Pic Abadías (3.271 m.) i pic de la Maladeta (3.308 m.)

Sortint des del pla de Basurta enfilem fins al Portilló Superior i arribem fins al coll Maleït. Comencem a crestejar fins a guanyar el pic Abadías, i tot seguit continuem per la cresta fàcil però molt aèria fins prop del pic de la Maladeta, on arribem després de remuntar una curta però pendent canal de neu. Iniciem la tornada baixant pel coll de la Rimaia i creuant la glacera de la Maladeta fins retrobar el camí d'anada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Pla de la Basurta, Benasc (Ribagorça, Osca)
• Distància: 12,2 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.470 metres
• Temps: 14:00 hores
• Dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Tram de cresta amb passos de II fàcils però molt aeris. Canal de neu curta d'uns 50º.
• Cartografia: Aneto-Maladeta, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ens llevem ben d'hora, quan tot just clareja, al pla de Basurta. L'aparcament és ple. El cap de setmana de 3 dies per als catalans i el poder d'atracció de l'Aneto aplega molta gent en aquest punt. Tot i ser les 6 del matí ja hi ha un bon brogit de gent amunt i avall preparant el material per enfilar alguna muntanya de la zona, principalment l'Aneto. Primera sorpresa del dia: trobem la Pilar i el Josep, uns amics i muntanyencs just davant nostre. Aviat ens posem d'acord en fer la sortida conjuntament. També trobem el Josep de Berga, que conjuntament amb la Lourdes i la Marta es dirigeixen cap a l'Aneto. Avui això és una festa.

Un cop tenim els estris a punt comencem a caminar en direcció cap al refugi de la Renclusa. No som pas els primers, sinó que molta altra gent s'ha llevat més d'hora i ha emprès la marxa. De fet el títol d'aquesta crònica havia de ser una altra, ja que la intenció inicial era anar a pujar el pic Maleït (Pico Maldito) per la Cresta de el Medio, però un cop arribats al coll vam veure que hi havia molta neu nova, i el que hauria de ser una grimpada sense grans dificultats hauria esdevingut una activitat complicada i perillosa. Afortunadament la zona és prou rica en activitats, i no vam renunciar a unes dosis d'aventura tot enfilant el Pic Abadías i la Maladeta per la cresta.

En 40 minuts arribem el refugi de la Renclusa, on encara molta més gent es prepara per iniciar l'activitat en un dia que es preveu favorable meteorològicament parlant, però amb alguns núvols i boires que ja cobreixen el fons de les valls. Continuem amunt entremig de la munió d'excursionistes que majoritàriament es dirigeixen cap a l'Aneto. Anem guanyant alçada progressivament, i al voltant dels 2.500-2.600 metres d'alçada trobem neu de forma pràcticament contínua. A partir d'aquí s'evoluciona més fàcilment, ja que fins llavors calia sortejar grans i incòmodes blocs de granit. Molta gent es posa grampons, però hi ha un bon gruix de neu recent, i no calen. S'avança més ràpidament i còmode sense.

Evolucionem cap al sud paral·lels a la cresta dels Portillons, que ens queda a la nostra esquerra, i de front a la Maladeta, on acabarem pujant tot i que encara no ho sabem. Després d'una bona estona de caminar per la neu en pujada contínua arribem a l'alçada del Portilló Superior. Creuem aquesta bretxa a la cresta i travessem cap a l'altra banda. És un lloc molt bonic, ja que tot just treure el cap per la bretxa es pot contemplar la gran extensió de la glacera de l'Aneto, i el punt culminant dels Pirineus al fons. Entremig una corrua de formiguetes que avancen ordenadament en fila. Sense més dificultats que mig desgrimpar baixem a l'altra banda del Portilló i ens afegim a la fila, però només una estona.

Avancem en diagonal per la glacera, guanyant ben poca alçada. Ens anem separant de la cresta dels Portillons, la qual acaba connectant amb la Maladeta. Quan veiem el marcadíssim coll Maleït (Collado Maldito) ens hi dirigim abandonant la traça de l'Aneto. Sembla que ningú no ha vingut aquí els darrers dies, almenys des de l'última nevada, ja que no hi ha cap traça sinó que l'obrim nosaltres. Ens anem encaminant poc a poc cap al coll, i davant nostre tenim una visió sencera de tota la cresta del Medio, amb el pic Maleït a la seva dreta. A l'altra cantó del coll Maleït s'aixeca el pic Abadías i seguint la cresta la Maladeta. Avancem en un últim tram més dret fins al coll Maleït, i ens situem a sota mateix de la paret de l'agulla Schmidth-Endell, avantsala del pic Maleït. Això sembla més complicat del que pensàvem.

En les diverses ressenyes parla de grimpar, amb una dificultat de III, però el que veiem davant nostre és una paret molt vertical de grans blocs, amb molta neu nova que tapa la majoria de preses on podríem agafar-nos i/o assegurar-nos. Pujar per aquí és possible, però seria complicat. Si la neu fos més compacta seria més fàcil, però amb la considerable quantitat de neu nova que hi ha ens ho mirem i remirem fins que decidim canviar d'estratègia. Descansem una bona estona al coll, tot contemplant l'ivó de Cregüenya, 700 metres més avall en una caiguda pràcticament vertical. És un balcó molt aeri i bonic, i gaudim de l'entorn en total tranquil·litat. Decidim enfilar cap al pic Abadías que sembla més factible, i llavors continuar cap a la Maladeta.

Comencem a enfilar per un caos de grans blocs, que de lluny semblava més fàcil del que acaba sent. La principal dificultat és la neu, i anem sortejant els obstacles com podem, grimpant pels blocs fins assolir pròpiament la cresta. El pic semblava a prop, però l'evolució és lenta. A dalt la cresta cal anar amb compte, ja que és molt aèria, sobretot pel cantó de Cregüenya. Després d'una bona estona barallant-nos amb les formes capricioses dels grans blocs assolim el cim del Pic Abadías (3.271 m.), poc definit, més aviat es pot considerar una punta prominent de la cresta de la Maladeta.

A partir del pic Abadías la cresta esdevé més abrupta i més aèria encara. Ens encordem a partir d'aquest punt per evitar riscos. Evolucionarem en "ensemble" amb alguna assegurança intermitja en alguns punts. Els passos no són gens difícils, però algun és molt aeri. Probablement a l'estiu es pot vorejar algun dels blocs pel vessant de la glacera de l'Aneto, però amb la neu és més segur avançar pel fil. En un parell de punts hem de fer el pas del cavall, i en algun altre fins i tot utilitzem alguna tècnica por ortodoxa que acabem denominant "pas del cuc".

Baixem per la cresta de blocs esmolada i aèria, amb compte però sense grans dificultats. Anem en una única cordada de 4, amb el Josep davant, vigilant en els passos clau. Després d'uns metres la cresta de roca dóna pas a un estret fil de neu amb una cornisa amenaçadora. Avancem amb compte pel fil d'aquesta estreta aresta de neu, força dret pel cantó sobretot de Cregüenya. Aquesta estreta aresta de neu és el punt culminant d'un corredor practicable des de la banda de Cregüenya, una alternativa hivernal de sol·litud garantida per pujar aquest cim. Arribem a l'altra banda de l'aresta de neu, i aquí la cresta es complica amb uns blocs enormes. Veiem alguna fita entremig de la neu lleugerament per sota, i decidim evitar la cresta estricta que allargaria molt la sortida. Veiem una possible alternativa, que és creuar transversalment una pala de neu fins a trobar un canaló que enfila directe al cim. Així ho fem.

Creuem la llarga pala de neu força amunt, pràcticament de pla. La Sílvia va ara davant i obre traça enmig de la neu nova i tova. Ens situem en una repisa sota d'una canaleta no gaire llarga, potser 50 o 60 metres, i d'un pendent considerable, potser 50º. Curiosament en aquesta repisa trobem un gos que porta alforges i que plora. El seu amo ha pujat la canal fins a la Maladeta, i el gos, prudent, no l'ha seguit. Al cap d'una estona trobem l'amo del gos mentre pugem la canal, i aprofita la nostra corda per baixar, ja que el pas tot i no ser difícil és delicat.

Per pujar el canaló continuem encordats. No és difícil, però la neu és poc consistent, i en alguns punts descansa sobre placa de roca molt llisa, i rellisca, especialment després d'haver passat dues o tres persones. Pugem amb els piolets, amb compte. A l'esquerra ens queda una gran placa granítica totalment llisa, amb alguna oportuna fisura que permet posar-hi algun encastador. Al mig i a la sortida s'estreny en passos més incòmodes que difícils. Sortim de nou a la cresta, a escassos 50 metres del cim de la Maladeta. Recollim material i acabem d'arribar al cim, on fem fotos i gaudim de la perspectiva, tot i que els núvols van corrent. Passen de les 4 de la tarda, fa hores que estem per sobre dels 3.200 metres i el temps empitjora, hem de baixar sense encantar-nos.

Baixem en direcció nord-oest fins al coll de la Rimaia en 10 o 15 minuts. A partir d'aquí cal baixar per la canal de la Rimaia, una ampla canal de neu d'uns 40º d'inclinació que ens condueix fins a la mateixa rimaia, que avui afortunadament per nosaltres està ben coberta de neu i amb traça, o sigui que no costa gens travessar-la, pràcticament de pla. Creuem tot seguit tota la glacera de la Maladeta en direcció nord, fins a retrobar el camí d'anada al costat mateix del Portilló Superior. La neu és molt tova, i ens enfonsem molt, alentint i fent més penosa la progressió. Ja "només" queda desfer el camí del matí. El tram final es fa molt llarg i feixuc. Mentre avancem per sobre la neu arri poc o molt, però quan arribem a la zona dels blocs, amb el cansament acumulat es fa molt feixuc acabar d'arribar al refugi. Mentre baixem contemplem a la nostra esquerra l'estètica Tuca Blanca de Paderna i el Pic de Paderna. Acabem d'arribar al refugi i no ens parem. Un darrer tram ja per bon camí i retrobem el pla de Basurta després de 14 hores de marxa.

Ha estat una experiència intensa i divertida. Tot i que la intenció inicial era una altra hem acabat fent una activitat emocionant i molt distreta, sense grans dificultats tècniques però amb diversos passos totalment adrenalínics. La zona de la Maladeta és fascinant, i les possibilitats gairebé infinites. Quan arribes dalt d'un gran cim com aquest t'adones de la immensitat de l'entorn, i penses que queden molts pics i rutes per descobrir. Ho anirem fent, mica en mica, gaudint de cada passa.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta