Serra de Cuberes en BTT

  • Taús, envoltat de camps

  • Creuem el Prat d'Orient

  • Avancem per pistes secundàries

  • Mare de Déu d'Esplà

  • Pista de Solduga

  • Solduga, des d'una lleixa del cingle

  • De camí cap a l'Espluga de Cuberes

  • Entrem a l'Espluga de Cuberes

  • Reposant a la gran lleixa de l'Espluga

  • Interior de l'església troglodítica

  • Tornem a Solduga

  • Arribant als plans de Taús

Comencem a pedalar als afores de Taús i per pistes secundàries enfilem fins al Roc dels Quatre Alcaldes. Baixem fins un coll on trobem la carena de la serra de Cuberes, i la seguim fins al l'ermita i el refugi d'Esplà. Baixem camp a través fins a la pista que ens porta al poblet de Solduga, quasi abandonat, al peu d'una cinglera. Anem a peu fins l'Espluga de Cuberes, un antic nucli troglodític. De nou en bicicleta pedalem per bones pistes creuant-nos amb diversos cèrvols.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya. Tram de caminada
  • Lloc de sortida: Taús, Valls d'Aguilar (Alt Urgell)
  • Distància: 44,4 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1440 metres
  • Temps: 10:50 hores
  • Dificultat: Fàcil-mitjana. Algun tram poc evident per pistes secundàries. Considerable desnivell
  • Cartografia: Boumort, Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Afores de Taús 00:00 00:00 0,0
Coll de Lladrenó 00:33 00:33 3,6
Roc dels Quatre Alcaldes 01:09 01:42 8,4
Mare de Déu / Refugi d'Esplà 01:15 02:57 16,6
Pausa 00:40 03:37
Solduga 00:40 04:17 19,5
Pausa i visita a Solduga 01:30 05:47
Espluga de Cuberes 00:45 06:32 23,0
Pausa 01:00 07:32
Solduga 00:55 08:27 24,7
Cruïlla refugi de Cuberes 01:14 09:41 34,0
Afores de Taús 01:09 10:50 44,4

Crònica

Fa un temps l'amic Enric Faura em va recomanar el llibre Els pobles perduts, de Xavier Cortadellas i Judit Pujadó (coordinadors), Edicions Sidillà, ISBN 978-84-938743-0-8. Va ser una gran descoberta, un llibre interessant, ben editat i que em va descobrir indrets desconeguts per a mi. Un dels pobles abandonats que em va cridar més l'atenció va ser Solduga, i vaig començar a buscar informació de la zona i possibles activitats per fer-hi. Com que tampoc coneixia la zona alta de les Valls d'Aguilar, vaig estar mirant mapes i pensant en rutes per fer en bicicleta, ja que el terreny és extens.

Mirant els mapes em vaig adonar que hi havia una gran extensió de terreny que desconeixia. Es tracta de la gran franja que separen el Segre per l'est (Noves de Segre), la Noguera Pallaresa per l'oest (Gerri de la Sal), la carretera del port del Cantó pel nord, i la serra de Boumort pel sud. En aquesta gran àrea vaig veure que hi havia molts pobles que no havia ni sentit anomenar: la Guàrdia d'Ares, Trejuvell, Taús, Buseu, i molts altres de més petits. També vaig veure que al sector més occidental, gairebé sobre el congost de Collegats hi ha el petit poble de Solduga i l'Espluga de Cuberes, dos llocs que volia visitar.

Per accedir a Solduga i a l'Espluga de Cuberes és molt més directe fer-ho per la zona de Gerri de la Sal. Els mapes indiquen un camí directe que puja fort des del congost de Collegats o encara més fàcil per la pista de la Pentina que puja cap a Cuberes. Però com que tampoc no coneixíem la zona de les Valls d'Aguilar, vam decidir venir per aquest cantó, i muntar el centre operatiu al gran pla de Taús.

El municipi de les Valls d'Aguilar uneix un seguit de petits nuclis, algun dels quals anteriorment havia tingut municipi propi, en un terme molt ampli de més de 125 quilòmetres quadrats. El nucli més important és Noves de Segre, a l'est del terme, a tocar del riu. El segon nucli és Taús, al cantó occidental i situat en un gran altiplà a gairebé 1500 metres d'alçada. Segons ens expliquen la gent del poble només 5 o 6 persones hi viuen tot l'any, però a l'estiu hi ha més persones que s'hi estan. S'hi accedeix per la carretera que surt al costat del Segre, i que puja fort durant més de 20 quilòmetres fins a la Guàrdia d'Ares. A partir d'aquí esdevé pista (tot i que s'hi estan fent treballs d'asfaltat) i en 3 o 4 quilòmetres més accedim al petit nucli.

L'altiplà de Taús és una zona àmplia i oberta, plena de camps de pastures, d'extrema verdor a la primavera. Al voltant relleus suaus. Sembla un lloc ideal per moure's en bicicleta. Sortirem un parell de quilòmetres abans del poble, al peu d'unes antigues trumferes restaurades, on també hi ha un cartell amb el mapa de la zona. Per preparar les rutes en bicicleta consultem els mapes disponibles, i també és de gran ajut els tracks d'un usuari del web de rutes Wikiloc, en Xaviseu, que té uns quants itineraris per aquesta zona.

Havent esmorzat comencem a pedalar. Al punt on comencem hi ha una cruïlla de pistes, l'indicada cap a Cuberes, que és per on tornarem, i la que marxa en sentit oposat al poble. Seguim aquesta última pista cap al sud i comencem a pujar suaument. És una pista poc transitada, i a banda i banda van naixent altres d'encara més secundàries que anem descartant. No és fàcil orientar-se en aquest sector, on no hi ha cap mena de senyal. El GPS i el mapa són de gran utilitat. Anem avançant cap al sud, sempre en pujada suau però sostinguda, i seguint la pista més evident.

Anem pujant fins prop del Tossal de Lladrenó, on hi ha unes antenes, però sense acabar d'arribar-hi. Arribem al coll i continuem avançant per la pista que creua un bosc obert amb pins de considerables dimensións Arribem a l'Engolidor, on hi ha una bassa artificial. La pista es desdibuixa, però la seguim a la dreta de la bassa en forta pujada. Al cap de poc planegem fins un bonic prat alpí que haurem de creuar. Pugem una mica més fins al serrat de Cabanes, on la pista principal gira a la dreta. L'abandonem i en prenem una de més difusa a l'esquerra. Anem pujant per terreny obert i amb bones vistes cap a les muntanyes del Pirineu.

Pugem fort cap al Corralet, amb un darrer pujador que ens obliga a baixar de la bicicleta i empènyer. A l'altra banda del coll hi ha una foranca força alta. Sense pista hem d'empènyer la bicicleta una estona cap a la dreta, flanquejant un marcat turó per un camí on trobarem alguna fita. Un cop el terreny es torna a obrir pugem encara empenyent fins un prat alpí a la collada de Flacó. Tornem a pedalar però encara pugem amb la vista posada al Roc dels Quatre Alcaldes, un cimet indefinit que tenim al davant, i que serà el punt més elevat de la sortida.

Pedalem en forta pujada envoltats de bonics prats alpins amb arbres dispersos. Remuntem el prat d'Orient sense pista i arribem finalment al Roc dels Quatre Alcaldes (1893 m.) És un cim indefinit, el punt més alt de la serra de Cuberes. Des d'aquí es té una bona vista del Cap de Boumort i també l'extensa vall de Cabó que s'obre cap a l'est. L'origen del nom de la muntanya és fàcil d'endevinar: en aquest punt termenegen els municipis de Cabó, Taús (actualment Valls d'Aguilar), Hortoneda de la Conca (actualment Conca de Dalt) i Baén (actualment Baix Pallars). També coincideix aquí el límit de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Sobirà.

Des del cim baixem una mica cap als prats per buscar algun indici de camí que ens permeti continuar cap a l'oest. Al començament no el trobem, i avancem pel bosc esclarissat. Aviat trobem un senderol més o menys ciclable que anem seguint uns metres en baixada fins al coll de la Basseta, on hi ha una bassa d'aigua i trobem una pista en bon estat. Seguim la pista en pujada entremig d'un bonic bosc de grans pins. Avancem sempre cap a l'oest fins que trobem l'ampli llom de la serra de Cuberes, i anem seguint la pista que el ressegueix.

La pista de la serra de Cuberes és còmoda i molt agradable. Ressegueix l'ampla carena, i tenim bones vistes cap als cims dels Pirineus. És una zona tranquil·la, de fet des que hem sortit no hem trobat ningú. És el territori dels cèrvols, que campen lliurement per aquestes grans extensions sense presència humana. Anem pujant la serra fins al punt més elevat, i llavors comença una llarga i agradable baixada pràcticament recta. Després de la llarga baixada ens incorporem a una pista més principal, i la seguim a l'esquerra sempre direcció oest. Anem planejant i poc més enllà trobem una bifurcació indicada. Marxem a l'esquerra cap al refugi i la Mare de Déu d'Esplà.

Poc més d'un quilòmetre des del trencant i arribem tot planejant a una bonica esplanada on hi ha un petit refugi lliure, i una mica més enllà l'ermita de la Mare de Déu d'Esplà. El refugi és un edifici petit però ben condicionat com a refugi lliure, amb lliteres i matalassos, llar de foc i taula interior. A l'exterior també hi ha taules amb bancades. Prop del refugi, al límit de la cinglera es poden veure les restes dels búnquers que es van fer servir durant la Guerra Civil.

Sembla ser que aquí es van viure cruents combats d'artilleria, i molts combatents republicants moriren. Vam estar una bona estona als voltants de l'església i el refugi, i vam veure moltes restes antigues de llaunes i estris possiblement dels combatents. Fins i tot vam trobar un tros de ferralla que semblava part del recobriment d'una bomba. Es poden identificar fàcilment línies de trinxeres, i en alguns punts fins i tot encara hi ha filferros espinosos. Vora l'església hi ha un monòlit en record de les víctimes.

L'ermita és un edifici petit i rectangular. Com a curiositat té un dipòsit per recollir les aigües pluvials. A fora hi ha unes bancades per fer celebracions religioses a l'aire lliure. A l'interior hi ha un llibre de visites. Està situat al final del serrat de la Pagadera, on podríem dir que ja comença la baixada forta cap a la Noguera Pallaresa i el congost de Collegats. És un lloc agradable i bonic on passem una bona estona reposant.

Tot seguit emprenem la marxa cap a Solduga. Per baixar-hi sobre la bicicleta hauríem de recular fins la pista principal que havíem deixat per venir fins aquí. Per evitar-ho baixem pel dret, per un caminet difús que surt davant mateix de l'ermita. No és ciclable, però el descens és curt i veiem la pista uns metres més avall. Un cop trobem la pista tornem a pujar les bicicletes i baixem fort per la pista que fa uns marcats revolts. El darrer tram és molt dret i pedregós. En l'últim revolt abans d'arribar al poble deixem les bicicletes amagades en una balma, ja que som ben conscients que aquella baixada tan forta no la podrem pas remuntar sobre la bicicleta. A més a més, passat Solduga volem anar fins l'Espluga de Cuberes i només s'hi pot anar caminant.

Deixem doncs les bicicletes i caminant acabem d'arribar a Solduga. Solduga és un lloc fascinant. Un poble pràcticament abandonat adossat a una gran cinglera. La base del cingle fa de redòs de les cases, i algunes construccions són troglodítiques o semitrogodítiques. Era un poble petit, situat en un racó insòlit. En un relleix de la cinglera encara aguanta part de l'antiga església de Sant Martí. Es manté part de la coberta i l'absis. En les diferents lleixes de la cinglera sorprenen algunes petites construccions, probablement magatzems, alguns dels quals inaccessibles sense equipament. Sembla que antigament s'hi arribava amb escales de troncs i cordes.

A la base del cingle hi ha les restes d'algunes cases, la majoria ensorrades, però se'n mantenen dues dempeus. De fet en arribar a Solduga el primer que sentim és el cant d'un gall, evidència que encara algú viu al poble. La casa més ben conservada és la de la Rosalia, una senyora de més de 80 anys que els estius encara viu al poble, acompanyada del seu mosso, el Juan Amador, un hondureny trempat i treballador que l'ajuda. El dia que hi vam estar la sra. Rosalia no hi era, però sí el Juan, que ens va rebre molt amablement i fins i tot ens va convidar a fer un cafè. Ens hagués agradat parlar amb la sra. Rosalia, que segur que té mil-i-una coses per explicar del poble, però també vam mantenir una agradable conversa amb el Juan, el qual també ens va explicar detalls interessants.

Fem una bona volta pel poble, fixant-nos en tots els racons. La majoria de les edificacions estan en runes, però la família propietària estan intentant reconstruir un parell de cases. Ens enfilem per les lleixes de la cinglera i arribem a l'església, de la qual només es conserva una part i amb prou feines. També hi ha diverses petites construccions mig ensorrades que aprofiten cada metre d'espai. Sota del poble hi ha uns bancals en fort pendent que imaginem que devien estar cultivats antigament. A l'extrem nord del poble hi ha una font i diverses surgències que surten directament de la roca.

Solduga és un lloc fascinant, per l'estètica del propi indret, per la peculiaritat de les contruccions, per l'atractiu que ja tenen els pobles abandonats, i aquest encara més perquè no està del tot perdut, sinó que s'hi manté un alè de vida. És un lloc inhòspit i sorprenent. Abans només s'hi arribava per un camí molt costerut, i fa uns anys s'hi va obrir una pista molt precària només a l'abast de vehicles tot terreny.

Després de passar una hora i mitja visitant Solduga i fent petar la xerrada amb el Juan, baixem cap als bancals, i darrere un filat trobem el camí que baixa cap a l'Espluga de Cuberes. El camí és poc freqüentat, però anirem trobant fites que ens indiquen el camí sense dificultats. Baixem fort per un terreny esquerp de garrics. Creuem el torrent de la Carbonera i poc després trobem el camí que ve des de la pista de la Pentina. Seguim a l'esquerra, avall, amb algun pas que gairebé ens obliga a utilitzar les mans. De lluny ja veiem l'espluga, una gran balma a mitja cinglera amb restes de construccions troglodítiques.

Sembla que avui ens haguem traslladat al passat, i observem unes formes de construcció ancestrals que aprofitaven els recursos naturals, fins i tot en llocs tan inverossímils com aquest. Acabem de baixar fins a la base del cingle, i pugem per un pujador construït artificialment amb un mur de pedra. Aquest pujador permet accedir a una gran lleixa situada a una quarta part de la cinglera aproximadament. En aquesta extensa lleixa hi trobem l'espluga, una gran balma amb diverses construccions trogodítiques a dins. La balma té uns 30 metres de fons, i 60 o 70 d'ample. Més enllà, seguint la lleixa, hi ha un altre tram abalmat, on hi ha una contrucció més gran i l'església de Santa Coloma, l'edifici més ben conservat de tot l'antic poblat.

El sostre de l'església de Santa Coloma és la pròpia roca, i només està tancada per una paret construïda al límit de la cinglera, suspesa al buit. Té un absis i cinc finestres d'espitllera. Per arribar-hi cal recorrer un breu tram una mica aeri. Si Solduga ja ens ha fascinat, aquest lloc encara sembla més irreal. Està situat en un lloc remot, sobre el barranc de l'Infern, el nom del qual ja indica com és l'orografia del terreny.

Al fons de la balma gran hi ha una font natural en forma de ragalim d'una estalactita del sostre, i un recipient que la recull. Les construccions estan força malmeses, tot i que se'n conserva l'estructura. L'interior de la casa més gran, la del costat de l'església, s'ha esfondrat, i només es mantenen les parets exteriors. A l'exterior del recinte la gran lleixa ofereix un ampli balcó amb vistes sobre el barranc de l'infern i més enllà el congost de Collegats.

Reposem una bona estona asseguts en aquest gran balcó suspès al buit, contemplant la màgia d'aquest lloc. Després d'una bona estona observant cada racó tornem enrere i emprenem la dura pujada que ens portarà de nou a Solduga. Triguem gairebé una hora pujant els aproximadament 300 metres de desnivell sota un sol de justícia. De nou a Solduga ens acomiadem del Juan i un paleta que està treballant en una de les cases i prenem la pista fins que trobem les bicicletes que havíem amagar feia unes hores.

Ens posem a pedalar de nou i ho fem en pujada forta fins que ens incorporem a la pista que ve de Gerri de la Sal. La seguim a la dreta, però encara continuem pujant una bona estona. La pista transita majoritàriament per terreny obac en un magnífic bosc d'alta muntanya. Avancem uns quants quilòmetres seguint les formes del terreny al vessant nord de la serra de Cuberes. Deixem a l'esquerra el trencant que ens portaria fins al proper refugi de Cuberes, l'únic establiment obert a molts quilòmetres a la rodona i en tota la reserva del Boumort.

També deixem a l'esquerra les cases ensorrades de Cuberes i continuem pedalant per pista en bones condicions. És una pista que en tendència planeja o puja lleugerament, sense grans pujadors, però amb alts i baixos constants. A l'esquerra sempre tenim les fondalades del riu Major, el barranc de Cuberes, el riu dels Castells o el riu de Taús segons el tram. Passem per la vora d'alguns prats alpins on veiem ramats de cèrvols que només ensumar-nos fugen esporuguits.

Mica en mica ens apropem a la gran plana de Taús, i avancem còmodament per pista rodadora. El poble ens queda a l'esquerra, a l'altra banda dels prats. Avancem per l'obaga, al límit entre els camps i el bosc. Arribem al punt d'inici amb la llum torrada de la posta de sol, després d'una llarga jornada en bicicleta, caminant i descobrint llocs peculiars.

Ha estat una jornada curiosa, en què hem combinat una llarga ruta en bicicleta amb la visita a dos indrets fascinants i remots, Solduga i l'Espluga de Cuberes. Hem conegut un paisatge variat, des dels suaus prats de Taús, cap al bosc alpí de la serra de Cuberes, i finalment l'abrupte barranc de l'Infern. El recorregut pels dos poblats troglodítics ha donat interès antropològic i històric a la ruta. Són llocs especials, amb un cert ambient màgic que ens porta a imaginar un tipus de vida proper als primogenis neolítics. Amants dels racons inhòspits, aquest us costarà de superar!

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges



Comentaris

Bon dia "engarristes" des de la capital del Bages ( això diuen ), primer de tot felicitar-vos com no, per aquesta magnífica pàg. no ni ha per a menys...aquest cap de setmana vàrem anar tres manresans a resseguir aquesta ruta feréstec, i plena de sorpreses...cérvols...voltors...ossos??...guineus..llebres..trinxeres..pobles abandonats...i ún guarda forestal. Després de haver fet la part més complicada de la ruta això és fins al Roc dels Quatre Alcaldes i ja baixant a cor que vols per la pista que ressegueix la serralada i al poc de topar-nos amb uns cérvols que travessaven la pista vàrem sentir la remor d'un motor que s'anava atansant al punt on nosaltres estàvem aturats tot i guaitant els cérvols, va aparèixer un Tot terreny dels forestals, quan nosaltres l'anàvem a saludar i a establir conversa, quina va ser la nostra sorpresa ens dir-nos que estava prohibit circular per aquella pista, i que ens hauria de fer tornar en radere i fer-nos donar una volta del tot inadmissible per part nostra donat que estàvem a poc més d'un km de l'enllaç amb la pista que venia de Tahús i Cuberes, després de dir-li i repetir-li que no ens havíem fixa't em cap tipus de senyal i en tot cas entenen que les bicicletes no són vehicles motoritzats, finalment ens va dir que tiréssim avall però que segons la llei només es podia anar per allà a peu, potser que així sigui però ho trobo del tot inversemblant i il·lògic, a més pocs ciclistes s'aventuraran per aquests paratges em sembla..de fet en els dos dies no em vàrem veure ni un..això si, segons ens va explicar el guarda del refugi de Cuberes més tard, els caçadors poden quan s'obre la veda i pagant, imagino una bona quantitat, anar a fotre tiros als cérvols i matar-los i així poder tindre l'aberrant trofeu de caça en forma de cap dissecat amb les banyes penjat del menjador de casa, potser si pagues també pots anar-hi amb la bicicleta....legalment.
I per acabar dir-vos que la única casa habitada i que quedava dempeus a Solduga en la qual vosaltres vàreu estar a l'interior, està ensorrada doncs pel que ens varen explicar un cop de vent molt violent que devia entrar per alguna finestra la fer literalment explotar, a l'Espuga no hi vàrem anar perquè el temps amenaçava tempesta d'un moment a altre com així va ser, ens va enxampar de ple a uns 4-5 Km de Cuberes on teníem feta una reserva per sopar i passar la nit. Val a dir que vàrem estar de meravella al refugi, només érem nosaltres tres i el Gabi ( guarda ), ens vam eixugar a la llar de foc i després vàrem acabar d'entrar en calor amb el magnífic sopar que ens va fer tot ven regat per un bon vi de Tremp...absolutament recomanable.
L'endemà l'etapa de les Piques durilla també i molt bonica. Per cert noies com la Silvia que facin aquestes mat xacades, no crec que ni hagin gaires es per treure's el barret..

Salut
Carles

Gràcies per compartir l'experiència Carles. M'alegro que anéssiu a descobrir aquesta zona. És poc freqüentada i molt interessant. No em consta cap prohibició per circular en bicicleta. Em sorprèn. I més com bé dius, que no tenen cap problema per deixar-hi caçar els pobres cèrvols. Quins animals tan magnífics!

També em sorprèn i negativament que ja no quedi cap casa dempeus a Solduga. Quina llàstima. Quin racó tan especial.

Afegeix un nou comentari