Parc del Sajama

Camí de Sajama Els volcans bessons, el Parinacota i el Pomarapi Zona de guèisers Llacuna Sorata La vizcacha és un animal molt freqüent Llacuna Chiar Khota i el volcà Patilla Pata Bany a les aigües termals, a 35º Ens acomiadem del Sajama

Iniciem uns dies de ruta i muntanya a Bolívia a la zona del parc nacional de Sajama, una zona alta i semidesèrtica que ens servirà per aclimatar. Caminarem per llacunes a més de 5.000 metres, gaudirem de les vistes a muntanyes altíssimes, ens banyarem en aigües termals i contemplarem el brollar dels guèisers. Tot en un entorn natural amplíssim, poc poblat i salvatge.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada d'alta muntanya
  • Lloc de sortida: Sajama (Bolívia)
  • Distància: 14,2 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 670 metres
  • Temps: 6:15 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. L'última llacuna supera els 5.000 metres.

Crònica

Aquest estiu ens hem desplaçat fins a Bolívia per conèixer aquest fantàstic país, sobretot la zona de l'altiplà, i alhora escalar algunes de les seves muntanyes més significatives, amb alçades de més 6.000 metres. Amb la Sílvia, la Teresa i el Joan compartirem un munt d'experiències i vivències en un país fascinant que ha sabut mantenir la seva autenticitat, riquesa multiètnica i particularitat.

Després d'un periple aeri de moltíssimes hores arribem a La Paz via Santiago de Chile. La Paz és una ciutat caòtica, de poc menys de 2 milions d'habitants, però si l'hi sumem El Alto, gairebé units, n'acumulen vora 4. És una ciutat colorista, amb molt moviment a tota hora, fortament contaminada per la combustió poc eficient dels molts vehicles, farcida de mercats i paradetes obertes a qualsevol hora, i amb una població atrafegada i amable. La majoria de la població és indígena o mestissa, i ben pocs ciutadans blancs s'hi veuen.

El primer que ens crida l'atenció és la vestimenta de la majoria de les dones, les cholitas: amples faldilles plisades, amb 3 o 4 capes per sota, diversos jerseis i matellina per abrigar i sobretot el característic barret de bombí. Cal no oblidar també els llargs cabells foscos arrenglerats en dues trenes i l'ampli mocador, tipus farcell però més colorista, en què porten les seves pertinences o a vegades els nadons.

Passem el primer dia passejant per la ciutat i preparant les diferents rutes que farem sempre partint des d'aquesta ciutat, situada als peus dels Andes i envoltada de grans muntanyes. De fet només arribar la silueta de l'Illimani destaca altiva sobre mateix de la ciutat. La Paz és la capital més alta del món, i segons els barris oscil·la entre els 3.600 i els gairebé 4.000 metres. A diferència de la majoria de capitals europees la zona més rica no és l'alta sinó la baixa, on la temperatura és considerablement més agradable.

La Paz no té grans monuments destacables, tot i que la catedral i la plaça de San Francisco són molt bonics. El més interessant de la capital boliviana és caminar pels seus carrers costeruts i sobretot endinsar-se en els inacabables mercats. Centenars o milers de paradetes dels productes més diversos. Olors, colors i sensacions que es barregen enmig d'un brogit constant. Tota la ciutat és un gran mercat, i trobem paradetes per tot arreu. Però als mercats es concentra el major moviment de ciutadans per abastir les seves llars. A La Paz es menja a tota hora, i trobem centenars de paradetes de menjar on fer un àpat ràpid, o si més no entretenir la gana amb una magnífica salteña (empanada amb carn, patates, verdures i espècies).

Per als europeus els preus són considerablement més barats, i és fàcil dinar en una parada de mercat per menys d'un euro, això sí, fugint dels establiments turístics. Cal no perdre's el mercat de les bruixes, on trobem un bon nombre de parades amb tot de productes per fer ofrenes a la Pachamama, entre ells cadàvers assecats de llames petites, que al principi fan esgarrifar fins que no t'hi acostumes.

La millor forma (i més econòmica) de moure's per la ciutat és fer-ho mitjançant les furgonetes col·lectives, movilidades que circulen a tota hora i per tots els carrers, i que es poden agafar i deixar on vulguis. Ràpid, pràctic i barat. Després de passejar un dia sencer per la ciutat lloguem un cotxe per desplaçar-nos cap al Parc Nacional de Sajama, allunyat cap al sud i amb poques possibilitats de transport públic. Comença l'aclimatació.

Parc Nacional de Sajama

Fou el primer parc nacional que es va crear a Bolívia, a finals dels anys 30. Al bell mig hi trobem el Nevado Sajama, un volcà inert que és la muntanya més alta de Bolívia, amb 6.542 metres. La nostra intenció no és pas pujar la muntanya sinó aclimatar en una zona que es troba per sobre dels 4.000 metres i que ofereix diferents possibilitats de fer caminades tot gaudint d'un paisatge extraordinari.

Sortim de La Paz amb el cotxe de lloguer, i ens costa gairebé una hora creuar El Alto, caòtic a qualsevol hora. Fem via fins a Patacamaya on deixem la carretera que continua cap al sud i tombem cap a ponent. Llargues rectes entremig d'una zona pràcticament desèrtica, tot i que les llames i les alpaques són capaces de trobar aliment entre els brots secs de petits matolls. Prop del migdia arribem al petit poblet de Carahuara de Carangas, desplaçant-nos un parell de quilòmetres de la carretera principal.

Fem parada al poble en primer lloc perquè hem de dinar, i també perquè en aquest punt hi trobem la "capella sixtina de Bolívia". Es tracta d'una església de poble molt bonica, pintada en blanc immaculat de fora, però que a dins tresora uns frescos que decoren totes les parets interiors, inclòs el sostre. És un lloc interessant de visitar i contemplar aquesta joia pictòrica enmig d'un petit poble dins del desert. Dinem en una petita botiga que també ofereixen el almuerzo completo, un bon dinar en què no pots triar, però sempre hi ha més o menys el mateix: una sopa de verdures per començar i un tall de llama amb acompanyament de segon. Tips i satisfets reprenem la marxa.

A la cruïlla dues cholitas ens aturen i ens demanen que les portem uns quants quilòmetres, fins vora el seu poble. Com que tenim espai les carreguem, i així aprofitem per fer "intercanvi cultural". Una experiència ben curiosa.

Ben aviat veiem el volcà Sajama, tan gran que és visible des de centenars de quilòmetres. Ens hi anem acostant amb rectes infinites sense gairebé trànsit. Arribem al punt d'entrada del parc nacional, on s'acaba la carretera asfaltada i comença el sotragueig i la pols. Uns quants quilòmetres més i arribem el petit poble de Sajama, on hi ha un parell d'hostals i diverses cases que ofereixen allotjament als viatgers. Cal pagar una petita quota d'entrada al parc. No és una zona molt turística, ja que es troba força allunyada, i pràcticament no hi ha insfraestructures. L'entorn però és captivador: immensíssimes planures envoltades per volcans de més de 6.000 metres d'alçada on pasturen lliurement les llames, i entremig algun petit poblat amb cases fetes de fang.

Com que hem arribar a primera hora de la tarda aprofitem l'última estona de dia (és l'hivern i es fa fosc poc després de les 6 de la tarda) per desplaçar-nos fins a la gran llacuna Huañakota, des d'on gaudim de la posta de sol sobre el volcà Sajama i esplèndides vistes sobre l'entorn. Ningú enlloc. Un entorn immens, plàcid i tranquil.

Sopem i dormim a l'hostal. Les nits són fredes, i les temperatures baixen uns quants graus per zota del punt de congelació. Però quan surt el sol retorna la vida, i la temperatura és prou agradable. Per aquest segon dia hem previst una caminada per una zona de llacunes fronterera amb Xile, i que ens ajudarà a l'aclimatació que estem buscant.

Es desplacem uns quilòmetres amb el vehicle cap a l'oest, fins a trobar una zona de guèisers. De camí contemplem els dos volcans bessons, el Parinacota i el Pomarapi. A la zona de guèisers hi ha diversos petits pous amb aigua que surt a diverses temperatures, algunes en forta ebullició. L'aigua i els minerals formen un conjunt de color molt bonic enmig d'una zona àrida i freda. Passats els guèisers encara continuem un parell de quilòmetres més per la pista fins que s'acaba i comencem a caminar.

El camí és força evident i marxa principalment cap a l'oest fins a trobar la primera llacuna, fronterera amb Xile. Després canvia de direcció cap al nord-est fins a trobar la segona i tercera. Tot el camí és molt àrid, sobretot el primer tram. Després de caminar aproximadament una hora i mitja arribem a la llacuna Khasira, la més gran, fronterera amb Xile. Ens han avisat a l'hostal que la voregem per la dreta, és a dir, pel cantó bolivià, ja que pel cantó xilè poden quedar mines de l'època de confrontació entre els dos països. Al peu de l'estany contemplem algunes espècies d'animals que hi ha a la vora, com les ajoyas, una espècie d'ànec molt fosc amb el bec groc intens.

Dinem al peu del llac i tot seguit continuem girant cap a la dreta i emprenent una pujada. Pocs minuts després arribem al segon estany, la llacuna Sorata, més petita però molt bonica i colorista. Al peu del llac, en una zona de roques, gaudim del saltar constant de les vizcachas, una espècie d'animal que a primera vista ens sembla un conill, però que és una barreja de conill, esquirol i cangur. Té una cua llarga i rinxolada, unes potes davanteres molt curtes i les posteriors llargues que l'hi permeten saltar sobre les roques amb agilitat i rapidesa.

Continuem amunt en una pujada més llarga i constant per terreny sempre obert. Arribem vora el tercer llac, el Chiar Khota, a més de 5.000 metres d'alçada després de gairebé 3 hores i mitja de caminar. Les vistes des d'aquest lloc són excel·lents, amb el Sajama que treu el nas rere l'estany. Més a la vora l'arrodonit volcà Patilla Pata es reflecteix sobre les aigües blaves. Després de contemplar el paisatge i descansar uns minuts tornarem pel mateix camí.

Arribem al punt d'inici quan el sol ja està força baix. Veiem però que tenim temps d'arribar-nos fins a la zona d'aigües termals, on un bany calentó será d'agrair després d'una bona caminada. Hi arribem amb els darrers rajos de sol, i tot i la fresca ens desvestim i entrem a l'aigua. Realment l'aigua a 35º és un bàlsam, i gaudir de la posta de sol sobre el volcà Sajama, amb els seus colors vermellosos, submergits a 35º de temperatura és un plaer indescriptible. El més complicat serà sortir-ne, ja que sense sol, la temperatura probablement ja ha caigut sota zero. Ens acompanyen en el bany una veïna de Sajama amb la seva filla, la Mariana, amb qui ens fem ben amics.

El tercer i últim dia a la zona ens dirigim fins un mirador que hi ha situat sobre el poble de Sajama, amb vistes cap a la gran planura i els volcans bessons. Una curta però intensa caminada ens hi mena. Baixant ens fixem en les queñuas, uns petits arbres endèmics que segons expliquen són els arbres que viuen a més alçada de tot el món, i se'n troben per sobre dels 5.000 metres. Són força escassos, i destaquen per tenir una escorça vermellosa i una fusta molt forta. En acabat agafem els trastos i conduïm per la pista polsosa fins al poble de Tomarapi, on tenim una nova perspectiva del volcà Sajama amb la bonica església davant. Finalment ja de camí cap a la Paz ens aturem al mig del desert en una zona on hi ha diverses chulpas, que són uns monuments funeraris dels inques.

La zona del Sajama ens ha agradat molt, hem gaudit d'esplèndides vistes i de la immensitat d'aquest territori tan poc poblat enmig de grans volcans, desert i llacunes. Hem fet una bona aclimatació per intentar pujar diverses muntanyes que tenim en ment. Això tot just comença!

 

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Descarregar track en format GPX (GPS Exchange Format)
Descarregar track en format KMZ (Google Earth)
Descarregar track en format TRK (CompeGPS)

Imatges

Afegeix un nou comentari