Circ d'Aixeus

En la més absoluta solitud hivernal ens dirigim cap a una de les zones més ferésteges, i alhora interesants dels Pirineus: l'extrem nord de la Vall Ferrera. La intenció inicial de pujar el Monteixo amb esquís queda reduïda per la llarguíssima aproximació, el temps dubtós i la gran quantitat de neu nova que dificultava la progressió, i alhora es mostrava inestable.

Si algun dia em perdo, un dels llocs on podeu començar a buscar-me és la Vall Ferrera. Tinc una especial debilitat per aquesta zona, i suposo que per un cúmul de factors: és una zona molt feréstega, poc vulnerada per l'afany colonitzador de l'asfalt i el totxo. És una vall tancada i profunda, a banda i banda de la qual s'aixequen altes muntanyes, algunes de més de 3.000 metres, amb alguns dels desnivells més forts de tots els Pirineus. És també una vall molt poc poblada, en què no hi ha cap gran infraestructura turística. Es mantenen les formes de vida tradicionals lligades principalment amb la ramaderia, tot i que també hi ha alguns establiments turístics però no massificats. És una zona en què la fauna salvatge hi campa còmodament. Sense anar més lluny, els óssos recentment introduïts sovint ronden pels seus espessos boscos.

No és una zona còmoda per transitar-hi a l'hivern, ja que l'aproximació a qualsevol dels cims és molt llarga. La neu cobreix aviat fins i tot les parts més baixes i obages de la vall, i l'únic refugi guardat de la zona, el de la Vall Ferrera, el peu de la Pica d'Estats no està guardat en tot l'hivern (tot i tenir un part lliure). Amb tot, sortim amb la Sílvia el divendres a la tarda, creuem el port Cantó, passem Sort, Llavorsí i a Tírvia ens endinsem a la Vall Ferrera. Ben aviat es pot apreciar el motiu del nom: les pendents parets a banda i banda de la vall estan formades per roca ferrinosa, amb el característic color de rovell.

Passat Alins ja contemplem la primera imatge del Monteixo, que tot i semblar a prop ens en separa un desnivell vertical superior als 1.800 metres. Continuem fins a Àreu i travessem el poble. Després de la Força d'Àreu s'acaba la carretera, i comença la pista. Només es veu neu molt amunt a les muntanyes, i la pista està en bones condicions. Poc després de prendre la pista un parell de cabirols ens donen la benvinguda al seu territori. Circulem durant 3 o 4 quilòmetres fins que la vall gira decididament cap a l'est. En aquest punt trobem una gran acumulació de neu a la pista que ens impedeix continuar. Aparquem a la plana Roia, un bonic planell, al peu de la Noguera de la Vall Ferrera, gairebé al costat de la borda de Ruada, un lloc idíl·lic. No es veu cap senyal de civilització enlloc. Comença a fosquejar. Sopem i aviat a dormir en la confortabilitat relativa de la furgo.

El dissabte es lleva amb una temperatura agradable per la zona de mig grau sota zero. Hi ha alguns núvols trencats, però el sol serà el protagonista. Esmorzem i ens posem a punt de marxa, la Sílvia amb les raquetes i jo amb els esquís. A uns cent metres d'on hem estacionat ja em poso els esquís als peus, ja que es veu molta neu a la pista. Però serà un miratge. Més endavant la pista torna a estar ben pelada. Passem el pont de la Farga i prenem la pista de la dreta. Sembla que aquí sí que hi ha neu, però no és contínua, de manera que seguirem una bona estona amb els esquís a l'esquena. Més endavant deixem la pista i prenem la drecera en veure que no hi ha prou neu. Arribem caminant al Pla de la Selva, on hi ha una àrea recreativa. Aquí, a 1.700 metres, sí que ja sembla que trobarem neu contínua, i ens calcem els esquís per continuar la pista que marxa també cap a la dreta.

El tram de la pista és molt llarga i pesada. Durant uns quants quilòmetres la pista fa àmplies llaçades per superar el fort desnivell del bosc de la Selva. Aquest bosc està encarat al nord, és molt espès i està poblat principalment de pi negre i espectaculars avets. Després de molta estona de pujar per pista, amb neu abundant, arribem a la Pleta dels Frares, una zona més o menys planera on s'acaba la pista. Estem al voltant dels 2.000 metres. Aquí la vegetació ja és escassa, i contemplem les dretes parets del Monteixo davant nostre. Arribem al peu del barranc d'Aixeus, però ens en separem per seguir de flanc i en pujada considerable pel marge esquerre. Aquí l'itinerari enfila de valent, amb trams força obligats. La setmana anterior havia nevat força, i a partir dels 1.800-2.000 metres trobem gruixos d'entre 25 i 40 centímetres de neu nova, però molt humida a causa de les elevades temperatures. No veiem traça enlloc. Fa dies que per aquí no hi ha passat ningú. En algun punt més baix sí que es veia alguna traça antiga.

Pugem amb força dificultat els forts desnivells previs al circ d'Aixeus, més que pel propi desnivell per la gran acumulació de neu. Se'm formen pans de neu pesadíssims sota les soles dels esquís, i la Sílvia també té dificultats amb les raquetes sobretot per superar algun flanqueig amb fort desnivell. Un últim esforç i arribem a un petit planell que fa sobre l'estany d'Aixeus. L'estany costa d'endevinar, ja que està totalment cobert per la neu. Em ve al cap el color blau intens que té aquest estany a l'estiu, res a veure amb el blanc immaculat de la neu recent.

El circ d'Aixeus és petit i tancat, amb altes muntanyes que l'encerclen. Hi ha un gran ambient d'alta muntanya, especialment ara a l'hivern, ja que les grans parets de l'entorn, l'acumulació de neu i la sensació d'encerclament ofereixen al circ una sensació molt especial. La Sílvia comenta que les muntanyes de l'entorn "atemoreixen". No sé si atemoteixen, però sí impressionen. L'únic vessant obert és cap el nord, cap on podem gaudir d'una gran visió de la Pica d'Estats i la resta de tres-mil propers (Sotllo, Verdaguer, Montcalm, Punta de Gabarró).

Ens ha costat arribar fins aquí, sobretot per la llarga aproximació i per l'acumulació de neu. Portem més de 1.100 metres de desnivell positiu, i unes quantes hores de trajecte. Mirem el que ens queda cap al Monteixo, i veiem que els pendents són molt forts. Hi ha dues possiblitats: tendir cap a la dreta per anar a buscar la carena, o bé pujar directament per la canal. En poca estona hem vist 5 o 6 petites allaus espontànies, i valorem la situació: portem molta estona de camí, el temps no és del tot segur, la neu no és estable,... Conclusió: no seguim amunt. Pugem una mica més fins uns metres més amunt de l'estanyol d'Aixeus (superior), a l'entrada de la canal que mena fins prop del cim. És una canal força dreta, aproximadament 40 graus d'inclinació, amb algun tram fins i tot més pendent. Amb neu estable és una bona opció pujar amb piolet i grampons, ja que el camí cap al cim és molt directe. Però no veiem la neu prou estable. De fet, veiem alguna petita allau al mig de la canal. Son allaus de petita magnitud, que només provocarien un ensurt, però són espontanis, i no ens volem arriscar a saber què passaria en carregar-hi el nostre pes.

Aprofitem el balcó que ens ofereix un petit planell que hi ha sobre l'estany d'Aixeus per esmorzar tot contemplant la Pica d'Estats. Allà sembla que el temps és millor, i es veu ben assolellat. També contemplem els tres cims que s'aixequen imponents sobre l'estany d'Aixeus i l'encerclen: lo Sentinella (2.559 m.), el pic de Norís (2.826 m.) i l'impressionant Monteixo (2.905 m.)

El Monteixo és un cim preciós. És un dels que més m'agrada dels Pirineus. És esbelt, piramidal, aïllat, salvatge,... Si les forces tectòniques li haguessin donat una última empenta i l'haguessin elevat per sobre dels 3.000 seria un dels grans clàssics pirenencs, però en no haver assolit la divisió d'honor queda com un cim menor, i fins i tot poc conegut. De fet, aqusta muntanya darrerament ha estat molt més coneguda gràcies a la cursa de muntanya la Cuita el Sol, una cursa tipus quilòmetre vertical, però amb força més desnivell. La cursa enfila la muntanya pel vessant oest, des del mateix poble d'Àreu, superant un desnivell de gairebé 1.700 metres.

Gaudeixo baixant les pales força pendents, però amb molta neu, del costat del barranc d'Aixeus, i pateixo baixant per la pista, ja que la neu molt humida fa que els esquís no llisquin. La tornada per la pista es fa molt pesada. A partir del pla de la Selva ens carreguem esquís i raquetes i adrecem pel GR 11, ja que la resta de pista no és esquiable. Arribem al punt d'origen després de poc més de 8 hores d'haver sortit. No hem pogut assolir el cim, però la pròpia sortida per si mateixa ja val la pena. La més absoluta solitud i l'entorn d'estricte alta muntanya al circ d'Aixeus ben bé mereixen l'esforç esmerçat.