poc sostingut, i cal creuar alguna terrassa d'herba. Tot seguit desgrimpem amb compte fins la bretxa que separa de la segona agulla. El Ferran ha sortit de primer en la primera agulla, i jo ho faig en la segona. La segona agulla és més sostinguda, però també fàcil (III). Arribem a dalt on ja ens esperen el Pep i la Pilar, que anaven al davant. Fem una pausa per menjar una mica tot contemplant el paisatge.

Des del cim de la segona agulla contemplem el paisatge, així com els núvols que es van acostant. L'aire és molt fresc, i a l'ombra fred. Desgrimpem per terreny molt aeri fins a trobar el ràpel que ens permetrà baixar fins a la bretxa que separa la segona de la tercera. El ràpel és espectacular, llarg i suspès al buit. Després de desgrimpar amb molt de compte trobem un passamà de cordino (precari) que ens acosta fins una petita lleixa suspesa al buit on hi ha la instal·lació de ràpel. El ràpel és totalment vertical, i té uns 25 metres.

Un cop a baix decidim abandonar, ja que anem molt lents i veiem que no tenim temps d'acabar totes les agulles. A més a més els núvols van creixent i en tota la part de la desgrimpada i el ràpel, a l'ombra, hem agafat fred. Com que aquí es pot abandonar fàcilment decidim deixar-ho per una altra ocasió, sortint més d'hora i anant més lleugers.

Baixem cap a la dreta per uns pendents d'herba fins a trobar de nou l'inici de la primera agulla, i d'aquesta tornem aproximadament pel mateix recorregut per on havíem vingut fins al refugi. Ens reagrupem tots plegats i emprenem el llarg retorn fins a la presa de Cavallers.

Tot i no acabar l'activitat hem passat gairebé 12 hores voltant per la muntanya, hem superat 1.000 metres de desnivell i hem gaudit d'un paisatge molt alpí i abrupte, tot i les boires que han anat tapant a estones part del bonic paisatge. Una altra ocasió, probablement a l'estiu, amb més bona temperatura i el dia més llarg tornarem a acabar la feina.

El tercer i últim dia a la zona, amb una previsió de temps ennuvolat i plujós, el dediquem a descansar i gaudir dels boscos humits dels afores del Parc, on podem contemplar els bonics colors tardorals i una munió de bolets de diferents espècies.