Pirineus

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Montcorbison (2.173 m.) i Tuc des Letassi (2.177 m.)

Sobre mateix de Vielha s'aixeca un gran sentinella que presideix tota la ribera de la Garona. És un cim modest en alçada però d'extraordinàries panoràmiques, i això el fa molt popular. En plena esplendor cromàtica de tardor sortim de la Bassa d'Oles, i comencem a remuntar els forts pendents del Montcorbison. A l'esquena tenim la capital de l'Aran sota els nostres peus, i la vall principal que s'estén cap a Arties, Salardú i més enllà Baquèira. Per forts pendents herbats arribem fàcilment al cim, on també s'obre la visió cap a la Maladeta i la resta de les valls properes. Del cim seguim la carena cap al Tuc des Latassi, un xic més alt però menys panoràmic. Baixem fort cap direcció sud fins el petit refugi deth Santet, on girem i comencem a contornejar la muntanya fins al punt d'inici.

Bosc de Carlac

Bausen és un petit poble d'uns 50 habitants situat als confins de l'Aran, i és el lloc on comença una bonica ruta circular que ens conduirà per un bosc de fades a la fageda de Carlac. Sortim al peu de l'església i planegem fins al petit cementiri civil on fa cent anys s'hi va enterrar una única persona, la Teresa. És l'indret més conegut i visitat del poble ja que les pedres tresoren una bonica història real d'amor i solidaritat. Al peu de Sant Roc seguim el camí que va girant cap al nord, sobrevolant la vall de la Garona prop de la frontera amb França. A l'altre cantó la també inhòspita vall de Toran. El camí va pujant i entra al vessant nord, on creuarem una preciosa fageda amb arbres que es contorsionen entre les pedres cobertes de molsa. Passem unes bordes i fem l'última pujada més forta cap al Coret de Pan, on saltem al vessant sud i el paisatge canvia, ara prats alpins fortament inclinats amb petites bordes ancestrals. Baixem fort entre les petites construccions i tanquem la volta de nou al bonic i típic poble aranès.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

Progressant per la cresta d'Espadas

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Mont Perdut (3.355 m.) per la Punta de las Escaleras

Camí del Mont Perdut

L'autobús 4x4 de Nerín ens deixa dalt de la serra de las Cutas, a pocs metres de l'espectacular mirador sobre el gran canó de la vall d'Ordesa. Planegem per sobre de la cinglera esfereïdora en direcció cap a la base del massís de les Tres Serols: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, que tenim davant. Ens apropem a Góriz sense acabar d'arribar-hi, i seguim el camí normal fins que sota un gran esperó girem a la dreta per enfilar una canal molt dreta. Grimpem un primer ressalt, i anem remuntant en fort pendent la cara sud de la muntanya fins assolir els 3.000 metres a la Punta de las Escaleras. Hem de grimpar dues parets, la segona més dreta, fàcil (II+) i equipada amb un cordino. Tot seguint un pendent ara nevat arribem directes al cim. Amb la visibilitat reduïda per les boires baixem pel camí normal de l'Escupidera fins a l'estany Gelat, i seguim baixant amb vistes espectaculars de la vall fins a Góriz, on fem una parada abans de desfer el camí ja conegut.

Vall de Santa Magdalena

Paisatge d'alta muntanya sota el pic de Salòria

Sortim del refugi de la Basseta i pel camí tradicional planegem fins a les ruïnes de Sant Joan de l'Erm Vell. Prenem un camí deliciós que baixa fort pel serrat de l'Oratori, enmig d'un bosc d'avets i bedolls. Arribem al peu del riu de Santa Magdalena, i planegem per bona pista a peu d'aigua fins a la bucòlica ermita que dóna nom al sector. Comencem la primera gran pujada remuntant la vall de Bedet, en un ambient increïble d'alta muntanya amb prats alpins i petites bordes. Un cop a dalt voltem la capçalera de la gran coma per una pista panoràmica. Baixem de nou a peu de riu, i sota mateix del pic de Salòria iniciem la segona gran pujada cap al Ras de Conques. Encara pugem més fins a la carena de les Mongetes, i per un camí preciós, que a vegades ens obliga a baixar de la bicicleta, la resseguim fins un l'últim descens vertiginós que ens porta al punt d'inici. Una ruta dura i espectacular per paratges idíl·lics.

Torreta de l'Orri (2.438 m.)

En un matí gris sortim dels bucòlics prats de Sant Joan de l'Erm i planegem per bones pistes cap als barrancs de Sant Miquel i de l'Avedosa. Precisament entre bonics exemplars d'avets comencem a pujar més fort per la serra Seca fins assolir la Roca Senyada, sobre mateix de les Comes de Rubió. Ja dins del Pallars Sobirà continuem pujant per prats d'alçada fins al sostre de la ruta, coronat per dues vistoses antenes. Enfredorats per la boira, el vent i la baixa temperatura baixem cap a l'estació de Port-Ainé, i anem tancant la volta per l'obaga de Montenartró fins al punt d'inici, on arribem pedalant sota la pluja.

Puig Peric (2.810 m.)

Arribant a la base del Puig Peric

Ens enfilem fins al sostre del Capcir tot creuant la més gran zona lacustre dels Pirineus orientals. Sortim des de la presa de la Bullosa i la voregem per l'esquerra. Creuem un gran altiplà farcit d'aiguamolls, especialment bonics a la coma de la Grava. Anem a buscar la base de la carena que ens portarà fins al cim, primer pujant per un fort pendent d'esquistos, i després resseguint el llom sempre amb vistes panoràmiques cap al Carlit, el Puig de la Grava i els estanys de la zona. Amb alguna petita i fàcil grimpada assolim el cim, i baixem cap a l'est seguint la carena que connecta amb el Petit Peric. Baixem per l'ample i suau llom fins als plans de la Balmeta i enllacem amb el camí d'anada prop de la cua de la Bollosa.

Pic dels Pedrons (2.715 m.)

Remuntant el llarg llom cap al pic dels Pedrons

Ens enfilem avui a una de les muntanyes més clàssiques, fàcils i típiques de la temporada d'esquí de muntanya. Situada a la capçalera del riu Arieja i fent frontera amb Andorra, el vessant nord de la muntanya és un llarguíssim llom, suau i molt progressiu, que es pot recórrer en la seva totalitat sense haver de fer cap gir. Amb força vent arribem al cim, on tenim una excel·lent perspectiva dels abruptes pics de la Font Negra. El descens és molt fàcil, desfent la suau carena, primer sobre neu força ventada i mes avall sobre una crema molt agradable.

Pàgines

Subscriure a Pirineus