Sembla que aquest any la neu tampoc no ens vol acompanyar, i per sortir amb els esquís de muntanya ens hem de conformar amb circular prop de les estacions d'esquí, ja que la majoria de muntanyes dels Pirineus, almenys els vessants més orientals, encara no són esquiables. El divendres anterior va nevar una mica, però va ser una nevada més mediàtica que no pas real, i ben poc gruix de neu va afegir. El que sí va servir és per donar un aire més hivernal a la Cerdanya.
Dissabte, 12 gener 2008: Masella - Tosa
El dissabte al matí ens dirigim amb l'amic Toni Pérez en cotxe fins a La Masella, amb la intenció d'arribar abans no engeguin els remuntadors i així circular més tranquils i alhora no molestar als esquiadors de l'estació. La sorpresa és que un bon tros abans d'arribar-hi ja fem cua en l'estreta carretera que porta des de Das fins a la base de l'estació. Prenem paciència i tardem una estona en arribar a l'aparcament, que està farcit de cotxes. Aparquem força lluny, però no és problema. Posem les pells de foca i agafem els estris i ens dirigim cap a la base de l'estació. Hi ha moltíssima gent; sembla una gran manifestació. Em recordo de l'Astèrix: aquests romans estan bojos!
Primera curiositat del dia: abans de començar trobem un antic company d'institut, el Jeroni Soler, que també puja cap a la Tosa amb els seus esquís de telemark. Sortim una mica abans que ell, però en una de les pauses ens atrapa. Pugem per la zona més oriental de l'estació, pel peu d'unes pistes que estan tancades, de manera que pràcticament no trobem ningú, només altres companys que també estan foquejant. Pugem per les pistes del sector de la Pia, i més amunt pel sector de 2 Estacions fins al mateix cim. Altres vegades havia pujat pel sector de Coma Oriola, que és més directe, però també més pendent. Per aquest sector la pujada és molt progressiva, i permet agafar un ritme constant.
Pugem a un ritme moderat, no anem molt de pressa, però tampoc anem de passeig. Ens avança una noia que porta molt bon ritme. Pujo amb ella una estona, però m'aturo per reunir el grup. Més tard a dalt del cim coincidirem de nou amb aquesta noia i el seu grup; ens expliquen que són de Manresa. Com més amunt, més vent fa, i ens posem les jaquetes paravent. La temperatura està al voltant de 3-4 graus sota zero, adequada per practicar aquest esport, però amb el vent la sensació tèrmica és molt inferior, especialment si pares de foquejar. Pujar per pistes és còmode i fàcil. En molts trams trobem una traça ja oberta, i sense patir gaire fem via cap al cim.
Un últim esforç i arribem al cim, a 2.530 metres. No passem pel vèrtex de la Tosa, sinó que ens dirigim directament al refugi, ja que fa molt i molt vent. A dins coincidim amb altres companys que també han pujat fent esquí de muntanya i també algunes persones que han pujat amb raquetes des de Coll de Pal. Fem una xocolata calenta boníssima! Actualment hi ha una parella d'origen alemany que regenten el refugi. A dins s'està força calent, i ens reunim al voltant de l'estufa. El refugi del Niu de l'Àliga és un edifici molt bonic. És el refugi guardat que està a més alçada de tots els Pirineus. És ampli i acollidor, i és un bon punt de reunió d'excursionistes i esquiadors, tant de les pistes de Molina i Masella, com d'esquiadors de muntanya que pugen a entrenar o a passar una bona matinal.
No sé perquè, però per a mi el Niu de l'Àliga és un niu de sorpreses. La setmana passada vaig coincidir amb una ex-companya de feina que feia molts anys que no veia, i aquesta setmana la sorpresa ha estat majúscula. Quan ja feia una estona que érem dins, apareixen la Gemma i el Santi, una parella de Barcelona amb qui havia compartit gairebé 3 etapes de la Transpirenaica en BTT aquest mateix estiu. Em va fer moltíssima il·lusió veure'ls. També estaven practicant esquí de muntanya. Vam fer petar la xerrada tot comentant l'experiència.
Des dels grans finestrals del refugi, hi ha una fantàstica vista panoràmica cap a totes bandes. És especialment bonica la vista transversal del Cadí, amb el Moixeró davant i el Pedraforca i Ensija a l'esquerra. Després de contemplar les fantàstiques vistes i xerrar una estona amb altres esquiadors, fem via cap avall. Remuntem fins gairebé l'antenna de la Tosa i anem encadenant pistes fins a la base mateix de la Masella d'on hem sortit. Una bona i plàcida baixada, tot i la nombrosa afluència de gent.
Un matí ben entretingut, amb bon temps tot i el fort vent al cim. Aproximadament hem fet uns 950 metres de desnivell amb un recorregut tranquil i còmode, perfecte per compartir-lo amb amics tot fent petar la xerrada.
Imatges del dissabte pujant a la Tosa
Al peu mateix del cim de la Tosa hi trobem el refugi del Niu de l'Àliga, amb un aspecte gèlid degut al fort vent que hi bufava. Aquest refugi és un edifici peculiar, és molt acollidor, i és una agradable recompensa després d'una bona pujada.
El pla que hi ha sota mateix del refugi estava ben nevat, però no hi ha gaire gruix de neu, i moltes pedres treuen el cap. Altres més traïdores les notes en passar-hi per sobre amb els esquís.
Els meus esquís. No surto en cap foto ja que avui sóc el fotògraf, però els meus Movement Red Apple també són protagonistes.
El Jeroni i el Toni arriben al refugi enmig d'una forta ventolera. Davant veiem l'estació meteorològica amb cristalls de gel adosats.
El Toni fent l'últim esforç abans d'arribar al refugi. A dins vam fer una xocolata ben calenta que ens va tornar a posar a to.
La intensitat del blanc no deixa veure els matisos. Veiem davant mateix el pla que hi ha sota la Tosa. Més enllà s'endevina el Puigllançada, i a la dreta un espectacular mar de boira fruit de la inversió tèrmica que hi havia a les valls.
Des de dins mateix del refugi, còmodament i al peu de l'estufa contemplem a través dels grans finestrals la bonica imatge de tota la serralada del Moixeró, més enllà les parets nord del Cadí, i més a l'esquerra el Pedraforca.
El refugi és un lloc molt acollidor, i els caps de setmana sempre hi podem trobar grups d'esquiadors de muntanya que aprofiten les seves intal·lacions per fer-hi una parada, recuperar forces i fer petar la xerrada.
Diumenge, 13 gener 2008: intents fallits al Coma d'Or i al Pic de la Mina
Dissabte el vespre em truca el Cinto Vila, company dels Mountain Runners del Berguedà i em planteja anar a fer esquí de muntanya el diumenge. La intenció era sortir amb la bicicleta de muntanya, ja que fa dies que no l'agafo i tinc "mono". Però accepto la proposta, i quedem d'hora l'endemà. La intenció és fer un cim fàcil, el Coma d'Or (2.820 m.) des del Coll del Pimorent.
Tot pujant ja veiem que hi ha menys neu de la que pensàvem. Ens havien comentat que el dia anterior havia estat nevant, però el problema és que no hi havia una base suficient, i a més es poden veure els efectes del vent als cims, que estan força pelats. Aparquem el cotxe en la gran esplanada que hi ha al mateix Coll de Pimorent, i la nostra desolació és total. La intenció era pujar per la Coma d'en Garcia fins al Coll de Tossa Rodona i acabar d'arribar al cim. Però de seguida veiem que la ruta és absolutament inviable amb esquís, ja que la Coma d'en Garcia hi ha moltes més pedres que no pas neu, i pràcticament hauríem de fer tot el camí a peu. Veiem una colla d'excursionistres francesos que marxen amb raquetes i algun amb els esquís a l'esquena, però nosaltres descartem aquesta opció. Ho deixarem per un dia amb més neu.
Decidim provar el Pic de la Mina (2.683 m.), ja que s'hi veu una mica més de neu, i des del Coll del Pimorent veiem que hi ha unes traces d'avui mateix que s'hi dirigeixen. Ens calcem els esquís amb les pells i comencem el camí, en direcció sud tot planejant. Hi ha força neu nova, però està molt ventada, i es concentra en clapes. Es pot seguir la traça perfectament i sempre sobre neu. La ruta puja de forma molt progressiva, i és còmode. El dia també és fantàstic, assolellat, i amb una temperatura a la sortida d'uns 6 graus sota zero.
Pugem sempre a una certa distància de les pistes d'esquí, on avui hi ha poca afluència de gent. Sempre veiem a la nostra esquerra l'estació d'esquí, primer les pistes de la Vinyola, i després les de la Mina. Seguim un tram de l'itinerari de l'Alta Ruta Pirenaica, que passa per aquí mateix. Passem també pel peu d'un refugi lliure, prop de les pistes. El dia és molt clar, i veiem una bona vista cap a la zona andorrana del Pas de la Casa. Una mica més amunt, hi ha algun tram més dret. Provem una mica de tècnica de gir. El Cinto és un bon professor, i jo un mal alumne!
Anem pujant, i cada cop la vista és més bonica. Veiem alguns esquiadors cap a la zona de la frotera franco-andorrana. És una zona molt freqüentada per esquiadors de muntanya, ja que és fàcil d'accedir-hi, i normalment hi ha bona neu. Veiem alguns esquiadors que suposem que vénen de la zona de la frontera, passant per unes antigues mines que es poden veure passant per la carretera que porta al Pas de la Casa. La vista cap al nord també és molt bonica, amb la vall d'Arieja i, al fons, Ax-les-Termes. Cap al nord-est també tenim una imatge privilegiada de la zona del Carlit.
Després de deixar ja un tros avall el cap d'amunt de les pistes d'esquí, arribem a un altiplà que està força mancat de neu. Hi ha molts trams de gel viu, d'aquell vitri i transparent. És pràcticament impossible mantenir-s'hi dret. Avancem una mica més fins gairebé la base de la piràmide final d'accés al cim. Trobem dos esquiadors francesos que baixen del cim. Havien deixat els esquís en aquell punt on érem, i ens diuen que és impossible continuar amb esquís, que només podem seguir caminant i amb grampons, ja que no hi ha neu, però sí molt de gel. Sóc molt despistat i m'he oblidat els grampons a casa; greu error, sempre s'han de portar a la motxilla, ja que a vegades poden salvar-te la vida. M'ho repetiré unes quantes vegades per veure si ho memoritzo i no m'hi torno a trobar.
Decidim baixar. Veiem a sota nostra uns pales amb força neu acumulada pel vent. Tota la neu que no hi ha a dalt la carena està concentrada en aquestes pales. Neu d'aquella tova, del dia anterior, amb una fondària en alguns trams d'aproximadament mig metre. És divertit baixar-hi, tot i que la meva tècnica és poc ortodoxa. És especialment agradable perquè encara no hi havia passat ningú, i tenim el privilegi d'estrenar aquelles dretes pales cobertes d'un mantell uniforme de neu nova. Malauradament són pales molt curtes, i aviat arribem a la zona alta de l'últim remuntador. Baixem per la pista fins que enllacem amb un altre tram de fora-pistes, aquest ja més trepitjat. Baixem com podem fins a retrobar la pista, i d'aquí fins a la base de l'estació.
Fem un cafè tot prenent el sol a la base de l'estació d'esquí de Porté-Puymorent. Després de descansar una mica, tornem a posar les pells i remuntem els aproximadament tres-cents metres que separen l'estació del Coll del Pimorent, on havíem deixat el cotxe. Al final hem fet només 600 metres de desnivell, però hem passat un matí ben entretingut. Esperem però que la neu caigui generosament, sobretot per la necessitat d'aigua que tenim, però també, perquè no dir-ho per practicar un dels nostres esports d'hiver preferits: l'esquí de muntanya, l'esquí de llibertat.
Imatges del diumenge pujant cap al Pic de la Mina
Ens calcem els esquís al mateix Coll del Pimorent. A sota nostre veiem l'estació d'esquí Porté-Puymorent que està posant en marxa les seves instal·lacions.
Al mateix Coll del Pimorent hi ha molts altres esquiadors. Avancem una parella d'esquiadors francesos, un dels quals ha oblidat les pells, i suposem que no arribaran gaire lluny. Al fons veiem els edificis que hi ha al mateix Coll.
El Cinto avança en una zona plana que hi ha poc després de començar la marxa. Més endavant trobarem algun pendent més dret, però tota la ruta és molt assequible.
Girem els ulls i veiem la traça que hem anat seguit. Veiem al fons la Coma d'en Garcia, la vall per on volíem accedir al cim del Coma d'Or, però que l'escassetat de neu ho ha impedit.
La ruta és fàcil i gens perdedora, ja que en tot moment es veu l'objectiu del Pic de la Mina. Per fer la progressió més fàcil, anirem a buscar la carena per la zona dreta de la imatge, i anirem remuntant. Bé, aquesta era la idea, però a l'hora de la veritat, en arribar a la carena hi havia molt poca neu i no vam poder continuar.
Remuntem una petita pala una mica més dreta. Estem de sort i trobem les traces d'alguns esquiadors que han matinat més que nosaltres. Més endavant les traces continuen per la pista, i nosaltres decidim obrir traça nova fora de les pistes. Hi ha un bon gruix de neu, i en obrir traça avancem més lentament.
Arribem fins a la carena que ens hauria de conduir fins a la base del cim, i ens trobem amb aquest paisatge desolador: moltes més pedres que no pas neu. També hi havia molt de gel. És impossible continuar amb els esquís als peus.
Des de la carena hi ha una bona panoràmica de la zona de la Cabaneta i el Neransol.
Mirant cap al nord, des de la carena prèvia al cim, veiem tota la vall de la Vinyola, per on passen les pistes d'esquí de l'estació de Porté-Puymorent. Al fons també contemplem la Coma d'en Garcia, per on volíem pujar.
Al fons veiem les antennes del Pas de la Casa, i algunes de les seves pistes d'esquí. Malauradament no haurem arribat al cim del Pic de la Mina, des d'on hi ha una fantàstica panoràmica de 360º, especialment cap al sud, amb les boniques crestes dels pics de Font Freda i Font Negra. Ho deixarem per un altre dia en què hi hagi més neu (esperem!)
Afegeix un nou comentari