Ferrada Ivano Dibona i Cristallino (3.008 m.)

Curiosos telecabines Creuant el pont Trobem moltes construccions de la I Guerra Mundial Tram amb taulons Tram molt aeri i sense cable L'últim tram és una simple caminada

És una de les ferrades més clàssiques i interessants de les Dolomites. És una via llarga, però de dificultat moderada. El seu principal interès és recórrer la cresta Bianca, a l'oest del massís del Cristallo, per un seguit de camins equipats durant la primera Guerra Mundial, de la qual encara es poden veure moltes restes.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Via Ferrada
  • Lloc de sortida: Final telecabina Cristallo, sortida des de Rio Gere enllaçant un telecadira i un funicular
  • Distància: 11,1 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 340 m. metres
  • Desnivell negatiu: 1.740 m. metres
  • Temps: 06:38 h.
  • Dificultat: B (Una mica difícil)
  • Sensació de dificultat: Fàcil-mitjana. Itinerari molt llarg i en alta muntanya.
  • Cartografia: Cortina d'Ampezzo e Dolomiti Ampezzane, Tabacco (1:25.000)
  • ! Ruta no circular. Sortida i arribada a llocs diferents

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Forcella Staunies (prop ref. Lorenzi) 00:00 00:00 0
Cristallino d'Ampezzo 00:59 00:59 0,6
Col Zurlon 04:08 05:07 6,2
Pista forestal 01:07 06:14 9,2
Refugi Ospitale 00:24 06:38 11,1

Crònica

Avui som més colla. A part de la Sílvia i jo mateix, el Jordi i l'Abel ens acompanyaran en la ruta que tenim pensat fer avui, la clàssica ferrada Ivano Dibona. És una ruta llarga amb origen i final en punts distants, no és una ruta circular com fem habitualment, per tant cal preveure la logística. Sortim des de Cortina d'Ampezzo amb el bus fins a Rio Gere (poc abans del pas de les Tre Croci), on hi ha un ampli aparcament i la sortida d'un telecadira. Comprem el viatge només d'anada amb el telecadira i el funicular següent.

El telecadira de Rio Gere és modern, habitual d'una estació d'esquí. En canvi el funicular següent, el que puja fins a la Forcella de Stouníes, al costat del refugi Lorenzi, és molt curiós. Es tracta d'una instal·lació molt antiga i peculiar, en què les cabines són petites, en forma d'ou, amb capacitat per a dues persones dretes, i pintades de color groc i vermell alternats. Són pintorescs, i també molt lents. El viatge és llarg fins arribar a més de 2.900 metres.

De nou el dia no ens acompanya. El dia anterior ha nevat en alçada, i ja ens avisen a baix a l'hora de comprar els bitllets que pot ser perillós. L'operari dels remuntadors ens diu que hi ha molta neu a dalt, uns quatre dits. Li demanem si és possible fer la ferrada, i ens diu que només si som molt "bravi". No ho dubtem i tirem amunt.

Arribem a l'estació superior i la boira és espessa, el fred intens i és tot nevat. Ens posem l'equipament de ferrada sense perdre temps i comencem. Ja al darrere mateix de l'edifici del remuntador trobem el primer tram equipat amb cable de vida i unes escales. Pugem amunt i de seguida trobem la roca. Aviat ens fiquem dins d'un túnel, i tot seguit un pont penjat de 27 metres, que segurament té una bona timba, però amb la boira no es veu el fons. Aquest pont és famós ja que s'hi va rodar una de les escenes més conegudes de la pel·lícula "Cliffhanger" ("Màxim risc"), on Sylvester Stallone aconseguia salvar-se de la caiguda del pont penjat. Trobem algú que ha girat cua veient el temps. També trobem algun grup que continua endavant, i nosaltres també seguim.

Aviat som dalt la cresta, tot i que no tenim perspectiva. Això ha de ser molt bonic en un dia clar. Passem un tram entretingut de cresta, gens difícil però sí aeri i ben equipat. Al cap de poc trobem la variant que permet pujar el cim del Cristallino (3.008 m.), un esperó rocós molt vertical que supera per poc els tres-mil metres. Girem cap a l'esquerra per fer aquesta variant i enfilar el cim. Es tracta probablement del tram més difícil de la ferrada. En realitat no és difícil, simplement és una mica més vertical que la resta, sobretot els darrers passos abans d'arribar al cim. A més amb la neu i la boira és un xic més complicat. El cim és estret i amb una bona timba, però la boira impedeix la visibilitat.

Tornem del Cristallino i ens reincorporem a la via principal. La via bàsicament baixa, però amb algunes sifonades importants, de manera que pugem i baixem força vegades. A mesura que anem perdent alçada també fa menys fred, i la boira és menys intensa. Aviat trobem restes de construccions utilitzades durant la Primera Guerra Mundial. Durant els anys de la gran guerra aquí van anar mal dades. Hi ha moltíssimes construccions, algunes en coves, algunes en petites construccions de pedra. També es veuen les restes de molts camins, trinxeres, punts de vigia i dispar. Sembla increïble com aquella època es va poder construir tot això, i no costa d'imaginar com de dura devia de ser la vida en aquest entorn tan hostil. De nou la estupidesa humana portada a la màxima expressió.

La via és llarga, però entretinguda en tot moment. En alguns trams no hi ha cable de vida, ja que el camí és prou fàcil i evident. No hi ha cap tram complicat, i és una ferrada molt recomanable tant pel seu interès paisatgístic com l'històric. Aproximadament a la meitat de la ruta és possible tirar avall i deixar la cresta i la ferrada, tornant al punt d'inici en cas d'emergència, mal temps o cansament. Hi ha un indicador. Nosaltres continuem endavant. La segona part de la ferrada és menys ferrada i més camí, menys alpina i amb més restes de la guerra. Fins i tot vam trobar un carregador de bales. Com s'ha comentat la ruta pràcticament sempre baixa, sobretot en la segona part, on hi ha menys sifonades que a la primera, tot i que alguna és llarga i cal remuntar força metres. Es creuen alguns colls: Forcella Grande, coll de Zurlon i Col dei Stombi.

En aquesta segona part de la ferrada ens entretenim contemplant les construccions militars, sobretot les coves excavades a la roca. Destaca la cabanya del Maggiore Carlo Buffa, un antic punt de comandament militar del front, que actualment es pot fer servir com a refugi d'emergència, ja que encara està en força bones condicions. També contemplem la rica flora de la zona, especialment la flor de neu, força freqüent en alguns punts. Ja quan s'acaba la via ferrada continua un camí en forta baixada i en pronunciades giragonses. En aquest punt comença a ploure, i de nou avui ens tornem a mullar. Ja hi estem acostumats, ens ha passat gairebé cada dia.

Després d'unes quantes hores de ruta, de xerrades i rialles compartides entre els quatre, arribem al refugi Ospitale, punt final de la ruta d'avui, al peu de la carretera que comunica Cortina d'Ampezzo amb Dobbiaco-Toblach i Àustria. Ja només queda esperar l'autobús que en poc més d'un quart d'hora ens tornarà a Cortina d'Ampezzo, una població bonica on l'ostentació i el glamour arribem a la seva màxima expressió.

Ha estat una sortida molt bonica, llarga però interessant en tot moment. El mal temps no ha impedit passar-ho molt bé amb bons amics i gaudint del paisatge que la persistent boira ens ha permès.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges

Comentaris

Afegeix un nou comentari