Penyes Altes (2.276 m.) per la Roca Gran

Ens tornem a enfilar al sostre del Moixeró pel vessant sud seguint una ruta intricada i aventurera que fuig dels camins habituals. Des de la pista de Gréixer pugem fins al petit poblet i emprenem el camí habitual de la Canal de la Serp, que seguim una bona estona fins un punt on planeja uns metres. Deixem el sender còmode i pugem més fort per una canaleta boscosa seguint uns senyals vermells. Dalt d'un collet saltem al vessant est i per un curiós pas empedrat ens enfilem fins a la base d'una aresta de roca. A partir d'aquí cal utlitzar les mans per grimpar seguint el fil de l'esperó amb passos fàcils (II) però una mica exposats. Arribem al cim de la Roca Gran, amb bones vistes de la contrada, i seguim per una carena sobre les canals gairebé verticals que cauen cap al sud fins a trobar un únic pas possible entre les cingleres que ens porta a una canaleta oblíqua i molt pendent que ens conduirà fins al cim. De tornada baixem cap al prat del Moixeró i desfem la tradicional Canal de la Serp.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Pista de Gréixer Guardiola de Berguedà (Berguedà)
  • Distància: 10,80 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.390 metres
  • Temps: 7:25 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Mitjana Bona part de la ruta sense camí. Grimpada fàcil (II) amb algun pas exposat
  • Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Pista de Gréixer 00:00 00:00 0
Inici grimpada aresta Roca Gran 01:55 01:55 3,2
Cim Roca Gran 00:50 02:45 3,4
Penyes Altes del Moixeró 01:25 04:10 4,7
Pausa 01:00 05:10
Pla del Moixeró 00:30 05:40 5,8
Gréixer 01:45 07:25 10,8

Crònica

Quedem amb l'amic Enric amb qui fa temps que no coincidíem i celebrem el retrobament amb una ruta poc convencional al vessant sud del Moixeró. Hem pujat moltes vegades el Penyes Altes, i per camins molt diversos. De fet ja havíem pujat en una ocasió al Penyes Altes per la Roca Gran, acompanyats pel Joan i la Teresa que ens havíem ensenyat aquest intrèpid camí. Bé, camí és un dir, ja que més aviat ens mourem en absència de camí i per un territori que exigeix bona orientació i pas ferm. No és una ruta senderista fàcil ni evident, ja que a part del tram de grimpada, cal encertar bé els passos perquè ens mourem tota l'estona al voltant de cingleres i passos verticals, i és important encertar bé la traçada. Hi ha algun pas clau que és important trobar, ja que és l'únic possible.

Aparquem a l'entrada de la pista de Gréixer al popular revolt de la carretera de Coll de Pal. El matí és fresc, però presenta un dia esplèndid. Tota la vall del Llobregat està coberta per la boira, però més amunt de Guardiola i cap a les muntanyes el dia és serè. Comencem a caminar per la pista fins al nucli de Gréixer. Agafem aigua a la font i prenem el camí habitual que s'enfila direcció nord seguint una difusa careneta que passa al costat de les Roques Negres. Pugem zig-zaguejant cap al camp de la Ventolana, un petit replà enmig de la pujada constant, i seguim avançant pel camí ben fresat. No el deixarem fins un punt en què el camí supera un llom difús i baixa lleugerament. Just en aquest punt cal parar atenció perquè s'intueix un camí que puja cap a la dreta. Hi ha uns senyals de pintura vemells, possiblement de caçadors. Com a referència d'alçada, estem a 1.660 m.

Deixem doncs el camí habitual i marxem cap a la dreta per un caminet mig perdut que s'enfila molt més fort. En alguns punts cal buscar el millor pas entre els boixos i la brancada. El camí avança un primer tram força dret per dins d'una canaleta boscosa i sense visió. Tot seguit s'assoleix un petitíssim replà al peu de les parets verticals de la Roca Gran. Aquí cal girar a la dreta i pujar uns metres per una tartera, ja sense cap rastre de camí. Es tracta de vorejar la base de les parets cap a la dreta fins a buscar un punt d'inflexió. Pugem fort sense camí, buscant el pas més lògic a la base de les parets direcció est. Arribem a un petit replà des d'on cal seguir cap a l'est, ara gairebé de pla. La cinglera de la Roca Gran comença a remetre, i l'hem d'anar a vorejar per la dreta. Baixem uns pocs metres per buscar un curiós pas que ens permet enfilar-nos per la dreta de la gran roca.

Aquest pas em té ben encuriosit, ja que es tracta d'un gran empedrat que permet superar un tram que d'altra forma seria vertical. S'entendria una construcció d'aquesta mena i magnitud en algun camí que portés a algun lloc, però el pas que ens ocupa simplement condueix a un mirador natural i al peu de l'aresta que després haurem de grimpar. Costa d'entendre que algú s'entretingués a preparar aquesta construcció de roca. Ens enfilem per sobre del pas empedrat, i tot seguit pugem molt fort, en alguns punts ajudant-nos amb els boixos, seguint una estreta faixeta diagonal que s'enfila entre la paret i el precipici. Pugem fins un petit mirador natural abocat al clot de la Llorença, per entendre'ns, la boca d'entrada del Túnel del Cadí. Aquest punt és molt bonic, ja que té una visió àmplia i sobretot vertical. Situats aquí però, no hi ha cap altra opció que començar a grimpar per seguir endavant.

Estem situats en un ínfim replà entre la cinglera que cau gairebé en vertical cap al clot de la Llorença i una aresta calcària que es veu ferma i s'enfila cap a ponent. Canviem doncs de direcció i girem a l'esquerra per atènyer el primer esperó. Ens situem al peu de la roca i busquem el millor pas per superar un primer tram més vertical. Per la dreta sembla més fàcil, tot i que també es pot seguir estrictament l'aresta, una mica més dreta, però amb roca ferma i bones preses. Anem grimpant cadascú al seu aire superant aquests primers passos més drets, i tot seguit l'aresta s'ajau i permet una grimpada més còmoda. Sempre són passos fàcils, de II màxim, però alguns trams són exposats. Tenim una gran visió cap a la vall de Gréixer i la del Llobregat a l'horitzó coberta per la boira. Ens concentrem amb la grimpada, senzilla però que requereix atenció.

Grimpem una bona estona seguint l'aresta evident. Passem per un curiós punt d'inflexió en què hi ha un característic arbre mort. Encara cal grimpar uns metres més fins que de sobte el terreny canvia, la roca remet i trobem un prat alpí fortament inclinat. Seguim pujant i guanyem el cim de la Roca Gran, aproximadament a 1.950 m. Aquesta gran roca d'aparença inaccessible des de baix, l'hem superada buscant la seva debilitat per la dreta (est), grimpant per l'aresta. Sota els nostres peus la cinglera cau centenars de metres a banda i banda. Des del cim de la Roca Gran cal seguir cap al nord ara gairebé planejant, buscant el millor pas per sobre d'unes canals que cauen verticals cap a ponent. Els mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya anomenen aquesta zona Serrat de les Balmes, mentre que els mapes de l'Editorial Alpina els anomenen Collets Pelats.

Tot aquest tram superior de la petita carena de la Roca Gran és una mica enrevessat, no tant perquè sigui complicat, sinó perquè cal anar buscant el millor pas entre petites puntes rocoses sobre mateix de las canaletes que cauen pràcticament verticals. L'avantatge és que difícilment ens podem equivocar, ja que hi ha pocs passos factibles. Una bona estratègia és seguir els rastres dels isards, que a base de passar per aquests pocs passos factibles han acabat creant una mena de caminet. Mirant cap a l'esquerra tenim una bonica visió de la cara sud del Penyes Altes, que tot i que portem més de 3 hores de ruta, encara es veu molt lluny i força vertical. Cap a ponent contemplem el pla del Moixeró i la punta del Puig Cubell, per on baixarem més tard, i el Pedraforca a l'horitzó.

Un cop superem els 2.000 metres trobem un dels dos passos clau de la ruta. La careneta que seguíem s'acaba al peu d'una roca que sembla infranquejable sense material d'escalada. Hem de marxar cap a la dreta de pla, fins i tot perdent alguns metres, per anar a buscar una canaleta molt dreta que supera per darrere aquella paret. Un cop a dalt hem de fer una travessa en diagonal per sobre de les canals que cauen a la nostra esquerra per anar a buscar el segon pas clau, una mena de bretxa que s'endevina uns metres més amunt i que dóna accés a la canal oblíqua que ens portarà definitivament cap al cim. Tracem doncs aquesta diagonal per un terreny herbat i fàcil, que ens fa pujar i baixar un parell de vegades. Un cop a la base de la bretxa cal fer una petita grimpada fàcil i gens exposada per entrar a la canal que de seguida d'obre.

Entrem doncs a una canal ampla i evident que marxa cap a l'esquerra amb un pendent fortíssim. No hi ha cap mena de camí, però el pas és ample i no té cap més dificultat que el pendent molt fort. Amb compte de no relliscar anem enfilant aquesta canal, que és més llarga del que sembla. Avancem per sota unes parets verticals força impressionants, i sempre en diagonal pugem fort per la seva base fins arribar al mateix cim del Penyes Altes, a 2.276 metres. Aquesta última canal té gairebé 250 metres de desnivell, i és el colofó final a una pujada dura i exigent, amb molts trams sense camí, i passos enredats i escabrosos.

Al cim hi fa un dia esplèndid, assolellat i sense ni un bri d'aire. Contemplem la Cerdanya cap al nord en un dia molt clar gràcies al vent del dia anterior. Les muntanyes que termenegen amb Andorra i l'Arieja es veuen una mica enfarinades només a la part més alta. Cap al sud la vista s'allargassa cap a les valls de Gréixer, Bastareny i Llobregat, aquesta última encara coberta per un immens llit de boira per sobre del qual treuen el nas les puntes de les muntanyes de Montserrat i el Montseny.

Fem una pausa llarga, dinem i fem petar la xerrada amb dos excursionistes de Sant Cugat. Al cap de gairebé una hora, tot i que fa mandra marxar ja que s'hi està molt bé, decidim emprendre el descens. Baixem cap a ponent seguint el GR i la ruta de Cavalls del Vent. Baixem cap al collet del Raset i tot seguit arribem fins a l'entrada del gran prat del Moixeró. Sense pràcticament trepitjar-lo girem a l'esquerra per començar a baixar per una coma ampla i herbada. Mica en mica l'embut es va tancant i entrem a la Canal de la Serp.

La baixada és llarga i sinuosa, primer per terreny més obert, després per damunt d'una tartera, i més avall dins d'una fageda magnífica, ara ja amb els seus habitants ben despullats. Anem defent el camí evident però llarg fins que arribem sobre mateix de Gréixer, on ja trobem la pista que ens acaba de portar a l'aparcament on havíem començat més de 7 hores abans. Estem ben satisfets d'haver gaudit d'un dia preciós de tardor fent una excursió original i amb un punt d'aventura. Tot i que ja coneixíem el recorregut, no deixa de sorprendre'ns la verticalitat de les parets que anem revoltant, i la sinuositat del traçat que hem de recórrer per trobar un dels pocs passos factibles entre les cingleres, les canals i els esperons rocosos.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Comentaris

    Afegeix un nou comentari