Pic de Siscaró (2.637 m.) i Cilindre d'Escobes (2.660 m.)

Al nord-est d'Andorra trobem les muntanyes més escarpades del Principat. Des de la Vall d'Incles enfilem fins al refugi de Siscaró i continuem fins al cim homònim. Avancem per cresta poc aèria fins a vorejar el Cilindre d'Escobes i escalar-lo per la bretxa nord-est. El mal temps no ens deixa continuar cap al Pic d'Escobes, i baixem entre blocs cap als estanys de Juclar, i ja més còmodament fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada - Escalada
• Lloc de sortida: Pont de la Baladosa, Vall d'Incles (Soldeu, Canillo, Andorra)
• Distància: 12,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.180 metres
• Temps: 10:50 hores
• Dificultat: BD Tram d'escalada de III-IV al Cilindre d'Escobes
• Sensació de dificultat: Una mica difícil. Tram de cresta fàcil amb algun pas aeri. 2-3 llargs d'escalada moderada en entorn sever. Hi ha diversos pitons i cintes pels ràpels.
• Cartografia: Andorra, Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Tenim una relació d'amor-odi amb el Pic d'Escobes, ja que tot i la meva admiració per aquest pic (que considero el més bonic d'Andorra), encara no hem aconseguit pujar-hi. Ho hem provat fins a tres vegades, i en una ocasió per massa neu, una altra per un error de planificació i aquesta pel mal temps no hi hem pogut acabar d'arribar. Continuarà a la llista de deures, espero que per poc temps.

En aquesta ocasió hem previst una ruta variada i distreta, amb trams de caminada fàcil per camins ben fresats, un tram de cresta amb petites grimpades i sense gran dificultat, i un darrer tram d'escalada una mica més difícil. La idea inicial era sortir de la vall d'Incles i tombar de seguida a la dreta seguint el riu de Siscaró fins arribar al refugi, la Portella i el cim del mateix nom. Després continuar per la cresta fins al Cilindre d'Escobes i el Pic d'Escobes. El temps ens va permetre arribar al Cilindre i escalar-lo, però ja no era prudent seguir endavant, així que vam abandonar la cresta evitant el darrer tram.

Sortim des del Pont de la Baladosa, a l'aparcament del final de la Vall d'Incles. Sortim força tard, i el dia no és tan bo com pensàvem. Fa força vent i està ennuvolat. Els núvols corren a tota velocitat per efecte del vent molest. Comencem a caminar amb la incertesa si més amunt el temps empitjorarà i haurem de tornar enrere. Iniciem l'itinerari per la pista que marxa cap a l'est al costat de l'aparcament. Quan s'acaba la pista, al cap de pocs metres de començar, deixem el ramal principal que puja cap als estanys de Juclar i seguim cap a la dreta per camí còmode que remunta el riu Siscaró. Anem avançant seguint els punts grocs que assenyalen el camí, i després d'una estona de pujada arribem a un ampli prat mig anegat d'aigua. El camí es torna a bifurcar. A la dreta pujaríem cap als estanys de Siscaró, però continuem de front, vorejant l'ampli prat per l'esquerra fins arribar al refugi lliure de Siscaró.

El refugi de Siscaró segueix la tònica dels refugis lliures andorrans: petits edificis ben condicionats com a refugis, amb lliteres, taula i fins i tot llar de foc. Passem per davant del refugi i comencem a enfilar per pendents més forts, canviant lleugerament de direcció cap a l'est. Fem un tram de pujada forta i arribem a una zona força planera, les Basses de Siscaró, uns petits estanys situats entremig de dues altes muntanyes: la Tossa de Juclar (2.699 m.) pel nord i la Tossa del Cap de Siscaró (2.818 m.) pel sud. En arribar a aquesta zona plana veiem davant nostre (est) la cresta que comuniquen els pics de Siscaró amb la Cabaneta i el Roc Melé. Avancem per l'ampla coma tombant progressivament cap a l'esquerra per encarar la Portella de Siscaró, que es veu evident al mig del cordal.

Comencem una curta però dura pujada fins a la Portella de Siscaró, punt fronterer entre Andorra i França. De fet a partir d'aquí la cresta que seguirem marca la frontera entre ambdós estats. Arribats a la Portelleta veiem un curiós fenomen meteorològic: la cresta que representa la frontera administrativa també exerceix de frontera climatològica, i les boires queden concentrades al vessant de l'Arieja (est). El vent considerable impedeix que els núvols creuïn la cresta, i els manté arraulits al vessant oposat. Fins ara el temps semblava que havia millorat, i els núvols s'havien pràcticament esvaït, però cap al vessant francès les boires són espesses i molt humides. Avançarem per la cresta amb bona visibilitat cap al cantó andorrà i nul·la cap al francès.

Des de la Portella fem una curta grimpada per grans blocs de gneis fins coronar el cim de Siscaró (2.637 m.), empetitit per la propera Tossa de Juclar, de més alçada i envergadura. És una llàstima no tenir visibilitat cap al cantó francès i pendre'ns la vista sobre el circ de Siscar, amb els seus estanys i el refugi de Besina. Les boires ho tapen tot. En canvi cap al vessant andorrà tenim una bonica vista sobre el circ i els estanys de Juclar. El vent és força molest sense arribar a ser perillós.

A partir d'aquí avançarem ja per la cresta, força planera amb alguna punta que sobresurt. Progressem per un primer tram de grans blocs, on cal grimpar en alguns punts. Hi ha algun pas una mica aeri sense arribar a ser exposat. Pel vessant francès la cresta és molt retallada, però pel vessant andorrà és més suau. Anem seguint la cresta pel seu fil, remuntant els diversos sortints, sense dificultat.

Per un moment sembla que el temps millora, la boira es trenca una mica i el vent afluixa. Això ens permet tenir unes espectaculars perspectives del Pic d'Escobes, impressionant des d'aquesta banda. El Pic d'Escobes és un dels més estètics i retallats d'Andorra. Se l'ha anomenat exageradament com el "Dru" o el "K2" d'Andorra en referència a la verticalitat i forma escarpada. Malauradament la finestra de bon temps només ha estat l'anunci del clar empitjorament que va esdevenir.

Continuem per la cresta i superem una considerable protuberància rocosa que alguns mapes, entre ells el de l'Editorial Alpina, confononen erròniament amb el Cilindre d'Escobes. De fet aquesta protuberància és més alta que el propi Cilindre, però no és res més que això, una protuberància que emergeix de la carena. Arribem dalt d'aquest sortint rocós en pocs minuts fent un tram de grimpada (II). Just després d'aquest gran sortint de roca trobem una profunda escletxa a la carena, a l'altra banda de la qual trobem l'autèntica paret del Cilindre d'Escobes. Des d'aquest punt es pot escalar el Cilindre, però és una paret de força dificultat, fora del nostre abast. És més fàcil escalar el Cilindre des de l'altra bretxa, la més propera al Pic d'Escobes.

El Cilindre d'Escobes com els seu nom indica és una mola rocosa en forma cilíndrica, vertical per tots els seus vessants, i separat del cordal principal per dues profundes bretxes, la nord i la sud. Per totes bandes és molt vertical, però per la bretxa nord l'accés es veu facilitat per un conjunt de fisures i trencaments de la roca que faciliten l'escalada. Creuar de la bretxa sud a la nord no és pas tasca fàcil. Cal perdre molta alçada i navegar entremig de grans blocs de granit, de pas molt incòmode. Al cap d'una bona estona de desgrimpar i barallar-nos amb els blocs ens situem sota la bretxa nord i acabem de pujar-hi. El temps ha empitjorat, i en afluixar el vent la boira ha guanyat terreny. És boira pixanera que ho deixa tot ben moll, i redueix considerablement la visibilitat. Això fa que l'escalada en aquest entorn ja prou sever imposi encara més.

Des de la bretxa nord es veu una gran paret amb diverses fisures que permetrien pujar-hi. Tot i això ho veiem força complicat. El nostre nivell d'escalada és baix, i a més l'entorn imposa. Baixem uns metres pel vessant francès, i veiem un díedre que sembla més fàcil. Un tros amunt veig una instal·lació de ràpel, de manera que ho provarem per aquí. No és una línia tan bonica, però sembla més assequible. Fa fred, ens abriguem i ens equipem per escalar. La Sílvia assegurant patirà més fred, i jo pujo fins un primer replà on fem la primera reunió al costat de la instal·lació de ràpel. No és difícil, però estem una mica sobrepassats per l'entorn. Ens movem amb molta cura, sobretot a causa de la humitat. Pugem sense peus de gat, i probablement això també és un error i fa que avancem més lents. El segon llarg és més incòmode que difícil, i la corda té molt ròssec a causa de la forma en zeta. Trobem tres pitons, i ho acabem de reforçar amb un parell d'encastadors dinàmics ("friends"). Muntem una segona reunió abans d'arribar a dalt de tot, al costat d'una altra instal·lació de ràpel, tot i que es podria acabar d'arribar a dalt. L'últim tram fins al cim és més fàcil.

El cim del Cilindre d'Escobes té dues puntes. És molt estret, aeri i espectacular. Malauradament tenim poca visibilitat. Una brevíssima finestra de llum entre la boira ens permet veure el germà gran, o més aviat gegant, el Pic d'Escobes davant nostre, altiu i tremendament vertical. Tal com ha aparegut desapareix en pocs instants i torna la penombra de la boira. Des del cim anem a buscar una instal·lació de ràpel que hi ha a la punta nord. Per arribar-hi cal passar per un forat entre dues grans roques. El ràpel és molt vertical per un díedre molt evident, per on també es puja, ja que hi ha diversos pitons (3 o 4). És sens dubte uns via més elegant, però també més difícil. El ràpel té uns 20-22 metres, i s'arriba fins una petita terrassa on hi ha una segona instal·lació des de la qual es pot baixar directament fins a la bretxa nord, amb un ràpel d'uns 25 metres. Aquest darrer ràpel es pot partir en dos, ja que hi ha una altra instal·lació a mig fer, en una petita repisa.

Arribem de nou a la bretxa nord amb una boira molt espessa ara. Estem ben molls pel plor de la boira. Entre el mal temps que no deixa veure res i que hem anat molt lents en l'escalada al Cilindre decidim no continuar cap al Pic d'Escobes i baixar directament cap als estanys de Juclar, que no es veuen però sabem que estan a l'oest, baixant pel caos de blocs. Fa molt fred i hi ha molta humitat. Amb els impermeables i els guants posats comencem a baixar pràcticament a cegues pel caos de blocs. El mapa del GPS marca un camí que baixa cap als estanys, però el mapa de paper no apareix, tot i ser amdós de l'Editorial Alpina. Baixem sense camí, amb compte ja que les roques rellisquen. Arribats un punt trobem fites que marxen transversalment. Les seguim uns metres, però veiem que no perden alçada, i per tant no seguim aquest incidi de camí i continuem baixant, buscant el millor pas i evitant algunes cascades de roca que queden penjades. Amb compte i lentament anem baixant fins que entre la boira apareix de forma gairebé fantasmagòrica el segon estany de Juclar.

Voregem l'estany per l'esquerra, i en la petita franja entre els dos llacs trobem finalment el camí. Guanyem una mica d'alçada sobre l'Estany Primer, contemplant el reflex de les llums que s'esmunyen entre la boira. Anem a passar al costat del gran refugi de Juclar. Actualment el refugi no està guardat, i és lliure, però sembla que en breu tornarà a estar guardat. Baixem el peu de la presa de l'estany i comencem a baixar pel camí habitual i ben fresat que ens tornarà al Pont de la Baladosa. Només començar a baixar el temps canvia radicalment. S'acaba la boira i el fred, i gaudim d'un darrer tram de baixada còmoda i assolellada. En una hora més arribem al punt d'inici de la sortida.

Sens dubte aquesta és una de les zones més espectaculars d'Andorra. La boira espessa i humida ha marcat la ruta d'avui, i no hem pogut completar l'itinerari sencer, tot i això hem fet una ruta molt bonica i espectacular. El Cilindre d'Escobes és probablement el cim més difícil d'Andorra, ja que no hi ha cap camí fàcil, i per totes bandes cal escalar. No és una escalada difícil, però l'entorn imposa, especialment en un dia de mal temps. Queda pendent acabar el recorregut fins al Pic d'Escobes.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta