Llacunes de colors i volcà Licancabur (5.920 m.)

El volcà Ollagüe està semiactiu, i fumeja Llacuna Hedionda, plena de flamencs Desert de Siloli Árbol de Piedra Laguna Colorada Guèisers Sol de la Mañana Volcà Licancabur reflectit sobre la Laguna Verde Laguna Verde des del Licancabur

Continuem el viatge pels deserts del Lípez, al sud de Bolívia, on gaudim de fantàstics espectacles naturals. Contemplem volcans, alguns dels quals semiactius, voregem llacunes amb colors molt vius que contrasten amb l'entorn, ens meravellem amb majestuosos guèisers que s'aixequen desenes de metres, ens banyem en aigües termals mentre que a l'exterior estem sota zero, i pugem el volcà Licancabur, de gairebé 6.000 metres, fronterer amb Xile, al cràter del qual hi ha un petit estany i des d'on es pot contemplar la cromàtica Laguna Verde.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada d'alta muntanya
  • Lloc de sortida: Base del Licancabur, prop de la Laguna Verde (Bolívia)
  • Distància: 6,9 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.310 m. metres
  • Temps: 7:15 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil
  • Cartografia: Instituto Geográfico Nacional (1:50.000)

El desert de Siloli i la Laguna Colorada

Després de creuar tot el Salar de Uyuni el dia anterior, estem ara més al sud, al petit poble de San Juan, enmig del desert, enmig del no res. Després d'esmorzar al modest allotjament on hem passat la freda nit, juntament amb el nostre conductor i el 4x4 continuem el tour cap al sud. Avancem pel desert fins arribar a pocs quilòmetres del volcà Ollagüe, un volcà semiactiu que encara fumeja per una de les seves cares. El volcà és fronterer amb Xile. De fet avui avancem prop de la frontera xilena, de la qual ens en separa la línia muntanyosa que no és res més que la continuació de la serralada dels Andes.

Contemplem el volcà Ollagüe de lluny i continuem el trajecte cap al sud fins apropar-nos a la zona de les llacunes. Sorprèn trobar enmig d'un desert força àrid un conjunt de llacunes plenes d'animals al seu voltant. La Laguna Hedionda és una de les més grans, encerclada de grans muntanyes d'origen volcànic. Centenars de flamencs habiten aquesta llacuna, situada a més de 4.000 metres d'alçada. Amb total desconeixement ornitològic sempre havia associat els flamencs amb llocs càlids, però aquests autèntics muntanyencs viuen a més de 4.000 metres, suportant nits fredíssimes de dos dígits sota zero.

Continuem la ruta i voregem altres llacunes amb menys activitat faunística que la Hedionda. El tipus de minerals o algues d'aquestes llacunes determinen la vida o no dels animals, i com veurem més endavant també el color d'alguna de les llacunes. Tot transitant per aquest entorn ens creuem amb diversos animals que habiten aquest gran desert: trobem algun trio de perdius (no sabem perquè però ens explica el guia que sempre van de tres en tres), diverses vicunyes, habitualment amb ramats i també un bon nombre de viscatxes. Les vicunyes són una espècie de llama però que viu en llibertat, i no pot ser domesticada. Són més petites, esbeltes, àgils i esquives. Les viscatxes són uns animalons entranyables, una barreja entre conill, esquirol i cangur. S'assembla força als conills, però tenen una cua recargolada, les potes de davant força curtes i salten àgilment sobre les roques.

Entrem al desert de Siloli, amb àmplies extensions de sorra i pedres envoltades de muntanyes a la llunyania. Algunes d'aquestes muntanyes, totes volcans, tenen uns bonics colors fruit de la combustió volcànica. La sensació d'amplitud és màxima, i els horitzons són gairebé infinits.

Avancem fins a l'Árbol de Piedra, una gran roca en forma de bolet situada enmig del desert. És una pedra molt estètica, amb una base molt més estreta que la part superior, amb una forma que recorda a un arbre, o encara més a un bolet gegant. És una atracció turística molt freqüentada, i la gran majoria de tours que creuen el desert hi fan parada per contemplar aquesta curiositat natural.

Seguim fent quilòmetres cap al sud fins arribar a la Laguna Colorada, on farem nit en un altre dels albergs rònecs als quals ja estem acostumats. Aprofitem la resta de la tarda per caminar a l'entorn de la Laguna Colorada, una autèntica meravella cromàtica, ja que aquest extens llac adopta un color vermell molt intens com a conseqüènia d'unes algues que afloren prop de la superfície però només quan fa sol. Així segons les hores del dia el color de la llacuna és variable. És un lloc realment espectacular, ja que està situat en una gran planura desèrtica envoltada de volcans arrodonits, i el contrast de colors és magnífic. Per acabar de fer-la més especial, sembla que els flamencs també els agrada el color roig, i s'hi passegen en abundància. En un dels marges de la llacuna destaquen unes acumulacions de material de color blanc, que ens expliquen que és bòrax, un producte que es genera de forma natural en llacunes salades.

Guèisers, aigües termals i la Laguna Verde

Ens llevem d'hora, a les 5 del matí. Fa fred, molt fred, potser 10 o 15 graus sota zero. Després d'esmorzar reprenem la ruta amb el 4x4. Avancem ràpidament pel desert fins que ens hem d'aturar forçosament perquè hem punxat una roda. Després de canviar-la continuem fins als guèisers del Sol de la Mañana. Es tracta d'unes impressionants fumaroles que s'eleven metres i metres amunt. A sota el fang volcànic va fent la xup-xup i produeix una desagradable olor de sofre. Fem una bona volta tot contemplant les diverses sortides tant del fum com de les aigües bullents.

Uns quants quilòmetres més ens porten fins a les aigües termals, on ens banyarem tot i l'hora (abans de les 9 del matí) i el fred exterior (potser 7 o 8 graus sota zero). Però la petita piscina vora del llac conté una aigua agradable, a una temperatuda d'entre 35 i 40 graus, que en entrar gairebé sembla que et cremes, però un cop a dins és una delícia. L'únic que és difícil és sortir...

Després d'una estona ben agradable en remull ens dirigim cap a les llacunes Verde i Blanca, connectades entre si. De camí passem pel desert Salvador Dalí, un breu tram de desert on un conjunt de roques col·locades de forma anàrquica formen un paisatge que recorden algun dels quadres del pintor surrealista empordanès.

Baixem fins a la Laguna Blanca, i al costat d'aquesta la Laguna Verde, la qual aquesta hora del matí encara no mostra el seu color més intens. A diferència de la Laguna Colorada que cobra el seu color gràcies a les algues, el color de la Laguna Verde és d'origen mineral. Sembla que la composició mineral d'aquesta llacuna no agrada als animals, i pràcticament no hi ha vida.

Darrere la bonica Laguna Verde s'aixeca, imponent, el volcà Licancabur. És un volcà d'aquells de manual, amb la forma que dibuixaria un nen per representar un volcà. Una estructura cònica perfecta i uniforme, i un petit cràter al seu cim. S'apropa als 6.000 metres d'alçada, i és fronterer entre Bolívia i Xile. La ruta d'accés habitual és per Bolívia, ja que hi ha menys desnivell. És un volcà molt popular i conegut, tant per la seva pròpia estètica com per la seva situació, enmig del desert al peu mateix de la Laguna Verde.

Descansem la resta del dia a l'alberg de la Cabaña de la Laguna Blanca. És un establiment en la línia dels anteriors, molt modest però correcte. No hi ha aigua corrent a causa del fred, però és relativament confortable. El dia següent tenim la intenció de pujar el volcà Licancabur, i ens informen que en estar dins de la Reserva Natural Eduardo Avaroa, les normes d'aquest espai protegit obliguen a pujar amb guia. És un camí fàcil i fresat, però les normes diuen que cal pujar-hi amb guia. Tot i els intents, finalment desistim i acceptem de nou la imposició. Entenem també que, d'alguna manera, aquests diners reverteixen en la comunitat local.

Licancabur (5.920 m.)

Ens llevem a les 5 del matí, esmorzem i amb el nostre guia i conductor, el Martín, ens dirigim cap a la base del Licancabur. Es tracta d'un volcà fàcil tot i l'alçada. Juguem amb l'avantatge que estem ben aclimatats, i la muntanya no ofereix cap dificultat més enllà de superar els 1.300 metres de desnivell per una gran pedrera incòmoda. Poc més de mitja hora de viatge amb tot terreny per una pista força dolenta ens deixen a la base del gran volcà de forma cònica.

Comencem a caminar amb les primeres llums del dia. Al cap de pocs minuts passem per les restes d'un antic poblat inca del qual només resten algunes parets. Sembla que aquest petit poblat servia de punt d'inici per accedir al cim, on s'han trobar restes que fan pensar que s'hi feien ofrenes rituals.

El camí va serpentejant per un gran caos de rocs volcànics, però per una traça clara i evident que fa de prou bon caminar. Més amunt es redreça i els blocs es fan més grans i incòmodes. Pujarem durant una bona estona, amb un pendent considerable i constant. Més amunt és una mica més dret, i fins i tot cal mig grimpar en algun punt. Després de més de 4 hores i mitja de pujar sense treva arribem al cim.

El cim és un evident cràter gairebé circular i perfecte, amb un gran forat al mig on hi ha un petit llac glaçat, segons s'explica un dels més alts del món (5è segons algunes fonts) i un dels més alts d'Amèrica. Gairebé a 6.000 metres i enmig d'un desert tan pla la visió és fenomenal cap a totes bandes, especialment cap a llevant, amb la Laguna Verde que fa honor al seu nom i llueix un llampant color turquesa.

Amb el Joan fem la volta al cràter, gairebé tot dins de territori xilè. Així contemplem tots els vessants. Cap a ponent tenim sota els nostres peus el desert d'Atacama (Xile), amb extenses planures que arriben fins a l'horitzó. De lluny divisem diversos volcans que emergeixen des del pla.

Fem un mos i baixem gairebé pel mateix camí, amb la divertida variant de desplaçar-nos lleugerament a la dreta per anar a buscar una successió de tarteres que tot saltant ens portaran ràpidament a la base del volcà, en un vertiginós descens de 1.300 metres. Tot baixant gaudim de les espectaculars vistes sobre la Laguna Verde, que aquesta hora ja ha adquirit el seu color característic. També contemplem les amplíssimes planures dels deserts del voltans, trencades només pels volcans que creixen com bolets. Entre ells ens fixem en el Putana, que fumeja.

Arribem al cotxe satisfets de l'ascensió còmoda, fàcil i amb un bon desnivell a aquest conegut volcà panoràmic i amb un bonic cràter. Tornem cap a l'alberg on farem nit, i el dia següent abandonarem definitivament Bolívia camí cap a Xile després d'uns dies apassionants de muntanya, cultura, lleure i experiències inoblidables.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

Afegeix un nou comentari