Ens ha sorprès gratament l'ascensió a aquests cims situats al sud del massís de Posets, ja que tot el recorregut és d'una gran bellesa. La perspectiva del Posets i la cresta d'Espadas és immillorable. El recorregut és llarg però molt variat, amb un tram final força aeri que li dóna un bon caràcter alpí.
És un dels cims de més de tres-mil metres més fàcils, tant per distància com per dificultat. El cim se situa al vessant més meridional del massís de la Maladeta, enmig de la cresta de Cregüeña i sobre del gran llac homònim. Des del cim hi ha una gran panoràmica de l'Aneto, el Maldito i els cims propers, això si la boira ho permet.
El seu aïllament respecte a les muntanyes properes, el seu color fosc, la forma peculiar i la verticalitat de les seves parets que emergeixen des de la base converteixen al Midi d'Ossau en una de les muntanyes més emblemàtiques dels Pirineus. Enfilem la muntanya magestuosa, més espectacular que difícil, tot i que requereix una bona grimpada per pujar i fer algun ràpel per baixar. Imprescindible.
El tercer cim més elevat dels Pirineus és un fantàstic massís calcari accessible des de diverses bandes. Pugem pel vessant nord, per la vall de Pineta i en un sol dia, superant un fort desnivell i moltes hores de marxa. L'itinerari és espectacular i s'allunya de la massificada ruta habitual. Permet contemplar la glacera i també la panoràmica espectacular des del Balcó de Pineta. La boira ens impedirà la vista des del cim, però no la sensació d'haver gaudit d'un gran dia d'alta muntanya.
És potser la muntanya amb més caràcter alpí i una personalitat més marcada de tots els Pirineus. Tot i ser una ruta molt més llarga que la "normal", decidim pujar des de la vall de Gaube per contemplar l'espectacular paret nord, i ho fem d'una tirada. És una jornada llarga i dura, però molt contrastada, que combina paisatges increïbles, glacera i grimpada, i que acabem al refugi de Bayssellance, on passem la nit ja de tornada.
Als peus mateix dels pics de la Maladeta i el Maldito, l'Ibón de Cregüeña és el tercer llac més gran dels Pirineus per extensió i el primer natural (no represat). Està situat en un circ feréstec, embolcallat per diversos pics granítics molt verticals de més de 3.000 metres. El camí per arribar-hi és senzill, però cal remuntar un fort desnivell, i en el tram més alt passar per una incòmoda zona de grans blocs de granit.
Empetitit pels seus veïns propers que superen els 3.000 metres d'alçada, la Tuca de Salvaguardia destaca per ser un cim esbelt, estètic, vertical i atractiu. I sobretot és un dels millors miradors del Massís de la Maladeta, del qual es troba al nord i amb una distància suficient per tenir una gran perspectiva. L'ascensió és fàcil, però no val a badar, ja que una caiguda tindria conseqüències fatals.
Pugem la muntanya més alta dels Pirineus en un dia assolellat de primavera, només tenyit per alguns núvols i boires, i la presència del vent al cim. La neu ens acompanya des de poc després del refugi de la Renclusa. Pujar-hi un dia entre setmana i evitar les aglomeracions és un plaer. Hi havia gent amb esquís, però nosaltres pugem caminant, directes des de la Besurta i tornant per Aigualluts.
Fem una escapada ràpida per pujar el pic de Posets (o Llardana), la segona muntanya més alta dels Pirineus. L'ascensió és fàcil, ja que només cal seguir el camí evident. No hi ha cap tram tècnic ni complicat si seguim el camí tradicional pel refugi Ángel Orús, això sí, caldrà superar un desnivell positiu superior als 1.800 metres.
Per acabar l'últim dia en què estem de ruta aquest estiu ho celebrarem fent un 3.000 molt agraït, ja que gaudirem durant tot el camí d'un paisatge d'alta muntanya realment fantàstic. A més, la Tuca de Ballibierna té l'al·licient afegit del conegudíssim "paso del caballo", un pas fàcil però no apte per persones amb vertigen.