Barranc de Chimiachas

  • Aproximació al barranc de Chimiachas

  • El primer ràpel és volat

  • Camí aeri dels Articazos, equipat amb cable

  • El Pep encarant un dels ràpels més llargs

  • Ràpel de la Cocineta, l'últim i el més espectacular. 45 m.

  • La magnífica Cocineta

  • Al final del barranc seguim el Vero uns metres avall

Al nord de la vila monumental d'Alquézar el barranc Chimiachas desemboca al Vero, el riu principal d'aquest sector de la serra de Guara. Baixem caminant pel barranc fins al Ciervo, una important pintura rupestre. Entrem a la part estreta del barranc, pràcticament sec. Fem un primer ràpel incòmode i volat d'uns 25 metres i n'enllacem 9 més fins arribar al darrer i espectacular ràpel de la Cocineta, que ens deixa a la llera del riu Vero.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Descens de barrancs
  • Lloc de sortida: Prop de San Pelegrín, Alquézar (Osca, Espanya)
  • Distància: 8,9 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 640 metres
  • Temps: 7:15 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Valorar el cabdal del Vero per la tornada
  • Cartografia: Sierra y Cañones de Guara, Editorial Alpina (1:40.000)
  • Característiques: Barranc pràcticament sec. Onze ràpels, el més llarg de 45 metres.

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Prop de San Pelegrín 00:00 00:00 0
Capçalera barranc 00:46 00:47 1,7
Ciervo de Chimiachas 00:28 01:14 2,7
Primer ràpel 00:14 01:28 3,1
Riu Vero 04:30 05:58 5,0
Punt d'inici 01:18 07:16 8,9

Crònica

Iniciem uns dies d'activitats al sector oriental de la serra de Guara, a la comarca del Somontano (Osca), al Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara. La Serra de Guara és un massís calcari situat al sud dels Pirineus d'Osca i paral·lel a aquests. Mirada de lluny la serra és arrodonida, però en apropar-nos-hi veiem que la uniformitat queda totalment trencada pels fenòmens fluvio-càrstics. Així tota la serra està literalment ferida per profundes gorges i barrancs que configuren un entorn escarpat i amb formes molt curioses. Alguns barrancs són molt profunds i estrets, amb parets de centenars de metres a banda i banda.

Molts d'aquests barrancs han estat aprofitats des de fa molts anys per un ús esportiu, amb la pràctica del descens de barrancs, primer importada de França, i que ha tingut també molta acceptació a Espanya i a Catalunya. La serra de Guara és un entorn immillorable per practicar aquest esport, ja que les característiques del terreny són ben adequades. A més a més molts dels barrancs estan equipats, fet que facilita el seu trànsit. Hi ha una gran quantitat de possibles itineraris, de més o menys dificultat, i més secs o més aquàtics. Entremig trobem alguns pobles molt bonics, reviscolats gràcies al turisme actiu.

Ens situem a la població d'Alquézar, al sector més oriental del Parc. Es tracta d'una població medieval monumental, de la qual destaca el castell-col·legiata situat dalt d'un penyasegat escarpat i vertical. Al seu redòs un conjunt de cases i carrers estrets l'envolten. El riu Vero és un altre atractiu d'aquest estètic poblet, i només la visita del poble i el seu entorn ja mereix una escapada. Fem un volt pel poble i ens informem de les condicions dels barrancs. És molt important conèixer el cabdal d'aigua i l'estat dels barrancs, ja que segons la quantitat d'aigua, el descens del barranc, l'accés o el retorn es podrien complicar molt, o fins i tot fer-se inviables. Especialment en el nostre cas, amb poca experiència en el món barranquista, prenem encara més precaucions.

El Pep, la Sílvia i jo mateix sortim des del gran aparcament situat a l'exterior d'Alquézar, i prenem una pista que comença a pujar al costat del dipòsit d'aigua del poble. La pista està en bon estat, i la seguim fins arribar al petit nucli de San Pelegrín. Creuem les quatre cases al voltant de l'església i continuem enllà entremig de camps. Aproximadament un quilòmetre enllà trobem una pista secundària que marxa a la dreta, i aparquem en aquest punt.

Comencem a caminar per un camí que puja molt fort cap al serrat de Quizáns, tot seguint unes fites., Passem prop dels abrigos de Quizáns, unes baumes en què hi ha unes pintures rupestres. No ens hi acabem d'arribar ja que més avall sí que ens acostarem a veure el Ciervo de Chimiachas, una de les pintures més boniques de les moltes que podem trobar en aquesta zona, habitada pels sàpiens neolítics fa més de 5.000 anys. Després de la pujada forta planegem uns minuts, en tendència cap a l'esquerra. Seguim el camí fins trobar un senyal que ens indica l'accés al barranc de Chimiachas, al peu d'una barraca de pedra seca restaurada.

Comencem a baixar pel barranc cap a la dreta, però per terreny obert sense cap mena de dificultat. Mica en mica el barranc es va tancant, i ja anem veient altes parets a banda i banda, i fins i tot en algun punt hem de posar les mans a terra. Uns minuts més avall un altre cartell ens assenyala el camí a la dreta que puja en 5 minuts fins unes baumes on hi ha el Ciervo de Chimiachas. Trobem unes escales metàl·liques que pugen fins al peu del cingle, on hi ha diverses baumes. En una d'aquestes baumes i tancada per una reixa metàl·lica veiem la bonica pintura que representa amb total fidelitat la forma d'un cèrvol. Impressiona pensar que aquest dibuix és aquí des de fa 5.000 anys, i que ja hi havia humans que vivien en aquest entorn hostil.

Tornem a la base del barranc i continuem baixant. En pocs minuts trobem el primer gran obstacle, un salt vertical de més de 20 metres. Al peu d'un arbre trobem una instal·lació de ràpel a base de cintes i cordinos. El Pep, que té més experiència en el descens de barrancs prepara la corda. És un ràpel força incòmode, amb una sortida delicada. En primer lloc muntar el ràpel ja és complicat, ja que la instal·lació està situada al límit del precipici, a tocar a terra. Cal col·locar-se bé i aguantar-se amb les branques dels arbustos. El ràpel a més a més té una altra sorpresa. Després de la sortida es baixa fins una lleixa d'uns 3 o 4 metres, i tot seguit continua volat fins al fons, gairebé 25 metres més avall. Una bona dosi d'adrenalina per començar.

Després d'aquest primer ràpel sempre anirem continuant per un entorn engorjat i humit, amb un fil d'aigua, tot i que el barranc és sec. De seguida trobem el segon ràpel, de 10 metres, i el tercer, de 12. Són ràpels fàcils, i ben equipats amb doble parabolt. Baixem amb corda dinàmica d'escalada, que no és el més adequat pels barrancs, especialment els humits i amb ràpels llargs. No és un barranc molt freqüentat, ja que en ser sec es fa menys atractiu. Però és un entorn molt bonic, i val la pena acostar-hi. Continuem baixant caminant, sortejant algun obstacle mig desgrimpant. En poca estona enllacem tres ràpels més, de 10, 4 i 12 metres, l'últim molt relliscós i amb un fil d'aigua. Tot seguit continuem uns minuts sense necessitat de corda, amb algun petit tobogan força planer que fem amb el cul a terra ja que rellisca molt.

Arribem fins una lleixa horitzontal equipada amb un cable de seguretat, tipus via ferrada. Es tracta del camí dels Articazos, un sender aeri que ha de ser molt interessant, amb bones vistes sobre el riu Vero. Seguim el cable durant pocs metres fins a trobar una instal·lació de ràpel, i baixem 8 metres més. El camí dels Articazos podria servir d'escapatòria si no volguéssim continuar baixant.

En un tram estret trobem un dels ràpels més llargs i espectaculars, el novè, de 45 metres. El ràpel baixa per un tram molt congost, i l'única dificultat és el terra relliscós, que obliga a parar atenció. Després d'aquest llarg ràpel arribem a una lleixa, on enllacem amb el següent, de 25 metres. Aquest darrer tram del barranc és el més bonic, tancat i humit, i amb el soroll del riu Vero que ja s'intueix al fons. Després d'aquests dos ràpels arribem al final, la cirereta del pastís.

L'onzè i últim ràpel és el més singular, ja que baixem per la Cocineta. Es tracta d'un ràpel de 45 metres, molt relliscós, que baixa per una escletxa que la força de l'aigua ha anat modelant a través dels mil·lenis. A sota una gran cúpula rocosa de grans dimensions només trencada per l'escletxa excavada per l'aigua. Segons diuen aquesta gran sala té la forma de la tradicional cuina aragonesa. Un final superb per un barranc bonic i congost.

Arribem als peus del riu Vero, i aprofitem una bonica platgeta per fer un mos. Tot seguit toca remullar-se, ja que cal baixar uns metres pel riu fins a trobar un camí que marxa a la dreta. Una alternativa interessant és continuar baixant pel Vero fins al mateix poble d'Alquézar, però baixa molt crescut, i ens han advertit que podria ser perillós en la zona del caos, així que baixem uns metres fins a trobar un camí poc evident que marxa a la dreta. Alguna fita ens ajuda. Tot i que potser no hagués calgut, ens hem posat els neoprens, ja que l'aigua és freda encara.

Trobem el camí a la dreta que puja fort, però torna a baixar gairebé fins a tornar al peu del riu. A l'altra banda del riu, a l'esquerra veiem la Gran Visera, una gran bauma sota una paret de roca molt vertical. El camí comença ara a pujar fort per la zona de las Clusas. La pujada és feixuga, més encara perquè anem carregats i fa calor. Costa arribar a dalt del serrat, i un cop hi arribem seguim a la dreta per una pista en desús que ens deixa en uns minuts més encara de pujada al punt on hem iniciat la ruta.

Tornem cap a Alquézar, ens reunim amb la Pilar i fem un volt per aquesta bonica vila medieval encinglerada sobre el riu Vero. Hem compartit una jornada entretinguda però exigent en un terreny congost i feréstec. Per l'endemà planegem un barranc aquàtic per refrescar-nos.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

! Track amb errors de lectura a la zona del barranc.

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges



Afegeix un nou comentari