Volta amb esquís a Peguera

Amb un aspecte impecable gràcies a les neus recents, organitzem una sortida per la cara nord dels Rasos de Peguera. Sortim des de l'antiga estació d'esquí i comencem baixant fins a l'abandonat poble de Peguera, amb un aspecte impecable. Pugem pel fort pendent de la baga i assolim els dos cims principals de la serra, els Rasos de Dalt i el Pedró.

Fitxa

• Lloc de sortida: Creu del Cabrer, (Rasos de Peguera)
• Distància: 11,2 quilòmetres
• Desnivell positiu: 600 metres
• Temps aproximat: 5:00 h.
• Dificultat: Fàcil
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, (1:25.000), Editorial Alpina
• Itinerari: Coll del Cabrer - pista - Plans de Peguera - Peguera - Baga de Peguera - Rasos de Dalt - Les Collades - Rasos de Baix - Antiga pista de les Soques

Crònica

La neu ha caigut en abundància en els darrers dies, i algunes zones prepirenenques gaudeixen d'unes condicions d'innivació millors que altres llocs més elevats dels Pirineus, on el vent ha castigat fort, deixant pelats cims i carenes, alhora que acumulant gruixos importants en zones arrecerades, algunes propícies per a les allaus. Amb la Queralt i el Toni aprofitem el matí assolellat per fer aquesta excursió fàcil per un entorn que coneixem prou bé. No és una ruta especialment esquiable, però l'entorn és molt bonic.

Sortim tard (per un canvi de plans) des del costat mateix de la Creu del Cabrer, a la base de l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera. La baixada cap al poble de Peguera el fem per la pista. Tot i haver-hi molta neu nova, sembla que se'ns ha avançat algun tot-terreny, i trobem dues marcades roderes a la pista. Això dificulta una mica la baixada, que si ja d'ella mateixa és poc lluïda, els marcats carrils de les roderes encara la fa més ensopida. Al petit planell del Cap de la Serra deixem la pista i seguim la petita carena poc definida cap a la dreta, amb la intenció de buscar un pas per baixar directament als Planells de Peguera. El bosc és espès, amb branques baixes que impedeixen el pas. Per tant seguim la petita carena fins gairebé el Portell dels Terrers.

Passem per sobre de la bassa, d'on sobresurten uns joncs, i creuem els Plans de Peguera. Aquest amplis planells encatifats de verd a la primavera, tenen ara una nova dimensió cromàtica, amb el blanc dominant. El bonic poble de Peguera, a recer del gran roc homònim es mostra encara més inert. És un espectacle ben agradable passejar per aquesta planura blanca d'on destaquen el Roc de Peguera i les restes de les antigues cases. Al costat mateix de Sant Miquel de Peguera marxa una pista cap al sud. Ens hi dirigim, però quan tot just comença cal prendre un camí que a l'inici és poc evident i que s'endinsa bosc amunt. Si l'inici del camí ja costa de trobar a l'estiu, ara amb una bona acumulació de neu encara és més difícil.

Un cop situats al camí que enfila la Baga de Peguera només queda pujar i pujar. Cal superar uns 500 metres de desnivell amb una pujada constant per camí estret enmig del bosc. El bosc és espès, i els arbres estan coberts de neu. Entre l'espessor dels abres i la neu que els cobreix, el senyal del GPS és dèbil, i el track té petites inexactituds. La pujada és feixuga, ja que hem d'obrir traça sobre un bon gruix de neu nova. El camí és evident en bona part del recorregut, però un bon tros amunt gira sobtadament a la dreta. No vaig ser capaç de reconèixer el punt exacte en què el camí gira, ja que amb la nevada que hi havia no era clar. En tot cas anem pujant direcció sud i sud-oest buscant el millor pas. Creuem una de les antigues pistes utilitzades com a circuit d'esquí de fons fa anys. Ens sobtem davant d'un rinoceront enmig del camí. Un rinoceront pintat en un arbre tombat que en té la forma.

Des del rinoceront tant sols queda acabar d'arribar en pocs minuts fins als Rasos de Dalt o Salabardar (2.077 m.), on hi ha una senyera. Dinem aprofitant l'agradable sol que llueix, contrastant amb l'ombra que ens ha acompanyat en tota la pujada per la baga. Baixem esquiant entremig dels arbres amb penes i treballs, intentant no aniquilar cap pi novell ni prendre mal amb les branques dels seus progenitors. La curta baixada acaba al pla de les Collades. Tornem a posar les pells i pugem per l'evident tallafocs. Al cap d'amunt del tallafocs girem cap a l'esquerra per acabar d'arribar al Pedró o Rasos de Baix (2.051 m.), on hi ha un vèrtex geodèsic i un pessebre del Club d'Esquí Berguedà.

Definitivament guardem les pells i comencem a baixar pel mateix lloc on havíem vingut. A l'alçada del tallafocs seguim per la petita carena cap a l'esquerra, i anem a buscar la part alta de l'antiga estació d'esquí. Acabem baixant per la pista de les Soques, la que queda més a ponent. Baixem per aquesta mítica pista de grans records, amb una neu molt pesada que no vol ser esquiada. En un tres i no res tornem a ser a la plaça de la Creu del Cabrer.

L'anècdota del dia arriba quan ja pleguem els trastos al cotxe. Un grup de monges que han pujat a veure la neu es mostren molt interessades en el material que fem servir per esquiar, i se'l miren i estudien amb interès curiós. Acabem la jornada fent una cervesa al reobert bar i restaurant dels Rasos, on xarrem animadament amb la parella que porta el negoci que ens expliquen els projectes que tenen per organitzar activitats a la zona. Molta sort!

Una ruta circular ben entretinguda, probablement més adequada per fer amb raquetes que no pas amb esquís. L'entorn i el poble de Peguera és un lloc molt especial, i cobert de neu encara és més màgic.