Rasos de Peguera en BTT

En un dia insegur i sota l'amenaça constant de tempesta, surto amb la bicicleta des de Berga i començo a pujar voltejant per darrere el castell de Blancafort cap al panoràmic mirador de la Figuerassa. Una breu baixada per camí pedregós em porta al coll de l'Oreller on s'inicia la pista tancada al trànsit fins a l'Estany. A partir d'aquí la pista emprèn un ascens molt dur, amb algun pujador duríssim pel serrat de les Arades. Comença la primera baixada del dia cap a l'obaga del Clot de la Molina, i tot seguit planejant arribo al bonic poble abandonat de Peguera. De nou arriba la pujada, més curta, però amb algun tram intens fins al punt més alt, l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera. Després de descansar comença la ràpida baixada per la carretera, just fins al trencant de Campllong. Sota el Pi de les Tres Branques marxa la divertida pista cap als plans de Terçà, que arriba a la vora del túnel de la Mina. De nou per asfalt planejo cap a Capolat, on després de creuar els plans de Gragés comença el descens per sota el morral de Serrapinyana. Un tram de corriol porta fins a la carretera prop d'Avià, i d'aquí fins al polígon, on una última pujada enllaça amb el camí del Serret que retorna al punt d'origen. Bonics paisatges en una futa fàcil però amb fort desnivell.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Berga (Berguedà)
  • Distància: 64,30 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.990 metres
  • Temps: 6:30 hores
  • Dificultat: IBP=183
  • Sensació de dificultat: Força fàcil Tècnicament fàcil. Exigent físicament amb pujades llargues i trams molt durs
  • Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Berga 00:00 00:00 0
La Figuerassa 01:20 01:20 12,5
L'Estany 00:30 01:50 15,3
Serrat de les Arades 00:40 02:30 19,9
Clot de la Molina 00:15 02:45 23,2
Peguera 00:25 03:10 27,0
Rasos de Peguera 00:35 03:45 31,7
Pausa 00:20 04:05
Campllong / Pi de les Tres Branques 00:25 04:30 41,4
Terçà 00:30 05:00 45,2
Túnel de la Mina 00:15 05:15 48,0
Marmons 00:15 05:30 51,8
Serrapinyana 00:40 06:10 56,5
Berga 00:20 06:30 64,3

Crònica

Avui tinc un dia lliure però surto sol, ja que la Sílvia no em pot acompanyar. Havia pensat diverses idees de ruta per passar el dia a fora, però com que la previsió del temps no és gaire bona opto per no marxar gaire lluny, i moure'm per terreny poc o molt conegut, amb possibilitats d'escapatòria si el temps es complica. Així decideixo sortir de Berga i enfilar-me cap als Rasos de Peguera, un destí ben poc original, però vull enllaçar alguns trams de pista o camí per on no havia passat, o feia molts anys que no trepitjava. Tinc especial interès en el tram que hi ha més amunt del pla de l'Estany, amb unes velles pistes que s'enfilen cap al serrat de les Arades, de les quals desconec l'estat. Aquestes pistes pujen molt fort, i permeten connectar el vessant sud dels Rasos de Peguera amb la banda nord, fins al poble abandonat a través del Clot de la Molina. Ho aniré a investigar...

Surto de Berga no gaire d'hora al matí, per evitar haver de sortir gaire abrigat. La temperatura és agradable però el cel està ben ennuvolat. Fins i tot han caigut quatre gotes que m'han fet pensar en la possibilitat de desistir. Sembla que avui serà un dia variable, amb nuvolades que vénen i van. Amb sort les esquives, i si no tocarà remullar-se. M'enfilo cap al barri antic, per la plaça de Sant Pere, el carrer de la Pietat i el portal de Santa Magdalena, on es poden observar les velles muralles de la vila closa. Poc més amunt, al coll de Santa Magdalena hi ha una cruïlla sota mateix del castell de Sant Ferran i al costat del restaurant la Cabana. Segueixo endavant per la carretera vella de Cercs, creuo el pont de cal Parraquer i pocs metres més endavant segueixo a l'esquerra encara per asfalt seguint la carretera esmentada. Només un centenar de metres més endavant cal prendre un trencant a l'esquerra que comença a pujar en direcció a l'hípica de Vilaformiu. Per una pista amb un asfalt molt trencat vaig pujant amb vistes cap al pantà de la Baells. Descarto el trencant de Vilaformiu i un tros més amunt l'asfalt dóna pas a la pista de terra. Segueixo endavant fins a l'antiga pedrera de Cal Ros.

Qui conegui la zona ja s'haurà adonat que no és el camí més habitual per pujar a la Figuerassa. Efectivament per evitar el tram asfaltat i força transitat de la zona de la Font Negra, m'agrada molt més pujar per aquest vessant més tranquil, solitari i amb menys asfalt, tot i que possiblement és un xic més llarg. Passada l'antiga pedrera la pista continua fins a la casa de Merolla, però uns metres abans d'arribar-hi cal girar a l'esquerra i pujar decidit per una pista secundària que es dirigeix cap a l'antic dipòsit de runa. A l'entrada d'aquesta instal·lació la pista fa un gir sobtat a l'esquerra i segueix pujant més suau. La pista evoluciona alçada amb bona vista cap al vessant nord del serrat de la Figuerassa, amb les antenes que despunten al cap d'amunt. Segueix fins a la granja del Pla de l'Ordi, on sembla que s'acabi. Efectivament la pista bona s'acaba, però just al peu de la instal·lació ramadera neix una pista secundària que gira 180º a la dreta i puja fort entremig dels arbres.

Avanço per una pista secundària que fa un parell de revolts sobtats i puja uns minuts fins a la collada Baixa, just a l'ombra de la serra de Blancafort. El castell és a prop, però no s'arriba a veure per la densitat del bosc. Després de creuar un filat a la Collada Baixa descarto les pistes que marxen a dreta i esquerra i prenc la que continua de dret i baixa lleugerament. De seguida torna a pujar per voltejar la punta nord de la serra de Blancafort, on fa un gir sobtat i segueix avançant ara pel vessant occidental d'aquesta petita elevació on hi ha el castell. Aquest tram de pista secundària és molt agradable, ja que avança entremig d'un bosc d'alta muntanya. A la dreta, entremig dels pins, es pot veure la Casanova de les Garrigues, situada més a l'oest. La pista va pujant amb pendent moderat fins a la Collada Alta, on entronca amb la pista principal de la Figuerassa. Aquí sí que es pot veure el castell de Blancafort encimbellat dalt d'una protuberància calcària.

Un cop situat a la pista principal, tan sols cal anar pujant per aquest vessant obac de la Figuerassa dins d'un bosc espès de faigs i pins, segons el tram. Després del trencant de la Casanova de les Garrigues, que descarto, segueixo amunt i la pista traça diverses llaçades llargues per anar guanyant alçada. Més endavant passa pel costat de l'àrea recreativa de la Plana Rodona, i tot seguit també descarto la pista a la dreta que puja directa al coll de l'Oreller. Trencant a la dreta es podria escurçar lleugerament la ruta, però val la pena pujar fins al cap d'amunt de la Figuerassa, tot i haver-hi estat moltes vegades, i contemplar l'extens paisatge sobre la Catalunya Central. Així doncs segueixo amunt per la pista que encara fa algunes llaçades més, i amb un pendent moderat i sostingut s'enfila fins als 1.490 metres. Més enllça de les antenes, a la punta oriental de la zona summital hi ha el mirador de la Figuerassa, que ofereix una preciosa panoràmica de 360º cap a la zona de la Baells i el Picancel (est), Berga i la plana central (sud), el massís dels Rasos de Peguera (oest) i el Moixeró (nord). Tot i això el dia és gris, i la mala visibilitat desllueix les vistes (i per suposat les fotos).

Després d'una breu pausa al mirador de la Figuerassa creuo tota la part superior cap a ponent fins arribar a les últimes antenes, on acostumen a enlairar-se els parapentistes. Just aquí neix un caminet pedregós que baixa fort reseguint la carena del serrat. És un camí força fàcil en general que perd alçada entremig del bosc, amb algun pas pedregós més entretingut. Tot baixant es pot veure enfront el massís dels Rasos de Peguera, i les puntes més meridionals que destaquen, com el Cim d'Estela o el Roc d'Uró. És un camí entretingut, amb bones vistes i algun tram divertit on cal parar més atenció. Baixa fins al coll de l'Oreller, on hi ha una cruïlla de pistes. Deixo la de la dreta i l'esquerra, que tornarien avall i anirien cap a Corbera respectivament, i prenc la que marxa de dret després d'una tanca que impedeix el pas de vehicles. Aquesta pista comença planejant però de seguida s'enrabia amb un pujador molt fort al costat del Roc de l'Estany. Al costat de la pista hi ha la petita font dels Pegueresos. Després de la curta però intensa pujada el terreny es suavitza, i segueixo avançant uns metres fins a l'Estany.

Arribo fins als peus de la casa de l'Estany, deshabitada, però en bon estat. Just a sota, a la dreta de la pista, hi ha una gran esplanada que dóna nom al lloc, ja que en èpoques de pluges s'embassa i es converteix en un estany estacional. Aquí tinc dues possibiltats: podria creuar tot l'Estany i anar a buscar el camí de la baga de les Nou Comes, el qual també em portaria a Peguera. Però avui tinc una altra idea al cap: tinc la intenció de provar unes pistes en desús que s'enfilen cap al serrat de les Arades, i que si no vaig errat, permeten creuar cap a Peguera. Així doncs, continuo per la pista tancada al trànsit que passa entre la masia de l'Estany i el Pla de l'Estany, la qual comença a pujar suaument. És però només un miratge, ja que tot seguit comença un tram llarg, sostingut i molt dur d'ascens.

Pocs minuts després de deixar la casa de l'Estany comença un pujador duríssim que està encimentat, ja que amb tant pendent imagino que la pista de terra era impracticable. Passat aquest tram curt, potser un centenar de metres, la pista segueix pujant fort, però sense ser extrema. Vaig pujant per aquesta pista que no sembla transitada, però tampoc abandonada. Un tros més amunt trobo un tractor i unes persones que fan treballs forestals. Segueixo la pista per un pujador també molt fort fins que de sobte s'acaba en una mena de placeta, cosa que no comptava. Em miro el mapa i veig que uns metres més avall neix un altre ramal pel qual puc continuar. Torno doncs enrere uns 300 metres, ara en forta baixada, i prenc el ramal de la dreta que es veu encara més secundària, però que permet pedalar còmodament.

El pendent es suavitza momentàniament, i la pista traça una llarga diagonal cap al sud fins a trobar la punta de la serra de Corbera, on torna a fer un gir de 180º graus i s'encara de nou cap al nord. La pujada es torna a incrementar i vaig avançant entremig d'una zona de bosc sota les cingleres del serrat de l'Hospital. La pista puja constant cap al nord fins a sota de les parets rocoses del serrat de les Estelles. Creua la canal del Tonedor i volteja un esperó rocós. Tot seguit comença un tram duríssim, primer amb un pujador encimentat, i tot seguit amb una no menys dura llarga pujada que s'enfila fins a la carena del serrat de les Arades, on acaba aquesta primera gran pujada a la cota aproximadament de 1.830 m.

La pujada fins al serrat de les Arades ha estat molt dura, amb un tram final molt intens. Pràcticament és una pujada directa des de Berga de 1.500 metres de desnivell, amb alguns petits descansos. A partir d'aquí la pista creua el serrat i comença el descens cap al vessant nord. La baixada és més suau i progressiva, i després d'un zig-zag arribo fins a la Pleta del To, un petit prat suspès que ofereix una bona vista cap al sud. Continuo baixant traçant llargues zetes per la part superior de la Baga de les Nou Comes, un gran vessant boscós i humit encarat a nord. La pista s'entafora cap al clot de la Molina i creua el torrent del mateix nom. Tot seguit planeja alçat pel vessant esquerre del torrent, i amb una pujada breu però intensíssima supera la carena del serrat del Cogul. Aquest pujador és curt, però està al límit de la ciclabilitat, tant pel pendent fortíssim com pel terreny pedregós. Un cop superada la carena del serrat la pista va girant a l'esquerra (oest) i baixa suaument per la part superior de la vall de Peguera.

Plenejant suaument per una pista molt agradable entremig d'un bosc humit a la part baixa de la baga de Peguera, arribo als peus del petit poble abandonat. El nucli de Peguera està situat sota el Roc de Peguera, una gran mola calcària que s'enfila enmig d'un pla immens. Avui en dia està totalment abandonat, i gairebé totes les cases estan ensorrades. Es manté dempeus només una casa, el cementiri i la petita ermita de Sant Miquel. El poble es va anar abandonant el primer terç del segle XX, un cop tancades les explotacions mineres i davant la duresa de la vida a gairebé 1.700 metres d'alçada. Els núvols van creixent i vaig assumint que avui no me n'escaparé de franc.

Deixo el poble i el roc de Peguera a la dreta i avanço per la pista que solca la gran coma pràcticament plana entremig d'un gran nombre de vaques que pasturen a banda i banda. En lleugera pujada arribo a la pista asfaltada que ve de Sant Corneli i Fumanya, i segueixo a l'esquerra. En pocs metres arribo al trancant de la font de la Bruixa, però el descarto i continuo pedalant sobre asfalt. Precisament per aquest trencant que avui descarto hi passa una ruta també interessant que vaig fer fa un temps i que feia la volta a la serra d'Ensija. Avui, amb uns núvols molt amenaçadors a sobre, segueixo la pista d'asfalt que gira a l'esquerra i es comença a enfilar cap als Rasos de Peguera. Un tros amunt s'acaba l'asfalt però la pista continua, i el pendent s'incrementa. En direcció inequívocament sud la pista va pujant fort entre bosc i prats alpins fins arribar a les antigues instal·lacions de l'estació d'esquí dels Rasos de Peguera. Arribo fins a l'aparcament on faré una pausa per dinar i reposar.

Als Rasos de Peguera, a gairebé 1.900 metres d'alçada i en un dia rúfol d'inicis de tardor, hi fa fred. M'abrigo amb la poca roba que porto i em menjo l'entrepà que portava a la motxilla. Després de reposar uns minuts en uns bancs estratègicament col·locats al límit del barranc, inicio el descens. La baixada és molt ràpida sobre asfalt, ja que el pendent és fort. La carretera passa al costat del refugi dels Rasos de Peguera, i més endavant per sota de la masia de Puigventós. Baixo ràpidament per asfalt 8,5 quilòmetres, just fins al trencant de Campllong. Giro a la dreta i arribo fins a la gran esplanada sota la casa del mateix nom. Uns metres més endavant hi ha el Pi de les Tres Branques, un dels símbols del nacionalisme català. Un centenar de metres més endavant del pi simbòlic, prenc una pista a l'esquerra que comença a planejar, i tot seguit puja suaument amb algun pujador breu però intens.

La pista de Terçà és molt agradable, i avança per una zona boscosa i humida. Principalment planeja, i permet rodar a bona velocitat, però hi ha un pujador fort a la part inicial. Arribat al coll de la Cabra em desvio a la dreta per baixar cap als plans de Terçà i la casa del mateix nom. Baixo fins un planell amb vistes amples cap als Rasos de Peguera, i tot seguit baixo més fort fins un planell inferior on hi ha la casa que dóna nom al sector. A part de la masia de Terçà, deshabitada però en bones condicions, hi havia hagut un petit castell situat al turó rocós que hi ha darrere la casa. Només queden alguns vestigis dels fonaments d'aquest castell mencionat per primera vegada en un document signat per Guillem de Berguedà. El lloc és molt bonic, ja que la casa està situada en un ampli pla amb vistes cap als Rasos de Peguera, i també la més propera Roca Terçana. Havia passat moltes vegades per la pista dels plans de Terçà, però mai no havia acabat de baixar fins a la casa. Sempre hi ha racons per conèixer. Un cop vista la casa i els entorns, torno a enfilar-me pel fort pujador que em retorna a la pista principal.

La pista principal aviat canvia de direcció i comença a baixar més decidida pel vessant sud de la carena de la Tossa fins a desembocar finalment a la carretera de Sant Llorenç de Morunys. Prenc la carretera amunt i en pocs minuts arribo al túnel de la Mina, que comunica el Berguedà amb la vall de Lord. Just a l'altra banda del túnel giro a la dreta i per asfalt vaig baixant per la pista de Capolat. Avanço per aquesta carretera un parell de quilòmetres, i just enmig d'un revolt deixo l'asfalt i marxo a l'esquerra per una pista que creua els plans de Gragés. La pista és ràpida i plana, entremig de camps. Als plans del Pi de Sant Isidre, enmig d'un bosc de pins esclarissats, giro a l'esquerra i començo a baixar. Després d'un parell de revolts sobtats passo al peu de la bonica casa de Marmons, i segueixo baixant fins a la casa de la Closa. Sota aquesta petita però sòlida masia prenc el ramal de la dreta, una pista secundària que baixa fort fins als peus de la riera de Clarà. Just abans d'arribar al torrent, cal girar a la dreta i seguir baixant per una pista en desús que perd alçada ràpidament. Faig una breu aturada en un mirador natural sobre la riera de Clarà i la plana del Baix Berguedà.

Aquesta pista, per la qual ja hi he baixat altres vegades, baixa fins a la casa de Verdaguer, on es pot agafar ja la carretera cap a Avià. Però uns metres per sobre de la casa prenc un caminet a l'esquerra força ciclable que faldeja la costa de Serrapinyana. És un camí molt agradable, amb trams en què sembla pràcticament que pedalis dins d'un túnel vegetal. Entremig d'un bosc d'alzines el camí va planejant fins arribar a la casa de Serrapinyana, on acabo de baixar a la carretera i per asfalt arribo a Avià. Evito un tram d'asfalt creuant per la pista del barri de la Creu, i un cop a la rotonda del polígon de la Valldan m'enfilo fins a gairebé el cap d'amunt per buscar el camí del Serret. És un tram opcional i no necessari, i que obliga remuntar la forta pujada del polígon, però em va venir de gust entrar per aquest camí en comptes de fer-ho per l'habitual de la Valldan.

Pel camí del Serret, conegut també pel camí dels Llacs (ja que hi ha algunes petites basses), acabo d'arribar a Berga, on tanco una ruta de gairebé 65 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell. És una ruta fàcil tècnicament, però força dura pel desnivell acumulat i per algun tram amb pujadors molt intensos. Aquest itinerari permet conèixer els dos vessants del massís dels Rasos de Peguera, un vessant sud més assolellat i sec, i un vessant nord obac i amb un bosc espès d'alta muntanya. De camí es passa per llocs interessants, com el gran mirador de la Figuerassa, el curiós pla de l'Estany, el poble abandonat de Peguera i l'antiga estació dels Rasos, gairebé a 2.000 metres. Més avall també arriba als peus del Pi de les Tres Branques i avança cap als plans de Terçà, abans del descens definitiu pels cingles de Capolat. Una ruta exigent i alhora bonica per gaudir d'un paisatge de transició entre la plana central i l'alta muntanya berguedana.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari