Ferrada i Barranc de la Virgen del Castillo

Sortim de Rodellar, una de les meques de l'escalada, per fer una activitat ben variada i entretinguda. Després d'observar el característic arc de roca on hi ha diverses vies d'escalada de dificultat, anem a buscar l'esperó de la Virgen, al peu del riu. Iniciem una via ferrada aèria però de poca dificultat. Un cop dalt l'ermita resseguim la cresta fàcil, observant l'espectacular barranc de Mascún. Baixem fins a trobar el barranc sec de la Virgen, on fem un divertit descens amb múltiples ràpels en un terreny engorjat.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada / caminada / barranc
• Lloc de sortida: Rodellar, Bierge (Somontano), Osca, Espanya
• Distància: 8,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 750 metres
• Temps: 8:00 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Ferrada fàcil molt equipada. Tram de carena/cresta sense camí. Algun ràpel incòmode.
• Cartografia: Sierra y Cañones de Guara, Editorial Alpina (1:40.000). També Parque de la Sierra y los Cañones de Guara, 1:40.000, Editorial Pirineo

Itinerari

Crònica

El segon dia per la serra de Guara ens dirigim fins a Rodellar, un destí mundialment conegut pels amants de l'escalada. Aquesta època el poble està molt tranquil, i no hi ronda gaire ningú més que els prop de 50 habitants que hi viuen. En canvi amb el bon temps el poble s'omple d'escaladors de totes les nacionalitats. Tot i haver-hi poca gent, encara tindrem la sort de veure un grup de joves escaladors francesos enfilats al característic arc del sector de Las Ventanas, escalant un increïble desplom.

Per arribar a Rodellar cal emprendre una llarga carretera estreta i revirada que surt des de Bierge, al vessant sud de la serra de Guara. El poble és petit, però hi ha diversos establiments turístics: bars, albergs, hostals i càmpings. Es nota que és un lloc concorregut, bàsicament per escaladors, però també per excursionistes i barranquistes embadalits per la força i espectacularitat de les formes que el riu Mascún ha anat modelant al llarg dels mil·lenis. Gairebé com un sacrilegi, en el paradís dels escaladors nosaltres avui enfilarem una via ferrada, continuarem per una cresta fàcil i baixarem per un barranc sec.

Sortim al voltant de les 10 del matí, quan la fresca aminora gràcies a l'escalf del sol. Creuem part del poble des de l'entrada fins al carrer de l'església, on prenem un camí indicat cap a la dreta. Baixem uns metres, i tot seguit avancem de pla per unes lleixes de la cinglera. El camí baixa fort fins a trobar el riu Mascún. En aquest punt ja podem gaudir d'una de les vistes més conegudes d'aquesta zona, i no per això menys espectacular: Las Ventanas, dos arcs naturals de roca de gran dimensions encimbellats en una cinglera.

Avancem vora el riu i el creuem un parell de vegades per passeres de roca. Fem el primer revolt del riu, i just a la dreta veiem l'esperó que ens separa de l'ermita de la Virgen del Castillo, situada uns centenars de metres més amunt i no visible des de baix, tot i que l'hem vista en l'aproximació. Al peu mateix del riu ja veiem els esglaons i la línia de vida que donen inici a la ferrada. Es tracta d'una via força aèria i interessant ja que ressegueix un esperó, és a dir, no avançarem de cara a la paret sinó pel fil de la cresta vertical, amb bones vistes cap al nord (barranc de Mascún) i cap al sud (zona d'escalada de Las Ventanas).

Ens equipem i comencem a pujar. El primer tram és un mur vertical, sense cap dificultat. L'equipament és abundant i de bona qualitat, potser en alguns punts fins i tot excessiu, de manera que el recorregut és fàcil. L'atractiu principal rau no en la dificultat sinó en la bellesa de l'itinerari, sempre pel fil de l'esperó. Més amunt trobem un tram lleugerament desplomat, però tan ben equipat que es resol simplement amb una mica de força de braços i certa rapidesa. En alguns trams fàcils fins i tot hi ha cadenes per si volem agafar-nos-hi amb les mans.

Al cap d'una estona de pujar ens atrapa el sol, i la temperatura és primaveral. Un grup de joves escaladors francesos que havíem trobat en l'aproximació comencen a progressar a la bonica zona de Las Ventanas, i ens deixen embadalits veient com escalen dins de l'arc, amb uns desploms impressionants. Nosaltres però avancem al nostre humil ritme, gaudint d'un espectacle majestuós. Cap a l'altre cantó el riu Mascún s'engorja, i forma al seu voltant un bonic espectacle d'agulles, pinacles i esperons que desafien la gravetat.

La via va tendint cap a l'esquerra, seguint sempre el fil de la cresta. A tres quartes parts aproximadament del recorregut trobem el tram més vertical i bonic, un esperó molt vertical que sobresurt de la cresta. Aquest tram, sense ser difícil, és més espectacular per la verticalitat i el petit desplom. Un cop superat aquest tram tan estètic la resta és fàcil i en pocs minuts més arribem a un petit replà. Encara uns metres més equipats i arribem al peu de la petita ermita romànica de la Virgen del Castillo, capriciosament ubicada al fil del cingle.

No teníem molt clar per on continuar per completar l'activitat, i mirant el mapa i parlant amb una parella de catalans que trobem dalt del cim veiem que davant nostre s'obre una bonica cresta que es pot anar resseguint cap amunt. Més que una cresta hauríem de dir que és una carena encinglerada, ja que pel vessant esquerra es desploma verticalment amb parets que cauen cap al riu Mascún, i en canvi cap a la dreta el pendent és més suau cap al sector del barranc de la Virgen. No hi ha camí, però sí alguna fita escadussera, i la línia és ben òbvia.

Grimpem un tram per accedir al fil de la carena i tot seguit l'anem seguint caminant pràcticament sempre, només amb alguna petita grimpada per superar algun ressalt. Les vistes cap a l'esquerra són sensacionals, amb el majestuós barranc de Mascún i el conjunt d'agulles i esperons que s'alcen als seus vessants, creant un paisatge irregular i de gran bellesa. És la zona anomenada La Ciudadela. A mesura que anem pujant, a aquest gran espectacle s'hi uneix les vistes cap al massís del Mont Perdut que emergeix a l'horitzó.

En un punt un tall a la cinglera permet accedir a una gran bauma penjada, redós evident de cabres. Vista la bauma continuem per la cinglera que mica en mica es va aplanant. Dinem en una zona planera, prop d'un conjunt d'agulles que tenim davant i que poblen abundantment els voltors, que en coronen les puntes. Observem aquests grans animals així com alguna cabra que treu el nas en les puntes de les cingleres. Ens aproximem fins a les puntes per observar a certa distància i sense molestar els voltors.

Poc més amunt, en una zona oberta i planera trobem un evident camí. Mirant els dos mapes que portem (Alpina i Pirineos) sembla que hem de continuar amunt fins a trobar un altre camí que baixi cap al barranc de la Virgen (dreta). Així ho fem, però al cap d'una bona estona, quan el camí gira cap al nord veiem que ens allunyem i no hi ha cap camí que baixi. De fet el camí que baixa és el que estem seguint, però en direcció contrària. Així després de caminar en va més de mitja hora costa amunt i de constatar l'error del mapa girem cua i baixem còmodament per camí ample i ben fresat. Al cap d'una estona el camí creua el barranc de la Virgen, i precisament aquí l'abandonem i entrem al barranc.

El primer tram del barranc de la Virgen és planer, i està força cobert de vegetació. No sabem si podrem recórre'l tot, ja que les guies que havíem llegit l'agafen molt més avall, tornant de la ferrada. Per tant no sabem si el tram superior està equipat o no, i si és planer o hi ha algun salt important. Però l'aventura és l'aventura, i comencem a baixar, amb la seguretat que si no podem continuar sempre podrem tornar enrere. Esquivant esbarzers i altres herbotes que dificulten el pas per dins del barranc sec anem baixant, primer més suaument i el algun punt més fort.

Tot i que el barranc és sec cal evitar algunes basses que acumulen aigua. En alguns casos cal fer passos d'equilibrista per evitar remullar-se els peus. El barranc es va engorjant i va agafant caràcter. Algunes desgrimpades divertides abans d'arribar a un punt més dret, que primer veiem inviable, però aviat ens adonem que a la dreta hi ha unes anelles que ens permetran rapel·lar. Fem el primer dels 8 o 10 ràpels curts que acabarem fent, de fet vam perdre el compte.

Anem entrant en una zona congosta, cada cop més bonica. El trobar la primera instal·lació de ràpel ens tranquil·litzem en el sentit que podrem continuar endavant, ja que els passos estaran equipats. I així és, tot i que en algun punt cal fer algun ràpel de fortuna. Almenys en vam fer un parell a la soca d'alguna savina, i un darrer en un petit pont de roca. Els ràpels sempre són curts, de 4 o 5 metres, tot i que al final n'hi ha algun de 9 o 10 més bonic, i també incòmode. Majoritàriament anem caminant, esquivant les bassetes, en ocasions amb certa dificultat a causa de l'encaixonament del terreny. Cal anar amb compte també en algun dels ràpels, ja que la corda acaba mullant-se en alguna de les marmites, i en una en particular cal tenir la precaució de no baixar fins baix, sinó que cal buscar l'extrem per continuar baixant més enllà sense ficar-se dins.

L'equipament dels ràpels és majoritàriament vell, i en algun cas cal penjar-se d'una sola anella, i en altres d'alguna savina. A mesura que baixem el barranc es va fent més estret, i també més divertit. Fem algun pas gairebé contorsionista per evitar l'aigua, tot i que poc o molt ens acabem mullant. Ja força avall trobem un dels ràpels més llargs i també més incòmodes. El ràpel baixa fins una sala engorjada, amb la particularitat que està abalmada, de manera que bona part del ràpel és volat i les cordes freguen la roca. Cal anar amb compte per evitar malmetre la corda i enganxar-se les mans. El ràpel però és curt i molt bonic.

Estem a la part més bonica del recorregut, molt engorjada i amb parets fortament castigades per l'erosió hidràulica. En aquest punt és on cal anar alerta amb la falsa marmita, on no ens hem de ficar. Els darrers ràpels són bonics, i cal anar amb compte per no mullar-se. Finalment, de sobte, desemboquem al riu Mascún, prop d'on havíem començat la ferrada. Perfecte!

Creuem el riu i emprenem el camí de retorn, observant de nou els escaladors que encara xalen pels arcs de Las Ventanas. Pugem fent esses pel camí ja conegut i en pocs minuts més arribem a Rodellar, gairebé al crepuscle.

De nou hem tornat a gaudir de valent d'un paisatge excepcional tot fent activitats d'aventura, en aquest cas combinant una bona caminada amb una fàcil però vertical via ferrada i finalment un barranc fàcil però emocionant. Aquest primer tast de la serra de Guara ens està captivant, i ja comencem a imaginar un munt de sortides i llocs que un dia o altre voldrem descobrir.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta