Pica d'Estats (3.143 m.) per la ruta dels 6 "tres-mils"

Estany d'Areste. Al fons el Monteixo Via Gabarró i Pica d'Estats Tram de grimpada força aeri a la via Gabarró La Sílvia arribant a la Pica d'Estats per la via Gabarró Coma d'Estats Pica d'Estats vista des del Sotllo La Sílvia arribant al pic del Sotllo

Enllacem els 6 cims de més de 3.000 metres del massís de la Pica d'Estats en un itinerari circular. Passat el barranc d'Areste enfilem per terreny incòmode fins el Rodó de Canalbona (3.005 m.), seguim per cresta fins a la Punta Gabarró (3.114 m.) i continuem per la cresta, ara més aèria i exposada fins a la Pica d'Estats (3.143 m.) Amb pocs minuts més ens arribem al Verdaguer (3.133 m.), fem una mica de marrada per arribar al Montcalm (3.077 m.) i finalment grimpem fins arribar al Sotllo (3.073 m), des d'on tornarem per per l'aresta sud. Un itinerari llarg i amb fort desnivell.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Pont de la Molinassa Àreu, Alins (Pallars Sobirà)
  • Distància: 21,10 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 2.200 metres
  • Temps: 12:30 hores
  • Dificultat: PD
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Itinerari llarg i amb molt desnivell. Passos de II força aeris a l'aresta de la la via Gabarró. Camins poc definits després de l'estany d'Areste.
  • Cartografia: Pica d'Estats - Montroig Editorial Alpina (1:25.000)

Crònica

Hi ha diversos camins que permeten fugir de la massificació de la ruta habitual de la Pica d'Estats. Una d'aquestes opcions menys habitual és encadenar els 6 cims de més de tres-mil metres del massís de la Pica d'Estats per la via Gabarró, i encara és menys habitual pujar pel barranc d'Areste, ja que és un itinerari més llarg, però també més solitari i que ofereix una perspectiva diferent.

Sortim amb la Sílvia des del Pont de la Molinassa quan comença a clarejar. Per arribar-hi cal seguir una llarga pista des del poble d'Àreu, transitable amb compte per a vehicles normals. L'aparcament està força concorregut ja des del divendres al vespre, quan arriba molta gent que es dirigeix al refugi proper, o que enfila fins als llacs per plantar-hi la tenda i escurçar una mica la jornada de l'endemà. Caminem uns minuts per la pista tancada al trànsit amb una cadena fins que un cartell indicador a l'esquerra mostra l'evident camí cap al refugi. Creuem el rierol i aproximadament 10 minuts arribem al refugi. Seguim amunt per camí ben fresat i en pujada considerable. Al cap d'aproximadament un quart d'hora més trobem una bifurcació de camins, amb un cartell indicador. El camí habitual segueix cap a l'esquerra, però nosaltres tombem cap a la dreta per un camí menys fresat.

El camí segueix en direcció nord-est per anar a buscar el barranc d'Areste. Passem un curt tram de bosc i tot seguit trobem el curs del torrent. A l'alçada de la Pleta d'Areste veiem un petit pont que creua el torrent, però seguim per l'altra banda, sense creuar-lo. Al cap de pocs metres el torrent es bifurca, obrint cap a la dreta el barranc del Port Vell i cap a l'esquerra el barranc d'Areste. Nosaltres seguim per l'esquerre, al peu mateix del torrent, buscant el millor pas i buscant les fites, ja que el camí no sempre és evident. Segons les indicacions del mapa de l'Editorial Alpina hi ha un camí que passa més amunt per la solana d'Areste, però nosaltres seguim un camí poc definit pel peu mateix del torrent. Remuntem el curs de l'aigua fins arribar a la mateixa desembocadura del bonic estany d'Areste. Des d'aquest punt, mirant enrere, tenim una bonica panoràmica del Monteixo i el Norís. A sobre mateix de l'estany veiem el Pic d'Areste (2.798 m.)

Voregem l'estany d'Areste per la dreta, seguint les fites. També veiem de lluny que algú passa per l'altra banda. Passat l'estany continuem remuntant la vall, encaixonada entre el Serrat d'Areste (O) i el Serrat del Port Vell (E). Passem un estany molt més petit i continuem pel fons de la vall. Veiem que la vall es va acabant en un marcat circ. Mirant cap a l'esquerra, cap amunt, veiem l'evident Agulla Sud de Canalbona (2.874 m.), i en aquest punt tombem decididament cap a l'esquerra (NO) per començar a remuntar per un terreny tarterós en fort pendent. En aquest punt cal anar amb compte a seguir bé les fites, ja que no hi ha camí evident.

Guanyem alçada ràpidament, i després d'una fatigosa pujada arribem a un petit collet just a sota de l'Agulla Sud de Canalbona, que ens queda a la nostra dreta. Cap a l'esquerra, molts metres més avall contemplem un petit estany, i força més avall l'Estany Fondo, de magnitud considerable. En aquest petit collet cometem un error d'orientació que ens allargarà la ruta innecessàriament. Segons el mapa en aquest punt teníem dues opcions: seguir per una cresta que es veu molt escarpada fins al Pic de Canalbona (2.956 m.) o bé seguir de flanc fins a superar un petit esperó i encarar la pujada a l'Estanyet de la Conca Gelada. Descartem la cresta, ja que és força escarpada i ens faria perdre molt temps. Tampoc no trobem l'altre camí, i seguint algunes fites perdem alçada innecessàriament i fem una petita volta fins a redreçar la ruta pujant pel fons de la Coma Gelada per terreny incòmode. Arribem a la cresta, prop del pic de Canalbona, i la seguim fins a passar per sobre de l'Estanyet de la Conca Gelada, ja a la cresta fronterera entre els estats espanyol i fràncès.

Passem el Port de Riufred, i enfilem per la mateixa cresta fins el primer cim, el poc definit Pic Rodó de Canalbona (3.005 m.) Ens separem de la cresta, encara poc definida i seguim per una gran tartera molt inclinada, de pas incòmode i insegur. Veiem el proper cim però costa arribar-hi. Cal anar amb compte en no patinar i trobar el millor pas, ajudant-nos-hi amb les mans en diversos punts. Després de la fatigosa pujada arribem al vèrtex geodèsic que marca la Punta Gabarró (3.114 m.)

A partir de la Punta Gabarró l'itinerari es fa molt més entretingut, ja que aquí sí que hi ha una cresta molt marcada i força aèria en direcció a la Pica d'Estats. La visió del cim de la Pica i la cresta és força espectacular, i fins i tot sembla més difícil del que després acaba sent. Baixem una mica per la mateixa cresta fins un petit collet, i a partir d'aquí trobem el tram més complicat. Després de quatre o cinc metres per la mateixa cresta cal baixar-ne un parell per anar a buscar una marcada xemeneia per l'esquerra i pujar-la (II/II+), tot seguit passar a l'altra banda de la cresta per una petita bretxa i pujar una altra xemeneia, una mica més curta (II). A partir d'aquí la cresta esdevé menys vertical, i amb més comoditat acabem d'arribar fins al mateix cim. En tot el tram de cresta hi ha molt bones preses que atenuen la sensació d'exposició.

Arribem al cim després de poc més de 6 hores de marxa i d'haver gaudit de valent en la cresta, ja que dóna un punt més d'emoció i caràcter alpí a la sortida. A més a més la visió de la Pica amb la cresta davant és especialment bonica. Contemplem el paisatge i fem fotos al cim. El dia és esplèndid, i compartim cim amb molta altra gent que ja hi és, i molts més que van arribant mica en mica, talment una processó. Al cap de poc devallem uns metres en sentit contrari i enfilem el petit turonet del Pic Verdaguer (3.133 m.)

Els altres dos cims que ens queden estan més separats. Ens endinsem en direcció nord, ja dins del territori de l'estat francès, fins al Coll de Riufred, i des d'aquí en pocs minuts més arribem a l'ample i arrodonit cim del Montcalm (3.077 m.) Aprofitem un mur de pedra que ens protegeix del vent per dinar, tot contemplant com va arribant gent al cim de la Pica d'Estats. Havent fet desfem el camí fins al Coll de Riufred, i seguim baixant en direcció als llacs de la Cometa d'Estats, tot i que el camí no hi acaba d'arribar, sinó que es passa per l'esquerra uns quants metres per sobre. En aquest tram trobem força gent, ja que coincideix amb les dues rutes més habituals de pujar la Pica d'Estats, la "normal" pel vessant del refugi de la Vall Ferrera i la del refugi de Pinet (França).

Encarem el Port de Sotllo, però abans d'acabar-hi d'arribar enfilem una tartera cap a la dreta, seguint unes fites en direcció evident al cim del Sotllo (3.073 m). Es tracta d'una tartera força dreta que va zig-zaguejant, i que en el tram superior s'adreça encara més fent necessari l'ús de les mans per ajudar-se a superar els darrers metres. Aquest darrer tram l'hem compartit amb el Xavier de Blanes, que s'ha apuntat amb nosaltres a coronar el sisè "tres-mil" del dia. Fetes les fotos de rigor encarem la baixada per l'aresta sud del Sotllo. Hi ha un camí força desdibuixat, però es pot intuir gràcies a alguna fita escadussera. L'aresta baixa de forma molt decidida, fins i tot en algun punt sembla que serà difícil passar, però és transitable, tot i requerir de l'ajuda de les mans en alguns punts en què cal desgrimpar. En passar per l'aresta gaudim de la visió cap a les dues bandes. A l'esquerra veiem els estanys d'Estats i de Sotllo molt més avall, i cap a la dreta l'estètic pic de Baborte (2.929 m.) i el Pic dels Estanys (2.954 m.) Malauradament la bateria de la càmera s'ha esgotat, i no hi ha imatges a partir del cim del Sotllo.

Arribem al peu dels estanys de la Coma de Sotllo, els voregem, i als peus de l'estany més gran tombem decididament cap a l'esquerra per baixar per una evident coma, al peu del torrent, fins a l'entrada mateix de l'Estany de Sotllo, on ens unim al camí de la ruta habitual. Fem una parada en un petit balcó sobre el llac i aprofitem per contemplar el paisatge i menjar una mica. Encara queda un bon tros de tornada. Reprenem el camí evident direcció sud. Passem els plans de Sotllo, amb els característics rierols per tot arreu. El darrer tram del camí es fa molt llarg, ja que va voltant les pales d'Areste perdent poca alçada. Finalment arribem al refugi, on ens rehidratem i descansem uns minuts abans d'acabar de baixar a l'aparcament, on arribem després de 12 hores i 20 minuts (comptant-hi les parades).

Hem pujat un cim clàssic, el sostre de Catalunya, i ho hem fet amb una ruta molt interessant, llarga i variada. Hem passat per camins poc freqüentats (alguns poc reconeixibles), hem contemplat bonics llacs naturals (en aquesta zona no hi ha cap presa), hem gaudit de les fantàstiques panoràmiques cap a totes bandes (Vall Ferrera, Andorra, Arieja,...), hem passat per la divertida, entretinguda i aèria cresta de la via Gabarró i hem assolit fins a 6 cims de més de tres-mil metres, els "tres-mils" més orientals dels Pirineus.

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Comentaris

ok us he trobat. Bona web i bona crònica! Salutacions

Ai que ja no us atraparé enlloc! i jo anar fent el peix!!!
Molt xulo felicitats per tots els cims

Felicitats per aquesta cresta integral!

Gràcies companys!

És una ruta dura en hores i desnivell, però molt guapa i recomanable.

A veure si algun dia coincidim tots plegats per fer-ne alguna altra.

Salut i muntanya!

Per aquesta ruta, que aquesta setmana vinent faré, si el temps ho permet.

Afegeix un nou comentari