Canigó (2.784 m.) per la cresta de Gasamir

• 

  Iniciem la cresta de Gasamir cap al Canigó

• 

  Flanqueig lateral molt exposat

• 

  Zona de gendarmes

• 

  Grimpant per terreny aeri

• 

  La cresta és divertida en tot moment

• 

  El darrer mur és més espectacular que difícil

• 

  Característica agulla de la xemeneia del Canigó

Sortim des del refugi de Marialles i avancem pel camí normal fins passada la cabana d'Aragó. Llavors enfilem pel dret, sense camí i en forta pujada cap al pic de Gasamir, on comença la cresta. Iniciem la progressió en suau baixada, grimpant entre blocs de granit. Al tram central trobem una successió de gendarmes amb els passos més complicats, grimpades aèries (III+), un ràpel i flanquejos exposats. L'última part de la cresta és més espectacular que difícil, amb un tram vertical i molt aeri. Des del cim baixem per la xemeneia i seguim el camí habitual.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Refugi de Marialles Castell (Conflent)
• Distància: 16,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.175 metres
• Temps: 7:30 hores
• Dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Poc difícil Cresta aèria, amb diversos passos de III i algun de III+
• Cartografia: Massif du Canigo IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Situat a la comarca del Conflent, però senyorejant també el Vallespir i el Rosselló, el Canigó és una muntanya molt interessant des d'un punt de vista excursionista, però també històric com a símbol de la nació catalana. L'obra més coneguda de mossèn Cinto Verdaguer, el poema èpic Canigó, sintetitza molt bé aquesta visió simbòlica. Des del seu cim es domina la gran plana del Rosselló i la costa del Mediterrani. Hi ha dos camins habituals per pujar el cim. El més curt des de Cortalets, al vessant nord, i l'altre surt des del refugi de Marialles. Nosaltres fem una variant d'aquest segon desviant-nos cap al pic de Gasamir, a partir del qual resseguirem la cresta tot grimpant.

Amb la Teresa, el Joan i la Sílvia pugem la pista que des del poble de Castell enfila fins al peu del refugi de Marialles, on hi ha un bon aparcament. Cal tenir en compte que els mesos d'estiu la part superior de la pista està tancada per evitar embussos. Agafem els estris i comencem a caminar quan el sol ja il·lumina les capçaleres dels cims. La Pica del Canigó no la veurem fins força més tard, ja que la serra de Gasamir s'interposa entre nosaltres i el cim.

El primer tram comença de pla i fins i tot en lleugera baixada. Seguim el GR que transita per un bosc d'avets, i passat el torrent de Llipodera per una zona de bedolls. Creuem el torrent dels Set Homes, pugem suaument cap al Coll Verd, i seguim en ascensió progressiva per sobre de la ribera del riu Cadí, sempre per sota de la serra de Gasamir que tenim a la nostra esquerra. Creuem també el riu Cadí, punt en què el camí fa un gir sobtat cap a l'esquerra (nord-oest). Al cap de poc trobem una cruïlla. Deixem el GR que continua de dret, i girem fort a la dreta (est) per continuar la llarga però suau aproximació.

Passem per la cabana d'Aragó, un petit refugi lliure recentment restaurat després d'uns anys força degradat. Continuem encara uns minuts més pel camí habitual, molt fresat i amb senyals grocs. A la nostra esquerra trobem un petit llom que va disminuint fins a desaparèixer al costat d'un regueró que baixa de la costa del Gasamir. Just en aquest punt deixem el camí normal i comencem a enfilar cap a l'esquerra. No hi ha cap mena de camí, i cal anar pujant marges a través. El vessant sud del pic de Gasamir és força dret, principalment herbat i amb algun tram tarterós. Anem pujant buscant el millor pas, traçant una línia recta cap a la carena, sense camí i al costat d'alguns isards acostumats a la presència humana.

La pujada és feixuga, constant, incòmoda i amb fort pendent. Triguem gairebé una hora en superar aquest tram, i finalment arribem al pic de Gasamir de Dalt (2.721 m.) Des d'aquí tenim una vista magnífica i inusual de la Pica del Canigó. Una cresta molt retallada uneix el punt on som amb el cim principal, perfectament visible des d'aquí, fins i tot la creu. La cresta no sembla gaire complicada, ni tampoc llarga. Al tram central es dibuixen uns blocs i uns gendarmes més serrats, i precisament serà en aquest tram on hi ha les dificultats més destacables.

Després d'una breu pausa al pic de Gasamir per menjar uns ganyips ens preparem per iniciar la cresta. Tot i que pràcticament no l'utilitzarem els posem el talabard per seguretat. Comencem a progressar per la cresta en un tram pla, sortejant uns blocs horitzontals de granit. Baixem lleugerament sense cap dificultat, i mica en mica la cresta es va estrenyent. Arribem a un tram més estret que superem amb pas de cavall, i a partir d'aquí ja ens movem sempre per terreny molt aeri. Avancem de pla grimpant o esquivant blocs pel fil de l'aresta, amb petites dificultats que fan l'avanç ben divertit.

Una marcada bretxa ens barra el pas, i l'esquivem desgrimpant per l'esquerra i entaforant-nos per dins d'una escletxa. Just en aquest punt trobem una curiosa roca basculant en equilibri precari. El Joan va obrint via, i avancem individualment, sense utilitzar la corda. Des del punt més baix de la cresta comencem a pujar per un esperó estret i aeri, però de grimpada fàcil. Trobem un parabolt amb una anella per rapel·lar pel cantó dret. El pas es podria desgrimpar (III), però és molt aeri. Portem només una corda curta i la traiem per baixar aquest curt tram de forma més àgil.

Després del petit ràpel entrem en el tram més delicat de la cresta, sense ser difícil. Hem de pujar o vorejar un conjunt de gendarmes punxeguts. El primer el voregem sense problemes. El segon té un flanqueig espectacular i molt aeri. Posem una corda com a passamà en un pas lateral atlètic i exposat (III+). Tot seguit desgrimpem fins al fons d'una bretxa amb compte, ja que el terreny continua sent molt dret. Voregem un tercer gendarme per la banda dreta, de nou amb un pas exposat que assegurem amb la corda. Tot aquest tram, amb prou seguretat es pot fer sense cap mena de material, però cal tenir en compte que és exposat, i la corda ens dóna tranquil·litat.

Superats els gendarmes desgrimpem per una zona molt bonica de blocs punxeguts, serrats i estètics. Baixem fins una marcada bretxa sense grans problemes, i tornem a pujar per un mur fàcil i esglaonat. Entremig trobem algun petit gendarme ben entretingut, de manera que la cresta és sostinguda, i cal parar atenció en tot moment. Després d'un tram breu planer trobem el mur més llarg, un marcat esperó força dret, que de lluny es veu espectacular, però que un cop comences a grimpar no és difícil, ja que sempre es van trobant bones i còmodes preses. Grimpem cara amunt per un petit diedre vertical, i encara seguim pujant per un tram d'aresta fina, retallada i aèria.

Superada l'última paret ja veiem la creu del cim més a prop. Encara hem de pujar una mica, però el terreny ja no és tan dret i la grimpada és més fàcil. Més còmodament avancem, ja mig caminant, cap al nostre objectiu, la Pica del Canigó, on un bon grup d'excursionistes aprofiten el bon temps per gaudir de les alçades. Arribem al cim i contemplem el paisatge, des de la plana del Rosselló al nord, les costes mediterrànies a l'est i els suaus relleus de la serra de Madres i rodalies cap al nord-oest. Ens fem la fotografia típica a la creu bastida durant la primera meitat del segle passat, i descansem una bona estona tot contemplant la vista, gaudint del bon temps i recuperant forces amb un bon entrepà.

Després d'una bona estona emprenem el retorn. Baixem per la característica xemeneia del Canigó, desgrimpant sense dificultats per una canal ampla i desgastada pel pas de tantíssims excursionistes. Passem al peu de l'estètica agulla al lateral de la xemeneia, un monòlit de granit estret i vertical. Desfeta la xemeneia passem al costat de la bretxa Durier, oberta a barrinades de dinamita a finals del segle XIX per facilitar el pas directe fins a la cresta dels turistes des de Cortalets. El camí segueix baixant fins prop de la portella de Valmanya, sense acabar d'arribar-hi. Per sota d'aquesta comenza a zig-zaguejar per baixar fort cap al pla del Cadí.

La forta baixada s'acaba i avancem suaument pels plans del Cadí. Tornem a passar pel refugi d'Aragó, i ja pel camí conegut caminem una bona estona fins a tornar al peu del refugi de Marialles, on havíem començat la ruta unes hores abans. Ha estat una forma diferent i divertida de pujar el cim important més oriental dels Pirineus. Només a 50 quilòmetres de la Mediterrània el Canigó puja altiu sobre un terreny granític que ens ha ofert una divertida, aèria i poc difícil cresta des del pic veí de Gasamir.

Els darrers versos del poema Els dos campanars, a l'epíleg del Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer són ben escaients per l'època que ens ocupa:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Imatges