Bòfia de la Boixedera

Enviat per Marc el Divendres, 03/01/2014 - 14:00

Entrada a la bòfia de la Boixedera
Gatera per accedir a una de les seccions de la cavitat
Sala del Bany de la Princesa, plena de ratpenats hivernant
Boniques llàgrimes en un lateral de la cova
La Sala de les Campanes és un dels sectors més bonics
Ratpenat penjat cap per avall
Sala de l'Honor, la més gran de la cova
Crosta estalagmítica i gours a la Plaça de les Bruixes

Tornem a entaforar-nos a la interessant cova situada prop de la petita ermita de Sant Jaume de la Boixedera dels Bancs. Entrem en baixada fins trobar l'estreta gatera que ens permet entrar reptant a la bonica sala del Bany de la Princesa. Ens reben dins un estol de ratpenats hivernant. Boniques formacions i petites bassetes. Sortim i continuem per la galeria principal cap a la gran Sala de l'Honor, i continuem fins la part més fonda, la Plaça de les Bruixes on hi ha uns bonics gours.

Fitxa

Tipus de sortida: Espeleologia
Lloc de sortida: Casa Gomira, Montmajor (Berguedà)
Aproximació i retorn: 2,4 quilòmetres
Recorregut cova: 479 metres
Profunditat cova: -37 metres
Temps: 2:55 hores
Dificultat: F
Sensació de dificultat: Fàcil. Pas estret a l'entrada d'una de les sales
Coordenades cova: 42.066987ºN 1.684175ºE
Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Casa Gomira	00:00	00:00	0,0
Bòfia Boixedera	00:15	00:15	0,8
Visita cova	02:10	02:25
Sant Jaume	00:11	02:36	1,5
Inici	00:17	02:53	2,4

Crònica

Havíem quedat amb el nostre amic Dani per fer una ruta de caràcter més alpí al nord del Berguedà, però la previsió de mal temps s'avança i des de primera hora plou considerablement a tota la comarca. Així doncs haurem de canviar de plans, i busquem recer dins d'una de les cavitats més grans de la comarca. No és la més llarga ni la més fonda, però probablement sí la que té unes sales de majors dimensions.

Fem primer un bon esmorzar esperant que la pluja amaini, i així és. El dia continua rúfol però deixa de ploure. Ens dirigim cap al nostre objectiu per la carretera de Berga a Solsona fins al marcat revolt que hi ha a l'hostal Cal Majoral. Allà prenem la pista asfaltada a la dreta i la seguim durant 3 o 4 quilòmetres fins arribar a sota de la Casa Gomira, just al canvi de vessant, quan la pista ja s'abocaria cap al sector de la Vall d'Ora. Just en el punt en què s'acaba l'asfalt aparquem i ens carreguem els estris per fer la curta aproximació fins a la bòfia.

Des de sota mateix la gran Casa Gomira veiem just a sobre els espadats cingles de Taravil. Cap a l'oest, a la llunyania, despunten uns altres cingles, els de Busa. Nosaltres comencem a caminar per la mateixa pista per on veníem, ara ja sense asfalt. Caminem poc més de 150 metres, just fins al revolt, on marxa una pista secundària a l'esquerra. Prenem aquesta pista que ens portaria cap a l'ermita de Sant Jaume i la masia de la Boixedera dels Bancs. Seguim aquesta pista uns 200 metres més, fins que es bifurca. Deixem el ramal de l'esquerra que ens portaria a la casa i l'ermita i prenem el de la dreta. Caminem per la pista enfangada uns 400 metres fins que una discreta fita a la dreta ens indica la proximitat de la cova. A menys de 50 metres de la pista, a la dreta, trobem la boca d'entrada.

La boca d'entrada és ampla i en baixada. 4 o 5 metres més al nord hi ha una altra entrada més petita que desemboca al mateix lloc. Ens posem el casc, roba per embrutar i encenem els frontals. Preparem també els estris de fotografia, bàsicament diversos flaixos per poder captar en tota la seva dimensió una cova de mides considerables.

Baixem per l'ampla boca, plena de grans blocs. Descendim una quinzena de metres i tendim cap a l'esquerra. Cal desgrimpar un petit ressalt d'un parell de metres i trobem una petita obertura que marxa encara més a l'esquerra. Aquesta obertura està a l'alçada del terra, i per penetrar-hi cal estirar-se a terra i reptar un parell de metres. La gatera és estreta, t'uns 30 centímetres d'altura i uns 50 d'amplada. No és angoixant ja que de seguida es veu l'altre costat i s'eixampla immediatament.

Entrem doncs arrossegant-nos dins d'aquesta primera secció de la cova. La primera sala té unes dimensions còmodes, amb una alçada d'entre 2 i 3 metres i una amplada variable, que en alguns punts supera els 10 metres. El primer tram després de l'entrada està ple de grans blocs, pels quals es pot pujar uns metres. A la dreta dels grans blocs s'accedeix a la sala anomenada el Bany de la Princesa, imaginem pel fet que hi ha una petita basseta que gairebé sempre conserva aigua. S'hi pot arribar per un pas evident per sota dels blocs o grimpant per sobre.

La sala del Bany de la Princesa és molt bonica. És llarga, potser d'una quinzena de metres, alta, uns 2 o 3 metres, i l'amplada varia, però té aproximadament 4 o 5 metres constants. El sostre està format per una gran llosa gairebé plana, de la qual es desprenen petites estalactites. Un bon estol de ratpenats hivernen suspesos del sostre de la sala. Intentarem fer el mínim brogit possible per no destorbar el seu son. Algunes de les parets de la sala tenen petites decoracions, algunes ben boniques. A la paret que hi ha just enfront del pas d'entrada hi ha un forat on s'hi ha ubicat un pessebre. En aquest mateix forat hi ha unes boniques llàgrimes que gotegen.

Des del Bany de la Princesa avancem uns metres més cap al fons d'aquesta primera secció de la cova. Pugem per sobre d'uns blocs i una colada fins una nova sala on ens haurem d'ajupir. Estem a la Sala de les Campanes, possiblement el racó més bonic de la bòfia. La sala és baixa, d'uns 50 a 100 centímetres d'alçada segons els trams. El nom de les Campanes l'hi ve donat per unes estalactites de considerables dimensions, amples però de poca llargada, que penjades del sostre de la sala imiten la forma de les campanes.

Als laterals de la Sala de les Campanes gaudim també de diversos espeleotemes tots ells bonics, com alguns gours, una munió de petites estalactites que semblen punxes, unes estalagmites arrodonides de base ampla, petites colades groguenques i un petit toll enmig de la sala. En algunes èpoques tota la sala està coberta per aigua. Sens dubte moure's per aquesta sala és un estímul visual constant, ja que en cada raconet s'endevinen detalls interessants.

Sortim de la Sala de les Campanes i creuem de nou el Bany de la Princesa. Els ratpenats sembla que han notat la nostra presència, i semblen una mica nerviosos. Algun fins i tot alça el vol. Sortim per no destorbar-los més. Ajupits creuem el conducte entre blocs fins a l'entrada d'aquesta secció, i tornem a reptar pel pas estret, amorrats a terra, fins a la galeria principal de la cova. Grimpem el petit ressalt per on havíem baixat, i un cop a la galeria principal continuem endavant. Estem en un espai de grans blocs, i de nou hem de desgrimpar per un pas d'uns 2 metres que es baixa fàcilment per oposició, tot i que cal anar amb compte ja que tot rellisca molt.

Després del pas on cal desgrimpar la galeria d'estreny i baixa en alçada. Cal superar un pas més estret i incòmode entre blocs qua fa un petit zig-zag, primer a l'esquerra i després a la dreta. S'avança sense dificultat, tot i que cal contorsionar-se una mica, especialment si portem motxilla o els estris de fotografia. Després del pas entre blocs arribem a la sala més gran i espaiosa de la cova. Som a la Sala de l'Honor.

La Sala de l'Honor és llarga, ampla i alta. És difícil calcular les dimensions ja que l'espai no és uniforme, però la sala potser té entre 50 i 70 metres de longitud, una amplada de 20 o 25 metres, i una alçada que pot arribar als 3 o 4 metres. Tot el sostre està format per una immensa llosa. El terra és ple de grans blocs, per on cal anar avançant. Les grans dimensions és el més destacat d'aquesta sala, ja que no és especialment bonica ni té elements ornamentals destacats, més enllà de petites concrecions.

Continuem endavant fins al fons de la Sala de l'Honor, gairebé plana en tot el seu recorregut. Al final de la sala baixa bruscament, donant pas a un altre espai. Recordo fa molts anys, la primera vegada que vaig entrar en aquesta cova, amb uns lots molt precaris, no arribàvem a veure què hi havia a sota, i semblava perillós baixar-hi. En realitat no ho és, i la continuació de la Sala de l'Honor és la Plaça de les Bruixes.

La Plaça de les Bruixes és la sala més fonda de la bòfia. En realitat és la continuació de la Sala de l'Honor, però separada d'aquesta per un gran volum d'enderrocs i per un desnivell d'uns 2 o 3 metres. Des del final de la primera sala es pot baixar mig desgrimpant cap a la sala final, però tot el terra és relliscós. És més recomanable tendir cap a la dreta de la cavitat, i trobem un pas fàcil i evident entre bloc que ens permet descendir el petit desnivell fins a la sala final.

Igual que l'anterior, la Plaça de les Bruixes té unes considerables dimensions. El sostre però és una mica més baix, i a mesura que ens apropem al fons es fa vent més baix alhora que la cova es va estreynent fins a fer-se impracticable. Però el més destacat d'aquesta bonica sala és precisament el terra. Gairebé tota la sala està formada per una crosta estalagmítica que forma petits gours, alguns més grans. Al final de la sala aquesta acumulació estalagmítica es precipita cap al fons formant una estètica colada arrodonida, arrugada i de color groguenc. Moltes vegades els petits gours estan plens d'aigua, recreant una imatge encara més bonica. Avui el petit curs d'aigua que a vegades creua la sala està sec. Dins els gours hi ha multitud de petites perles.

Una vegada observats els diferents racons d'aquesta última sala ja emprenem el camí de tornada, creuant primer la Plaça de les Bruixes i pujant de nou a la Sala de l'Honor. Tornem a creuar la sala més gran de la cavitat i anem a buscar el conducte d'accés, on ens tornem a ajupir per sortir a la galeria principal de sortida. Grimpem el pas relliscós d'uns 2 metres i acabem de pujar pels blocs fins a la boca d'accés.

En total hem estat 2 hores dins la bòfia de la Boixedera gaudint dels bonics racons que ens ofereix. Un cop fora de la cova tornem per la mateixa pista fins a la bifurcació. Ens acostem en 5 minuts a la petita capella de Sant Jaume, restaurada fa uns anys. La recordava amb la coberta ensorrada, i ara presenta un aspecte impecable. Per sota l'ermita baixem fins a la masia de la Boixedera dels Bancs, una gran casa pairal de planta rectangular i amb unes línies austeres però equilibrades i estètiques. La masia no està habitada, però està ben conservada.

En pocs minuts tornem al punt d'inici satisfets d'haver contemplat un bonic espectacle subterrani en una de les coves de més fàcil accés de la comarca, i alhora una de les més grans. Els bonics racons de la sala de les Campanes, la gran magnitud de la Sala de l'Honor, els estètics gours de la Plaça de les Bruixes, i la nombrosa colònia de ratpenats que habiten la bòfia són al·licients més que suficients per satisfer la nostra curiositat en aquesta visita. Un bon contacte amb el món subterrani en una bòfia molt bonica i de fàcil accés.