Cresta de Juclar

Estany de Juclar, amb el pic d'Escobes al fons Pujant pel pendent d'herba El Ferran escalant cap al primer pic Crestejant Tram d'escalada La Sílvia baixant amb ràpel Estany de Juclar i al fons el pic d'Escobes

Just a sobre de l'estany de Juclar, el més gran d'Andorra, trobem una cresta de gneis molt escarpada i aèria, però de dificultat moderada, ja que només cal escalar alguns passos de III/III+ i fer alguns ràpels. Recorrem una bona part de la cresta, gaudint d'esplèndides vistes sobre el llac, i els pics del voltant, dels quals destaca el pics d'Escobes i Rulhe.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Escalada de cresta
  • Lloc de sortida: Pont de la Baladosa, (Vall d'Incles, Canillo, Andorra)
  • Distància: 9,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 770 m. metres
  • Temps: 08:00 h.
  • Dificultat: PD+
  • Sensació de dificultat: Mitjana. Passos de III/III+ força aeris, majoritàriament I i II. 4 ràpels. Forts pendents per pujar i baixar.
  • Cartografia: Andorra, Editorial Alpina (1:40.000)

Crònica

Per aquest cap de setmana plantegem amb la Sílvia dirigir-nos a la vall d'Incles, al nord-est d'Andorra. La idea que em rondava pel cap era pujar el pic d'Escobes, un dels més estètics i espectaculars del Principat. En parlem amb el Ferran i ens proposa de venir el diumenge i fer tots plegats la cresta de Juclar, juntament amb la Queralt que també s'apunta. Ens sembla genial la idea i així ho planegem. Amb la Sílvia ja pugem divendres, i passem la nit a l'ampli i còmode aparcament que hi ha al Pont de la Baladosa, al final de la pista asfaltada que remunta la Vall d'Incles. El dissabte al matí amb la Sílvia pugem al refugi de Juclar (guardat), i fem un "ampli reconeixement" de la zona on anirem el dia següent.

Diumenge ens llevem d'hora. Preparem el material i comencem a caminar tots quatre des de l'aparcament en direcció est, seguint una pista precària que en pocs minuts ens acosta a una àrea de pícnic, on ens abastim d'aigua. Continuem pujant amunt ara per camí, que enfila suaument primer, i més decidit després, tot remuntant el riu de Juclar. El camí és molt freqüentat, ja que amb una simple excursió d'hora i mitja es pot arribar a l'estany de Juclar, el més gran d'Andorra, tot i que té una petita presa. Pocs metres per sobre de l'estany hi ha el refugi guardat, força gran i remodelat recentment. Poc abans d'arribar a la presa de l'estany passem pel costat d'una antiga construcció en ruïnes i d'una estació meteorològica automàtica. Acabem d'arribar a la presa i contemplem les tranquil·les aigües de l'estany.

L'estany de Juclar és sorprenentment gran, tenint en compte que el circ on està ubicat és més aviat reduït. L'estany, o més aviat els dos estanys, pràcticament ocupen tot el fons del circ que formen els pics de la Tossa de Juclar, Escobes i Alt de Juclar. Les aigües són tranquil·les i nítides, molt apreciades pels pescadors, que ja d'hora al matí proven d'enredar les truites. Davant nostre, a l'altra banda de l'estany s'aixeca la impressionant paret oest del pic d'Escobes. Crec que és un dels pics més estètics d'Andorra, tot i no ser dels més alts. Al voltant d'aquest pic la cresta molt escarpada continua a dreta i esquerra. Al sud del pic d'Escobes, el modest però complicat Cilindre d'Escobes. A l'altra banda el pic de Noé. Aquesta cresta, que alguns anomenen cresta de Siscar (nom del circ del vessant oest d'aquests cims) és força difícil, amb alguns passos complicats. Arribar fins al pic d'Escobes, en canvi, només exigeix una simple grimpada.

Nosaltres però ens encarem cap a l'esquerra, és a dir cap al nord nord-oest de l'estany. Creuem la presa i ens enfilem sense camí buscant alguna fita escadussera que marxa cap a l'esquerra de l'estany. Seguint aquestes fites creuem una zona de blocs i guanyem alçada sobre l'estany. Aviat es perden les fites, però a la vista tenim la ruta que haurem de seguir. Ens situem a sota mateix de les parets de la cresta de Juclar. De la cresta destaquen diferents pics, tot i que no tenen nom específic; tots són pics de Juclar. Per enfilar la cresta cal pujar uns forts pendents d'herba, amb algun tram molt pendent. Cal tendir cap a l'esquerra, buscant una canal que puja en diagonal cap a l'oest fins un marcat collet o bretxa. És important encarar bé aquest tram, ja que hi ha alguna altra canal (que vam provar el dissabte) i que puja també a mitja cresta, però per terreny més incòmode.

Un cop encarem la canal d'herba que hem de seguir, tan sols es tracta d'anar pujant, amb compte perquè el pendent és molt fort, i cal evitar relliscades. Quan la canal s'encaixona, gairebé arribant a dalt, guanya en pendent. A partir d'aquest punt hi ha dues opcions: o bé pujar per una xemeneia l'esquerra, però cal assegurar-se, o bé pujar pels pendents d'herba, d'aproximadament 50º, però extremant les precaucions. Nosaltres vam optar per la segona opció, tot i que potser hauria estat més prudent anar assegurats, ja que el pendent és molt fort i una caiguda seria fatal.

Poc abans d'arribar al collet trobem una instal·lació de ràpel, fet que mostra com n'és de pendent aquest darrer tram. Acabem d'arribar al coll i ens preparem per escalar un petit esperó que ens separa d'un dels cims (2.585 m.) Preparem el material i el Ferran puja de primer, assegurant el tram amb friends. No és un tram difícil (III/III+), i a més a més és curt, potser uns 10 o 12 metres, però hi ha una bona timba. Amb tota seguretat el Ferran puja de primer i la resta ho fem amb la corda per dalt (top rope). Contemplem el paisatge i ens felicitem pel primer cim, i aviat preparem el ràpel per baixar aquest curt tram. Hi ha unes cintes ja preparades per instal·lar el ràpel. Baixem de nou al collet, i comencem a flanquejar pel fil de la cresta fins al cim principal, l'Alt de Juclar (2.588 m.), que es veu pocs metres més enllà. Aquest tram de cresta no té cap complicació (I), tot i que cal anar amb compte ja que és aèria per les dues bandes.

Arribem al cim, on hi ha una fita de pedres i un pal trencat de caminar que algú devia col·locar en el punt més alt. Aprofitem la comoditat relativa del cim per menjar-nos l'entrepà i contemplar el vast paisatge. Sempre dic el mateix, però aquest és un lloc molt bonic. Contemplem el majestuós estany de Juclar als nostres peus, realment molt a prop, ja que la línia que ens en separa és força vertical. Al darrere del llac destaca l'impressionant Pic d'Escobes, amb la seva silueta escarpada i la vertical paret oest. Més enllà, cap al nord-est, s'aixeca un dels gegants de l'Arieja, el pic de Rulhe. Cap al nord contemplem l'ampla Coma de Varilles.

Després del descans continuem progressant per la cresta, en direcció nord-est. Durant la progressió per la cresta no anem encordats, ja que es pot progressar fàcilment entre els grans blocs de gneis. Pocs metres després del cim trobem una petita dificultat, un tram d'uns 3 o 4 metres que es poden desgrimpar, però amb molta timba a sota. Per seguretat improvitzem un ràpel amb un merlet i baixem amb més seguretat. Passat aquest pas, trobem un tram planer que sembla un pont, amb molta timba a banda i banda. Aquí es pot contemplar com n'és d'escarpada la cresta, i com són de verticals les parets del vessant nord. Passat aquest tram pla trobem una instal·lació de ràpel que ens permetrà baixar fins una marcada bretxa en la cresta. Aquest ràpel té aproximadament 15 metres, i arriba a un collet al cap d'amunt d'una de les canals d'herba que puja des de prop de l'estany. S'hauria arribat amb una sola corda de 30 m., però com que no ho veiem clar unim les dues.

Un cop hem baixat el ràpel els 4 continuem per la cresta, ara vorejant per la dreta uns grans blocs molt verticals. Passem aquest tram gairebé de pla, i tot seguit anem perdent alçada, seguint sempre el fil de la cresta. Els passos no són complicats, tant sols cal anar sortejant els obstacles en forma de blocs de pedra. Fem un petit flanqueig i arribem a un altre petit collet davant del qual ens queda un mur de pedra força vertical. Torna a tocar escalar, per tant traiem les cordes i de nou el Ferran obre via tot col·locant encastadors per assegurar (pas II/III). Puja la Queralt, i tot seguit pujo jo de primer de la segona cordada, però amb les assegurances ja col·locades, vaja, un luxe!

Arribem a dalt d'aquest ressalt, i encara no hem plegat les cordes ja veiem que les hem de tornar a treure per baixar de nou en un llarg ràpel. Hi ha una cinta ja preparada, però n'hi posem una altra ja que es veu molt envellida. Muntem un ràpel llarg amb les dues cordes de 30, i baixem fins una nova bretxa. En aquest punt ja veiem el Pic Negre de Juclar, l'últim que teníem previst fer en la cresta. Però encara queda un bon tros, i els núvols s'acosten. Tenim ganes de continuar, però un fort tro ens fa desistir. Cap de nosaltres tenim ganes de ser dalt la cresta si comença una tempesta. Per tant, des d'aquest petit collet comencem a baixar amb compte pels forts pendents d'herba, dirigint-nos cap a la base de l'estany.

Els núvols van corrent, i se senten molts trons, però de moment no plou. Baixem amb compte, en alguns trams agafant-nos fins i tot amb les herbes. Al cap d'una estona arribem prop de l'estany i retrobem les fites que ens porten fins a la mateixa presa. Ja només toca desfer el fàcil camí fins al punt d'origen. Tot i els trons el temps ens respecta i arribem sense més problemes al punt d'inici.

Ha estat una activitat molt interessant i divertida. La cresta no és gaire difícil, però sí molt aèria en alguns trams. Els passos d'escalada, els ràpels i els passos més verticals han posat el punt adrenalínic a la ruta d'avui. Tenim poca experiència en aquest tipus de rutes, i per tant el ritme ha estat més aviat lent, tot i això hem superat amb seguretat bona part de la cresta, i només hem deixat el darrer tram. Les vistes sobre els cims i les valls de la zona són senzillament impressionants. Un matí rodó i en bona companyia.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Comentaris

Una bona sortida amb una bona companyia! i les fotos molt xules!!!!! es nota la diferència

Afegeix un nou comentari