Pequeño Alpamayo (5.410 m.)

Situada a la Cordillera Real, al sector del massís del Condoriri, aquesta muntanya es caracteritza per una bellíssima aresta de neu que culmina en un cim estret i panoràmic. No és la muntanya més alta del sector, però sí una de les més boniques i espectaculars. Caminem des del camp base fins a la gelera, on ens encordem i pugem fort fins al cim del Tarija. Perdem uns metres i afrontem l'aresta estètica, aèria i de fort pendent.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alpinisme
• Lloc de sortida: Camp base del Condoriri (Bolívia)
• Distància: 8,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 915 metres
• Temps: 8:50 hores
• Dificultat: BD-
• Sensació de dificultat: Una mica difícil. Llarga aresta de neu estreta i aèria, amb pendents de 40-50º
• Cartografia: Instituto Geográfico Militar (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Després d'uns dies d'aclimatació i de conèixer la idiosincràsia de Bolívia, ens disposem a afrontar la primera muntanya. No serà pas la més alta, però sí una de les més boniques que hàgim vist mai. El massís del Condoriri és un conjunt de muntanyes complex situat al cor dels Andes, al nord de La Paz. En llengua aymara Condoriri significa el cap del còndor, i el punt més alt del massís realment sembla la figura d'un còndor a punt d'alçar les ales.

Tenim la intenció de passar uns dies a la zona per conèixer el massís i escalar dues de les muntanyes més significatives: el Pequeño Alpamayo i el Cap del Còndor o Condoriri. Així doncs posem rumb des de la Paz cap a la Rinconada, el punt més proper al camp base. De fet teníem intenció de sortir un dia més tard, però la previsió del temps indicava que al cap de dos dies entrava un petit front, així que accelerem la marxa tot i el risc d'arribar al camp base gairebé de fosc.

Des de La Paz contractem un taxi que ens portarà fins a La Rinconada, després de més de dues hores de trajecte, la meitat del qual per una pista dolenta i plena de pols. La ruta més habitual surt des del poblet de Tuni, ja que el recorregut amb cotxe és més curt i no tan dolent, i a més a més al petit poblet es poden contractar mules per portar els equipatges fins al cap base. L'altra alternativa és anar fins a la Rinconada, amb l'avantatge de ser una mica més a prop i d'estalviar-nos una hora de marxa. Com que tenim poc temps prenem aquesta opció, tot i que per contra és més difícil de trobar mules ja que a la Rinconada tot just hi ha un parell de cases. En arribar-hi, com ens temíem, les mules estan amunt, i ens hem d'esperar més d'una hora que baixin per poder carregar els trastos i començar a pujar. Tenint en compte que ja anàvem justos de temps, arribarem al camp base de nit.

Caminem durant aproximadament una hora, amb la comoditat d'anar totalment descarregats, ja que les mules porten les motxilles i les bosses grans amb tot el material. El camí és còmode i molt agraït, ja que en tot moment anem contemplant el Cap del Còndor, el punt més elevat del massís, i gaudim de l'esplèndida posta de sol sobre l'esmolada aresta summital. El camí puja progressivament fins arribar a la llacuna Chiar Khota, a aproximadament 4.700 metres. En les àmplies planures vora el llac s'hi instal·la el camp base. És un lloc força confortable, ja que és ample i pla. Hi ha una font i l'entorn és privilegiat. Fins i tot hi ha lavabos, ja que és un lloc on habitualment s'hi aturen els grups de trekking que fan ruta per la zona.

Quan arribem el sol ja s'ha post, i es nota la fresca, tot i que tampoc no és excessiva. Muntem les tendes i ens afanyem a preparar una sopeta calenta abans d'anar a dormir. Els nervis, l'alçada i el poc costum de dormir amb tenda faran difícil que ens adormim, però ho provem.

Ens llevem d'hora i sortim de fosc. Fem un esmorzar ràpid ja que el fred no convida a entretenir-nos. Caminem per la mateixa vall per on el dia anterior havíem pujat, i seguim amunt direcció est. El camí és obvi, i marxa força de pla, guanyant poca alçada. Al cap d'aproximadament una hora de caminar arribem a la glacera, just quan comença a clarejar. Ens calcem els grampons, agafem el piolet i ens encordem. El Joan anirà al davant. És la persona amb més experiència del grup, i la resta continuem la cordada de quatre.

La glacera té ja més pendent, i el fred matinal queda atemperat per l'esforç. Iniciem una llarga i feixuga travessa per una glacera ampla i fàcil, amb pendent constant i moderat i sense dificultats aparents. Alguna petita esquerda s'entreveu, però de lluny, sense risc. La pujada es fa llarga, gairebé 3 hores seguides de glacera força monòtona. Fem alguna ziga-zaga per suavitzar els pendents més forts, però principalment pugem de dret. Quan trobem el sol fem una petita aturada per menjar uns ganyips i acabem de pujar els darrers metres fins al cim del Tarija (5.320 m.) on quedem absolutament embadalits per la fantàstica vista del Pequeño Alpamayo, invisible fins aleshores, i la seva esmolada aresta.

De moment portem força bé l'altura, tot i que l'esforç a més de 5.000 metres es fa notar. Absolutament corpresos per la bellesa d'aquesta muntanya amagada iniciem una desgrimpada d'uns 100 metres pel vessant oposat d'on veníem. Cal desgrimpar aquest tram de roca fins a trobar l'aresta que ja ens portarà definitivament cap al cim. L'aresta és impressionant, un fil estret i aeri que des de la base enfila en línia pràcticament recta fins al cim. És una de les muntanyes més boniques que he vist mai, i al principi l'aresta imposa.

El primer tram de l'aresta és una mica més suau. Però de seguida el pendent augmenta fort, i l'aresta esdevé esmolada i aèria. És considerablement exposada, sobretot per la dreta (oest). Avancem en ensemble, amb el Joan al davant, posant algunes estaques de neu de tant en tant per fer més segur l'avenç. La progressió és franca i divertida, però cal parar atenció. En algun punt el pendent és molt fort, especialment en el darrer terç, on hi ha un ressalt més dret, probablement de 50º o més, i que a més a més és força dur, gairebé gelat. Aquest breu tram potser és el més delicat, però les bones condicions de la neu, el dia esplèndid i la traça evident faciliten el pas, i avancem decidits cap al cim.

Satisfets arribem al cim, només per nosaltres, ja que algun altre grup que havia pujat ja estan de tornada. El lloc és magnífic, difícil de descriure. Al sud el Huayna Potosí es fa ben evident. Al nord, molt més a prop veiem el cap del Condoriri, que intentarem atacar l'endemà. Per tot arreu arestes, puntes i cims molt bonics. Fem la foto de cim i contemplem el magnífic paisatge.

La baixada és per la mateixa ruta. Extremem les precaucions pel descens, ja que el pendent és molt fort i l'exposició considerable. Fem la mateixa tècnica: ensemble amb estaques intermitges per assegurar el pas. El primer tram és el més pendent, i baixem alguns trams de cara i altres d'esquena. Afortunadament la neu és força dura i els grampons es claven amb seguretat. Baixem sense problemes l'esmolada aresta, grimpem de nou cap al Tarija i fem el llarg descens per l'ampla glacera abans d'emprendre el darrer tram ja en sec fins al camp base.

Ha estat una experiència extraordinària. La primera muntanya que hem pujat a Bolívia és espectacular, amb una estètica impactant i un itinerari distret i aeri. Estem tots eufòrics per haver assolit aquesta emblemàtica muntanya i haver-la gaudit plenament, amb un dia extraordinari i sense cap problema. És una d'aquelles muntanyes que probablement recordarem tota la vida, especialment l'estètica aresta de neu que condueix cap al cim. Imprescindible!

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta