Illimani (6.462 m.)

L'Illimani sortint de La Paz Camp base de Puente Roto Un portejador torna del camp d'alçada Darreres llums sobre la zona nord del massís de l'Illimani Camp d'alçada, amb el cim de l'Illimani al fons Superant una esquerda, de nit Avançant pels grans lloms oest de la muntanya, a l'albada En pendent és molt fort i sostingut Espectacular aresta al pic central Enfilem el darrer tram, l'aresta summital Durant el descens gaudim de les espectaculars vistes de la zona central del massís

L'horitzó nord de La Paz està dominat per aquesta gran muntanya permanentment nevada, la més alta de la Cordillera Real, amb una aresta que s'allarga quilòmetres i que té diverses puntes per sobre de 6.000 metres. Des del poble de Pinaya pugem el primer dia fins al còmode camp base. El segon enfilem fins al Nido de Cóndores, a 5.400 metres, i el tercer, de matinada, iniciem l'atac a aquest gran cim. Pugem per forts pendents de neu vorejant les esquerdes fins arribar a la fàcil aresta que ens mena fins al cim sud, el més alt del massís.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alpinisme
  • Lloc de sortida: Pinaya (Bolívia)
  • Distància: 4,1 + 3,8 + 10,7 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 710 + 1.015 + 960 metres
  • Temps: 1:40 + 4:00 + 12:00 hores
  • Dificultat: PD+/AD-
  • Sensació de dificultat: Una mica difícil. Llargs trams de fort pendent (40-50º) considerablement exposats.
  • Cartografia: Cordillera Real. Süd Illimani, Alpenvereinskarte (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Pinaya 00:00 00:00 0
Dia 1: camp base Puente Roto 01:40 01:40 4,1
Dia 2: camp alt Nido de Cóndores 04:00 04:00 3,8
Dia 3: cim de l'Illimani 05:50 05:50 1,4
Dia 3: Pinaya 06:10 12:00 10,7

Crònica

Mirada des de qualsevol cantó, l'Illimani és una gran muntanya. Ho és per la seva considerable alçada (6.462 metres) i també per la seva envergadura, ja que s'estén d'est a oest més de 8 quilòmetres i en sobresurten fins a 4 pics per sobre dels 6.000 metres. El cim més alt és el sud, i alhora també és el més assequible. Les altres puntes són força més complicades, i ens conformarem amb contemplar l'impecable bellesa de les seves fines arestes.

Pujar l'Illimani no és una empresa molt complicada però tampoc no és trivial. Serà la muntanya més alta del nostre itinerari per Bolívia, no pas la més complicada, però sí la que requereix una logística més complexa. A diferència d'altres cims que havíem fet fins ara i que es podien assolir directament des del camp base, la gran magnitud de l'Illimani i les poques comunicacions de la zona obliguen a muntar un camp d'alçada a 5.400 metres. És una muntanya que cap prendre's amb precaució, ja que hi ha hagut molts accidents fatals. No és una muntanya perillosa, però el fet de progressar durant molta estona per forts pendents sostinguts de neu i gel exigeix atenció. Així doncs l'ascens a la muntanya ens ocuparà 3 dies: el primer per pujar fins al camp base, el segon per assolir el camp d'alçada i el tercer per pujar al cim i emprendre la llarga baixada.

Accés a Pinaya

Ens llevem a La Paz i busquem el transport per anar fins al petit poble de Pinaya, punt de sortida habitual per l'ascens a l'Illimani. Hi anirem amb taxi privat, ja que és un lloc remot on seria molt difícil d'accedir amb transport públic. Mirat des de la capital l'Illimani sembla ben a prop, i de fet ho és físicament, però la carretera per arribar-hi és una pista forestal sinuosa i en força mal estat. Trigarem 4 hores recorrent una pista plena de sotracs, pols, forts desnivells i profunds precipicis que no feien gens de por al conductor, ja que avancem a considerable velocitat. Poc després de deixar la ciutat per la part baixa, ja trobem de seguida la pista, que passa primer pel Valle de las Ánimas i que tot seguit s'enfonsa en una vall molt profunda on l'erosió de roques argiloses febles dóna com a resultat boniques agulles ondulades.

Passem per algunes petites poblacions i alguna més gran, com Palca, la capital de tota aquesta zona on s'hi veu força moviment. Poc més endavant passem per un altre petit poblet on estan de festes, i trobem tot el poble al mig de la plaça ballant al ritme de la banda de música local i bevent cervesa, molta cervesa. Després de la curiosa escena continuem la llarga marxa en cotxe amb destinació cap a Pinaya, on arribem ben saccejats al voltant del migdia. El taxista que ens ha portar és nascut a Pinaya, i ens porta a casa dels seus oncles, els quals ens proporcionaran els rucs que carregaran les bosses grans fins al camp base.

Dia 1: Camp base de Puente Roto

Carreguem les bosses grans amb el material sobre els rucs i nosaltres portem les motxilles. Caminarem durant aproximadament una hora i tres quarts fins al camp base, situat en una gran esplanada a la falda de la muntanya, al peu d'un riuet. El camí surt del mateix poble i creua la part superior del petit poblet, fet tot de petites cases d'adob i evoltat de camps que la gent del poble cultiva amb tècniques ancestrals. Ens sobta veure, per exemple, que encara llauren els camps amb bous i arada de fusta. És un poble remot, allunyat de la civilització, on es parla aimara, i fins i tot trobem gent gran que no parlen el castellà.

El camí d'accés al camp base puja suaument per una vall oberta, on trobem alguna caseta de pastors i també algun ramat de llames. Sempre tenim davant la gran mola de l'Illimani, del qual van destacant les seves diferents puntes. Més a l'esquerra contemplem el pic nord i el central, molt esmolats i espectaculars, i més cap a la dreta veiem el pic sud, més arrodonit però el més elevat, cap on els dirigirem.

Arribem al camp base, descarreguem els estris i muntem les tendes en una amplíssima esplanada on ja hi ha altres grups. Sopem d'hora, ja que cal aprofitar les estones de sol. És l'hivern i estem a 4.400 metres. De dia amb sol la temperatura és agradable, però quan el sol s'amaga la temperatura cau en picat i de seguida comença a glaçar. Preparem un sopar calent i contemplem l'esplèndida posta de sol, amb els darrers rajos de sol enrogint la neu perenne dels cims.

Dia 2: Camp d'alçada al Nido de Cóndores

El segon dia es desperta esplèndid. Ens llevem quan surt el sol, ja que no cal córrer. Avui només hem de pujar fins al camp d'alçada. El matí és fresc, i tot l'entorn està glaçat. El sol però de seguida eleva la temperatura i l'esperit. El camp d'alçada està situat 1.000 metres de desnivell per sobre, i el camí es fa tot en sec, és a dir, no cal trepitjar neu. Això ens permet pujar amb calçat cómode, i deixem les botes d'expedició dins de les grans bosses que ens pujaran els portejadors.

Esmorzem, desmuntem el campament i organitzem el material. Cadascun de nosaltres pujarà la seva motxilla amb el propi material, i també tenim dues bosses més grans amb el material (tendes, botes, cordes, etc.) que carreguaran els portejadors. A partir d'aquí els rucs ja no poden pujar, ja que el camí és molt dret. Així doncs l'Andrés i el seu soci assumiran la dura tasca de pujar les dues bosses força pesades amb el material. Són valents i estan habituats a fer aquesta tasca, dura però que els aporta una font d'ingressos suplementària a la precària activitat agrícola i ramadera.

Sortim del gran planell i comencem a pujar per un camí ben fresat que tendeix cap a la dreta. Va pujant fins a creuar un torrent, i més endavant fins a creuar la base de l'antiga morrena, la qual actualment ha retrocedit molt. Creuem un tram molt característic de terra grogosa fruit de la descomposició de les roques sulfuroses. En tota aquesta zona hi havia hagut mines, moltes d'elles de sofre que es van abandonar quan aquest mineral va disminuir de preu.

Passat el tram de la terra grogosa enfilem fort fins a guanyar una llarga carena de roca compacta amb tons vermellosos. La progressió per la carena es fa feixuga, ja que el pendent és fort, fins i tot cal grimpar en diversos punts. Pujarem una bona estona per un pendent esgotador, entremig de núvols que van corrent però que no semblen perillosos. Després de pràcticament 4 hores de dura pujada arribem fins al Nido de Cóndores, una petita esplanada suspesa sobre el buit al límit de la neu contínua.

Estem a 5.400 metres d'alçada. El camp és molt petit, i no té cap mena d'infraestructura ni aigua. És una zona petita semiplana on es poden encabir 7 o 8 tendes ben col·locades. Fins i tot hem de picar una mica de gel per poder plantar les tendes, ja que hi ha poc espai. Muntem les tendes, dinem i descansem gairebé tota la tarda, aprofitant el sol que escalfa tot i l'alçada. Sopem abans no s'amagui el sol, ja que aquesta alçada el fred és considerable. No hi ha aigua al camp, però dins d'una esquerda aprofitem el desglaç i així evitem haver de fondre neu.

Abans d'anar a dormir contemplem i fotografiem l'espectacular posta de sol. Estem sota les grans parets oest de l'Illimani, i els darrers rajos de llum impacten de ple sobre les arestes nevades, oferint una imatge molt bonica. En poca estona el sol tenyeix les muntanyes de diferents colors, des del blanc cap al groc, el taronja, el vermellós i finalment el morat abans d'esvair-se. En llengua aimara Illimani significa àguila daurada, i per uns moments podem veure-la en aquest color. Uns instants màgics!

Dia 3: Cim de l'Illimani

La nit ha estat relativament freda. Ha fet fred, però no extrem per un hivern austral a 5.400 metres d'alçada. Ens llevem a les 4 de la matinada, més tard del que recomanen les guies que hem llegit i els grups que surtem amb guia, però no volem fer tota la ruta de nit. Hi ha temps suficient, anant a ritme normal, per pujar i baixar sense haver de fet tot el recorregut en penombra. Cal tenir en compte que anem en direcció oest-est, i per tant el sol no ens tocarà fins molt amunt. Fem un esmorzar ràpid a base de cafè amb llet i pa amb melmelada.

Ja sortim amb els grampons posats, ja que la neu contínua comença just al camp d'alçada. Comencem a caminar en una cordada de quatre amb el Joan al capdavant. La penombra és total, i els frontals il·luminen el nostre camí. El pendent és molt fort només començar, i hem d'esforçar-nos de valent des de bon principi, encara estabornits per l'hora i el fred.

La ruta comença remuntant la continuació de la mateixa aresta per la qual havíem arribat al camp d'alçada, ara però cal pujar fort per un pendent de neu dura. L'aresta es va definint, i el pendent és continu, al voltant dels 35º. Després d'una llarga estona de pujar fort per l'aresta arribem a una zona més oberta, i per uns minuts el pendent disminueix. Tendim lleugerament a la dreta pes esquivar unes grans esquerdes. Una d'aquestes esquerdes és infranquejable i cal creuar-la. Desgrimpem per un tran fàcil de neu i gel fins al fons d'aquest gran forat, i tot seguit el creuem transversalment sense més problemes.

Afortunadament la neu es troba en molt bones condicions, força dura però no gelada, i és fàcil endevinar la traça. Sense traça i de nit seria força més complicat, i si la neu estigués més glaçada el risc seria molt més gran. Gairebé tot el recorregut és considerablement exposat, no tant per estar al fil de cap precipici, sinó perquè tot el traçat és continuament dret, i per sota dels nostres peus hi ha un gran tobogan de centenars de metres amb una inclinació constant de 40, 45 o 50º.

Avancem ara per terreny obert, les grans pales de l'oest de la glacera, un terreny uniforme però solcat per grans esquerdes que cal anar esquivant. Fem ziga-zagues per anar superant el fort desnivell, i deixem la penombra per avançar amb la incipient llum de la matinada. Anem guanyant metres poc a poc. El pendent és molt fort i l'alçada es deixa notar. Fem cas dels consells que ens van donar a l'arribar a Bolívia: respiracions profundes i passes curtes. El darrer tram abans de trobar la llum del sol és freda, la fresca de l'albada es deixa notar, sobretot a les extremitats.

Per amples i dretes pales anem avançant ara cap a l'esquerra. Amb les primeres llums contemplem el pic central de l'Illimani, estètic i escarpat, però més baix que el cim sud cap al qual encaminem les nostres passes. El pendent s'aguditza encara una mica més abans de trobar l'aresta definitiva que mena cap al cim. Anem superant poc a poc i amb cautela aquest tram. Finalment arribem a l'ampla aresta on ens retrobem amb el sol i amb el terreny més suau.

Estem a 6.200 metres d'alçada, i ens queda només remuntar l'aresta summital. El pendent és molt més suau, i l'aresta ampla i fàcil. Això sí, caminar a més de 6.200 metres exigeix un esforç considerable, i cada passa ens fa esbufegar. Anem remuntant l'aresta poc a poc i tenim la sensació que és d'aquelles muntanyes en què saps que el cim és a prop però no acaba d'arribar. Afortunadament amb el sol la progressió és molt més agradable, i ens refem del fred que hem patit les darreres dues hores.

Enfilem doncs l'aresta cap a la dreta (direcció sud) durant una bona estona a un ritme molt molt suau que imposa l'alçada. Mica en mica anem guanyant alçada fins assolir els 6.462 metres del cim de l'Illimani, punt culminant de la Cordillera Real. La satisfacció és immensa, i estem molt contents. La darrera part ha estat dura, primer pel fred i llavors per l'alçada, però en arribar al cim ens oblidem de tot i gaudim de l'immens espectacle natural que es pot contemplar des d'aquest punt. Desenes de muntanyes properes amb arestes i cims esbelts, infinites planures que l'estenen centenars de quilòmetres per l'altiplà bolivià, la ciutat de La Paz al fons, alguns dels cims més significatius del país vistos des de l'alçada, el llac Titicaca cap al nord,... Sensacional!

Fem la foto de cim, reposem uns minuts i mengem uns ganyips. El dia és plàcid, sense pràcticament vent, cosa inaudita a aquestes alçades. El sol ha atemperat el fred i podem gaudir uns minuts de la fantàstica experiència d'estar còmodament en un cim a tanta alçada sense ningú més, ja que un parell més de grups que avui han pujat ja estaven de retorn.

Reprenem el camí de tornada per la mateixa ruta. Baixem amb compte ja que el pendent és fort, amb trams molt forts i força exposats. Gaudim, ara amb llum d'alguns dels trams que de pujada havíem fet a les fosques. Les esmolades arestes i els cims punxeguts destaquen les seves formes agudes amb els rajos de sol.

Arribem al camp d'alçada i el desmuntem. Ja ens esperen els portejadors. Baixem tots plegats fins al camp base, poc més de 1.000 metres de desnivell més avall, però força incòmodes, ja que cal desfer una aresta de roca amb força pendent i en algun tram on cal mig desgrimpar. Al camp base carreguem els rucs i baixem fins al poble de Pinaya, ara ja per més bon camí. Farem nit al poble, a casa de l'Andrés, el nostre portejador. Ens allotgem en una casa humil com la majoria de les del poble, però ben correcte, on descansarem de la dura jornada després de sopar.

El taxi ens ve a buscar al voltant de les 10 del matí. Tornem a fer la llarga i sotragada pista fins a La Paz. Enrere deixem l'Illimani, una de les muntanyes més altes i característiques de Bolívia. Ha estat una experiència apassionant, exigent però rica i intensa.

Panoràmica des del camp base

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Afegeix un nou comentari