Puigpedrós (2.915 m.)

Ens enfilem amb els esquís fins al cim d'una de les muntanyes més altes de la Cerdanya tot i que els seus vessants són suaus i arrodonits. Prenem la pista de Meranges a Malniu fins a la tanca, on comencem a caminar. Més endavant seguim la drecera que retalla la pista, i poc abans del refugi calcem els esquís. Voregem l'estany Sec i seguim uns minuts el GR fins a trobar una canal ampla que puja direcció nord. Tot seguit enfilem l'ample, llarg i suau serrat de les Perdius Blanques, que ens porta fins a les Molleres. Creuem una zona pràcticament plana i encarem l'última pala que dibuixa una gran piràmide de base molt ampla. Amb un pendent una mica més fort arribem amb esquís fins al cim, on contemplem els cims de la Cerdanya, d'Andorra, el Capcir, el Cadí i fins i tot el Canigó. Descens suau i agradable pels amples vessants de pendent suau sobre neu primavera, una mica pesada a causa de la calor.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Esquí de muntanya
  • Lloc de sortida: Pista de Malniu Meranges (Cerdanya)
  • Distància: 13,60 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.025 metres
  • Temps: 5:40 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil
  • Cartografia: Tossa Plana - Puigpedrós Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Pista de Malniu 00:00 00:00 0
Refugi de Malniu 00:45 00:45 2,0
Molleres del Puigpedrós 01:35 02:20 4,8
Pic de Puigpedrós 01:00 03:20 6,3
Pausa 00:20 03:40
Refugi de Malniu 01:10 04:50 11,6
Inici 00:50 05:40 13,6

Crònica

Quedem amb l'Ari i l'Albert a Meranges i fem un cafè a Can Borrell abans de seguir per la pista que porta fins al refugi de Malniu. Les condicions de la pista varien durant l'hivern, però fins entrada la primavera, tot i que hi hagi poca neu, acostuma a estar tancada a mig camí. Arribem doncs fins a la barrera que impedeix el pas, i comencem la recerca del mantell nival. La neu es veu amunt, i tocarà caminar una bona estona. Amb els esquís a l'esquena caminem per la pista fins a trobar la drecera que escurça una llarga marrada. Tot pujant contemplem la Valltova que s'allargassa cap al sud, amb el poble de Meranges al mig. Enfilem pel camí i un tros amunt comencem a trobar neu, però discontínua. No serà fins a la vora del refugi de Malniu que trobarem prou neu per calçar esquís. Triguem uns 45', i tot i l'elevada temperatura, l'aproximació no s'ha fet pesada.

Amb els esquís als peus passem pel costat del refugi de Malniu, on s'arriba en cotxe (hi ha el cotxe del guarda), però la pista es manté tancada, imaginem que per qüestions de seguretat o per evitar la massificació. Darrere del refugi passem per la vora del petit estany Sec, i marxem cap a l'oest seguint el què a l'estiu seria el camí del GR. La neu ja al matí està transformada, ja que fa dies que les temperatures són primaverals. Planegem suaument fins a sobrepassar la línia del Roc de la Llosa, un evident gendarme per sobre de Malniu. Més endavant trobem una canal ample per on haurem de pujar. Girem doncs cap a la dreta i ens encarem cap al nord. Tracem diverses esses en un dels pocs trams més pendents de la ruta.

Remuntem durant uns minuts la canaleta ampla on a l'estiu circula el petit torrent que s'escola entre la Pedradreta (oest) i el roc de la Llosa (est). Pugem uns primers metres més pendents que mica en mica es van suavitzant quan arribem al serrat de les Perdius Blanques. Aquest serrat és una ampla i llarga línia de carena poc definida que baixa del Puigpedrós fins al mateix refugi de Malniu. Enfilarem durant molta estona per aquest ampli serrat amb pendent suau però constant, sense descans, però d'aquells pendents que pots anar avançant recte sense haver de traçar voltes maries. És un pendent llarg però suau que convida a la conversa amb els companys, ja que l'espai és obert i còmode.

Tot pujant el serrat de les Perdius Blanques fem alguns petits descansos per contemplar el paisatge, sobretot cap al sud i cap a l'oest. Tenim darrere nostre la línia del Moixeró i el Cadí. Sobresurten la Tosa i més a l'oest la magnífica paret retallada del Cadí. A la nostra esquerra tot pujant sempre tenim la llarga carena de la Carbassa ben innivada. La calor és intensa, i avancem amb poca roba. Afortunadament una lleu brisa fresca fa més suportable la llarga pujada al sol. Més amunt també s'obre la visió cap a l'est, i s'albiren els cims més orientals dels Pirineus, des del Canigó fins al Puigmal.

La pujada és llarga i monòtona, però les bones vistes i la conversa amb els amics la fan amena. Xino xano anem guanyant metres i també anem guanyant la partida al llarg serrat que sembla inacabable. El poc pendent fa que mai no vegis el final. De fet només hem vist el cim de bon matí des de baix la plana ceretana, però tot pujant no es veu el cim fins al final del llarg serrat. Arribem a les Molleres del Puigpedrós, una gran esplanada on a la primavera, després del desglaç, es formen petites basses d'aigua. Es tracta d'una immensa planura on hi cabrien molts camps de futbol, però situada a 2.700 metres d'alçada. Aquí el serrat de les Perdius Blanques s'ajau i dóna pas a aquesta extensió plana sobre la qual reposa el con summital.

Planegem ara sobre les Molleres del Puigpedrós en direcció cap a la piràmide del cim, que ara sí veiem al davant. Avancem de pla gairebé un quilòmetre, tot i que mica en mica comencem a pujar. Arribem a la gran piràmide del cim, d'una base amplíssima i que va incrementant el pendent a mesura que s'acosta al cim. En tot cas sempre és un pendent suau, que només obliga a fer algun gir els últims metres. La neu aquí és ventada, ja que estem en un espai molt obert i exposat als elements. És ventada però transformada, que permet pujar còmodament. Fem uns últims girs per terreny una mica més dret i coronem els 2.915 metres del Puigpedrós, el tercer cim més elevat de la Cerdanya (després del Carlit i la Tossa Plana de Lles).

Tot i la seva considerable altura, el Puigpedrós és un cim suau i arrodonit, que només mostra un carácter més alpí pel seu vessant nord quan cau cap a la vall de Campcardós. Des del cim s'albira una panoràmica de 360º, ja que des d'aquesta gran alçada res impedeix una llarga visió. Tot pujant ja anàvem contemplant Canigó, Puigmal i Cadí al sud, i la Carbassa a l'oest, però ara els observem des de més amunt. També s'obre la visió cap al nord, amb les muntanyes andorranes del sector d'Envalira en primer terme, i al seu costat les franceses del sector de Font Negra. Arribem amb els esquís fins al vèrtex, i acabem de caminar fins al cim real, uns metres més enllà, on hi ha una gran fita. Encara caminem uns minuts més cap al nord fins arribar a abocar-nos sobre la vall de Campcardós i obtenir-ne una bona vista allargada, fins i tot amb el poble de Porta al fons. Des d'aquí també s'albiren el Carlit i alguns dels cims més destacats del Capcir. Bonica vista alpina amb els cims curulls de neu.

Reposem uns minuts i fem una volta per l'amplíssim cim tot contemplant el paisatge cap a totes bandes. No ens deixem la bonica vista cap a l'oest amb els pics de la Muga i la Tossa Plana de Lles, a l'altra banda de la vall de la Llosa. Tornem al vèrtex o teníem els esquís, ens estaquem fort les botes i comencem el descens. Com dèiem la neu està molt transformada a totes les cotes. Fins i tot a la part més alta la neu ventada amb el seu dibuix característic de les petites arestes es deixa esquiar fàcilment. Baixem la primera pala, que tot i no ser res de l'altre món, és el tram més dret que baixarem avui. Tot seguit arribem a la gran plana de les Molleres, i ens deixem lliscar fins al límit.

A mesura que anem perdent alçada la neu és cada cop més pesada, i agafem poca velocitat. Després de les Molleres seguim baixant per pales amples i molt suaus, que permeten fer un esquí fàcil i plaent. Anem traçant esses sobre la neu humida i mica en mica anem desfent el serrat de les Perdius Blanques, seguint una trajectòria molt similar a la que havíem fet de pujada. La que havia estat llarga i feixuga pujada al matí, ara és una suau baixada que fem amb pocs minuts, tot i que anem parant tot sovint a descansar. Encarem la canaleta, un tram una mica més dret tot i no ser res de l'altre món. Si seguíssim per la canaleta avall, en el cas que hi hagués prou neu, baixaríem fins al característic revolt de Girul. Però com que no n'hi ha prou, a mitja canaleta girem a l'esquerra per tornar cap al refugi de Malniu. Amb la neu ja més justa tracem una diagonal descendent cap al refugi.

Passem de nou al costat del refugi, on ens aturem només uns instants. Continuem amb els esquís encara uns minuts més fent esquí de supervivència entre els arbres, el torrent i la neu escassa. Un tros avall l'evidència de la manca de neu ens fa treure els esquís, i seguim el descens caminant fins a la pista, i continuem també a peu fins al cotxe tancant una ruta d'esquí fàcil i agraït de més de 5 hores, això sí, a ritme suau.

El Puigpedrós és un dels cims clàssics de la Cerdanya, llarg i monòton en període estival, però fàcil i agradable per recórrer amb esquís, ja que tot i que la pujada també és llarga, el descens és ràpid i sense complicacions. Tot pujant gaudirem de grans perspectives sobre la immensa plana de la Cerdanya i els cims dels Pirineus orientals. I un cop al cim podrem contemplar els vessants més abruptes que s'obren cap al nord, al límit amb Andorra i França. Un clàssic d'esquí a la Cerdanya, fàcil i agradable, ideal per compartir una bona xerrada amb els amics.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari