Mont Blanc (4.810 m.)

Arribant al refugi de Tête Rousse El grup creuant la Bolera Grimpada cap al refugi de Goûter Arribada al refugi de Goûter, amb l'agulla de Bionnassay al fons Posta de sol a Goûter Enfilant l'aresta de les Bosses Sortida del sol prop del cim Tram de l'aresta de les Bosses La Sílvia arribant al cim i l'ombra del Mont Blanc darrere Baixada per l'aresta de les Bosses Mont Blanc, vist des del coll del Dôme de Goûter Grup tornant del cim

Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Simplement màgic.

Fitxa

  • ! Ruta de tres dies
  • Tipus de sortida: Alpinisme
  • Lloc de sortida: Final tramvia del Mont Blanc, (Saint-Gervais les Bains, Alta Savoia, França)
  • Distància: 16,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 2.635 m. metres
  • Temps: 17:58 h.
  • Dificultat: PD
  • Sensació de dificultat: Mitjana-difícil. Ruta llarga i a molta altura. Pas de "la bolera" delicat, amb freqüents caigudes de pedres. Grimpada llarga i força aèria per arribar al refugi de Goûter. Aresta de les Bosses fàcil però estreta i aèria.
  • Cartografia: IGN 3531 ET ,St-Gervais-les Bains (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.)
Dia 1
Final del Tramvia del Mont Blanc 00:00 00:00
Refugi de Tête Rousse 02:50 02:50
Dia 2
Refugi de Tête Rousse 00:00 00:00
La "bolera" 00:42 00:42
Refugi de Goûter 02:15 02:57
Dia 3
Refugi de Goûter 00:00 00:00
Agulla de Goûter 00:08 00:08
Coll del Dôme de Goûter 01:39 01:47
Refugi de Vallot 00:26 02:13
Aresta de les Bosses 00:39 02:52
Cim del Mont Blanc 01:10 04:02
Refugi de Goûter 02:23 06:25
Pausa 01:05 07:23
Refugi de Tête Rousse 02:37 10:07
Pausa 00:42 10:49
Punt d'inici 01:22 12:11

Crònica

No és cap gran gesta alpina. No pugem per cap via difícil. Tan sols donem compliment a un vell anhel i una petita obsessió, pujar el cim més alt i emblemàtic dels Alps. De fet, qualsevol dia de bon temps són desenes les persones que pel seu compte, o acompanyats per guies professionals intenten assolir aquesta apassionant muntanya. El Mont Blanc no és només el cim més elevat de l'Europa occidental, és també un mite en el món de la muntanya. Aquí es va forjar el concepte d'alpinisme, a partir de la inquietut dels primers pioners, com Saussure, Balmat, Paccard, etc. Més de 200 anys han passat des de les primeres ascensions, i d'aquell esperit aventurer i de descoberta poc en queda. Tanmateix la inquietut per conèixer dels pioners també ens mou a nosaltres, i la seva il·lusió se'ns contagia. El Mont Blanc és una muntanya mítica on s'han viscut episodis èpics de la història de l'alpinisme, i alhora ha estat escenari de terribles tragèdies.

Feia temps que tenia la il·lusió de pujar el Mont Blanc, però les circumstàncies no havien estat favorables. L'estiu passat vam estar a punt de provar-ho, però la climatologia ens va fer desistir. Enguany, aprofitant els quatre dies del pont de Sant Joan, ens afegim a la proposta de la colla dels Xiruques de Manresa a iniciativa del Jaume. La intenció és pujar el Mont Blanc per la ruta normal (via Reial), i fer-ho en tres dies per fer una bona aclimatació amb les màximes garanties d'èxit. Per pujar el Mont Blanc el factor més important és el climàtic, ja que només es pot abordar amb certes garanties de bon temps. A principis d'estiu és l'època ideal ja que la climatologia acostuma a ser més benèvola i es fa clar molt d'hora.

Així doncs emprenem el camí cap a Chamonix amb la il·lusió de coronar el cim dels Alps. Arribem fins al nucli de le Fayet (Saint-Gervais-les-Bains), on cal agafar el Tramvia del Mont Blanc que puja fins al Nid d'Aigle, punt d'inici de la ruta. Ens trobem amb tot el grup que intentarem el Mont Blanc. Som 12 persones: Sílvia, Mireia, Maria, Jaume, Jordi, Jordi, Manu, Ramon, Rafa, Xavier, Francesc i jo mateix. Trobem aquí el primer contratemps, ja que el tren cremallera s'ha espatllat, i no ens garanteixen si el podran arreglar. Ens preocupem, ja que si no podem pujar amb el tren tota la planificació dels dies següents es trenca, i possiblement no podrem complir l'objectiu. El tren salva uns 1.800 metres de desnivell, i és inviable fer-los caminant aquella mateixa tarda. Ens comenten l'alternativa de pujar amb el telefèric fins a Bellevue, on hi ha l'última estació del tren cremallera abans del Nid d'Aigle, i allà o bé esperar que el tren s'arregli o bé acabar de pujar caminant superant un bon desnivell encara. Decidim pujar amb el telefèric, i afortunadament en arribar ens comenten que el tren preveuen tenir-lo arreglat en aproximadament una hora. Aprofitem per dinar, i quan arriba el tren hi pugem i ens acosta fins al Nid d'Aigle, al costat de la glacera de Bionnassay, a més de 2.300 metres d'alçada.

Des del Nid d'Aigle, i amb unes motxilles molt carregades, comencem la ruta per camí evident que comença a pujar fort des de bon principi en direcció est. El camí transcorre per terreny pedregós, a la dreta de la cresta de les Rognes. Després d'una primera pujada trobem un tram pla, on deixem una barraca forestal a l'esquerra, canviem lleugerament de direcció per orientar-la més cap al sud-est. Tornem a pujar ara més fortament i fent zigues-zagues per un llom rocós que seria la continuació de l'aresta Payot. El terreny és principalment de pedra, però aquest any queda molta neu per l'època. De fet la setmana anterior havíen caigut més de 70 centímetres de neu una mica més amunt, per tant anem combinant la roca i la neu, sense ser necessari l'ús de grampons. Pugem fort fins que arribem a una zona planera on ja veiem al refugi. Hi acabem d'arribar creuant la petita glacera de Tête Rousse, després de 2 hores i 50 minuts de marxa i uns 800 metres de desnivell.

El refugi de Tête Rousse és una instal·lació moderna i ben condicionada, amb capacitat per a 74 persones, situada en una petita zona plana al costat de la glacera homònima, i davant mateix de la impressionant paret nord de l'agulla de Bionnassay. És un punt habitual de pernocta tant per les persones que ataquen directament el cim des d'aquest primer refugi, o bé els que com nosaltres estan de pas cap al segon refugi a més alçada, el de Goûter. Arribem a mitja tarda i fem petar la xerrada fins a l'hora de sopar. Dormir serà més complicat, ja que com que molts dies abans ja no quedaven places al refugi, només ens havien reservat la possibilitat de dormir al menjador. Havent sopat ens instal·lem en un racó del menjador per dormir, però a la 1 i a les 4 hi ha torns d'esmorzar pels que pugen directament des d'aquí, i dormir es fa difícil. Ens llevem als volts de les 6. Esmorzem i ens preparem per la sortida.

El recorregut del segon dia ja és més exigent que el primer. Sortim ja amb grampons, casc i arnés. Comencem a pujar per la petita glacera de Tête Rousse per un tram amb força pendent. Al cap de poc ja arribem a un dels punts més perillosos de la ruta, el passadís Goûter, conegut també com la "bolera". Es tracta d'un corredor força dret que cal creuar tranversalment, de flanc. És un tram curt d'uns 50 metres, però freqüentment baixen pedres a gran velocitat des de molts metres d'altura. Com que passem d'hora i el corredor està cobert de neu, no veiem a caure pedres, i passem tranquil·lament. Hi ha una traça ben marcada sobre la neu, i pugem amb compte, ja que el corredor té força pendent. Hi ha un cable de seguretat per encordar-se, però passem sense assegurar-nos per passar més de pressa. En aquesta zona, el Jordi i la Mireia decideixen tirar enrere ja que no ho veuen clar. Un cop creuat el corredor comença una llarga ascensió amb molts trams de grimpada (passos de II) a través de l' aresta de Goûter. No és una grimpada difícil, però sí força incòmoda, i amb alguns trams bastant aeris. La part superior està equipada amb un cable de seguretat, que ajuda a progressar. Enguany queda molta neu, i per tant trobem trams mixtes que ens obliguen a pujar amb grampons, alentint la grimpada.

Arribem al refugi de Goûter al cap de gairebé 3 hores, i uns 630 metres de desnivell. El refugi de Goûter es troba penjat sobre l'Agulla de Goûter, sobre l'aresta per on hem anat pujant. Ja des del principi del camí vèiem el refugi, al cap d'amunt de la vertical aresta. El refugi està envoltat d'una barana que protegeix del buit. Es troba a més de 3.800 metres d'alçada, i té capacitat per a 100 persones. Hi arribem a mig matí. Contemplem el vast paisatge que s'assoleix des del privilegiat mirador, i dinem d'hora. Passem bona part de la tarda descansant a l'habitació, ja que ens haurem de llevar molt d'hora. A les 6 de la tarda sopem, i a les 8 anem a dormir. Al voltant de les 10 alguns ens llevem per contemplar la posta de sol.

A la 1 toca diana. El refugi és un bullici de gent preparant el material per començar l'atac final al cim. Es veu clarament els nervis i la il·lusió per iniciar la ruta. Ens abriguem força, ja que haurem de caminar moltes hores amb la fresca de la nit. Ens posem casc, grampons, piolet i arnés per si hi ha algun problema. Anem amb els frontals engegats, tot i que hi ha lluna plena que ofereix unes ombres precioses sobre la neu. No anirem encordats, ja que no ho considerem necessari. A les 2 de la matinada comencem a caminar al darrera del refugi, enfilant-nos a l'Agulla de Goûter. La traça és evident, i l'anem seguint. Anem una bona estona gairebé de pla fins que comencem a enfilar les amples pales del Dôme de Goûter. L'itinerari cada cop té més pendent, però anem pujant poc a poc seguint la traça sobre neu dura però no glaçada. Si ens girem enrere anem veient tot de llumetes dels frontals dels grups que ens vénen darrere. Fa fresca, però la nit és clara, amb un vent lleu i amb una lluna plena que il·lumina les siluetes nevades del Dôme de Goûter i l'agulla Bionnassay.

Voregem el cim del Goûter per l'esquerra i arribem al coll del mateix nom, on hi ha una àmplia zona plana i en lleugera baixada. Pugem a bon ritme, i fins i tot avancem dos grups. Fem una breu parada per hidratar-nos i menjar una mica, ja que no havíem esmorzat. Poc després el Manu abandona, ja que no es troba gaire bé. En aquest punt el grup es divideix, ja que una part segueix un ritme més elevat, i altres ens quedem uns metres més enrere. Enfilem fins arribar al refugi lliure de Vallot, un petit edifici per casos d'emergència situat a 4.362 m.

Des del refugi avancem en direcció cap a l'aresta de les Bosses, que es comença a entreveure amb les primeres clarors de la matinada. L'aresta de les Bosses és impressionant. No pensava que fos tan aèria ni tan estètica. És una aresta estreta, però amb un camí traçat sobre la neu prou ample per progressar-hi amb seguretat. En alguns punts és especialment aèria, i si et creues amb gent que vingui en sentit contrari cal anar amb compte. Com que anem molt d'hora i pràcticament som els primers no tenim problemes de creuaments d'anada. L'aresta passa pels petits cims pocs definits de la Grande Bosse i la Petite Bosse. Fa força fred, i tenim alguns problemes a les mans i als peus. Es nota l'alçada, i cada passa exigeix un gran esforç.

El cim és una mica enganyós, i quan sembla que ja estàs arribant encara queda un nou tram d'aresta. D'un tros lluny veiem els companys del grup que estan arribant al cim. Amb la Sílvia anem uns metres més enrere, juntament amb el Rafa. El tram final és realment espectacular, una progressió fàcil per una fina aresta amb grans vistes a banda i banda i amb una bona timba. A l'est el sol il·lumina amb els seus primers rajos just quan estem arribant al cim, i a l'oest la lluna encara es resisteix a marxar. Amb els dos astres com a testimonis coronem el cim dels Alps quan són les 6 del matí, just 4 hores després de sortir del refugi.

La il·lusió és màxima, un moment d'èxtasi anhelat des de feia molts anys. El dia és magnífic, sense ni un sol núvol. Hem pujat força de pressa, i es nota el cansament i l'alçada. Ja és clar, i els rajos rogencs del sol a l'horitzó il·luminen el cim. Contemplem el paisatge i fem algunes fotos, però només estem uns pocs minuts al cim, ja que fa fred, i quan estàs aturat la temperatura corporal baixa ràpidament. El Jaume que és l'únic que ja havia estat al Mont Blanc ens ha esperat al cim, per immortalitzar amb la càmera de vídeo el moment de l'arribada. Estem molt contents, però pràcticament no tenim temps per gaudir del cim i comencem el descens. Tornarem per la mateixa ruta, amb la complicació afegida que ara sí que vénen força grups al nostre darrere, i ens creuarem amb diverses persones en la fina aresta. En alguns punts cal anar amb molt de compte, ja que per deixar passar les persones que pugem t'has d'apartar i situar-te sobre els forts pendents laterals aguantant l'equilibri. La veritat és que impressiona força.

Trobem molts grups que vénen amb guia, i van encordats. El guia sempre va al darrere, controlant la persona o les dues persones que porta, les quals van lligades i seguint les ordres del guia. Una de les escenes no gaire agradables és veure com persones, suposem que poc acostumades a la muntanya, però amb la il·lusió de pujar el cim més alt, pateixen al límit del suportable per arribar al cim. Molts no ho aconseguiran, ja que l'esforç i la falta de costum els supera.

Baixem ràpidament, i amb la menor alçada i els rajos de sol comencem a recuperar la temperatura. Baixem tota l'aresta de les Bosses i fem una parada al costat del refugi lliure de Vallot per avituallar-nos. Continuem baixant fins al coll del Dôme, des d'on hi ha una excel·lent vista del Mont Blanc. Tornem a avituallar-nos i recuperar forces. Aquí la temperatura és agradable, i ens entretenim a contemplar el cim. Ens retrobem amb el Manu que no ha pujat, i amb la Maria que havia pujat més tard fins al seu primer quatre-mil, el Dôme de Goûter. Anem baixant tots plegats còmodament sobre el mantell nival impecable, en un dia clar i preciós. Tot baixant contemplem l'aresta molt fina i estètica de l'agulla de Bionnassay. Acabem de desfer el camí i arribem de nou al refugi de Goûter abans de 2/4 de 9 del matí, quan fa 6 hores i 25 minuts que n'havíem sortit. Fem una parada més llarga, de gairebé una hora per descansar i esmorzar. Queda encara un llarg camí fins al cap d'avall.

Després del descans comencem a desgrimpar el fort pendent de l'aresta de Goûter, com ja he dit força vertical. La desgrimpada és força més complicada i incòmoda que la grimpada, més encara amb els grampons. Cal anar amb molt de compte, ja que el pendent és considerable. Els primers trams són més pendents, però el cable metàl·lic ajuda en diversos punts. La baixada es fa llarga, i estem força cansats. Baixem poc a poc, i triguem gairebé 2 hores i mitja en arribar al refugi de Tête Rousse. Abans d'arribar-hi cal creuar de nou la "bolera", i a aquesta hora és més perillós. Esperem que passin dos o tres grups que pugen, per evitar trobar-los enmig de l'estret pas. Veiem baixar un parell de pedres a molta velocitat. És realment un lloc perillós, i cal extremar les precaucions. Una persona que creua el pas davant nostre però en sentit contrari és impactat per una pedra que baixa. Afortunadament la pedra és petita i tot i que fa un fort crit continua endavant sense conseqüències greus. Després de crear la "bolera" en pocs minuts arribem al refugi de Tête Rousse on descansarem una estona més, ja que la fatiga és evident. A més a més anem molt abrigats, i ara fa força calor.

Continuem ja l'últim tram de baixada fins a l'estació del tren cremallera, al Nid d'Aigle. Ens queda però un bon tros de camí. Fem una ruta lleugerament diferent que dos dies abans quan pujàvem. En comptes d'anar a buscar el camí adrecem per una canal de neu força pendent, però molt més directa. La neu és molt tova, ja que som al migdia d'un dia assolellat, i les temperatures són elevades. Ens enfonsem força, però anem baixant fins que s'acaba la neu, ja prop del punt d'inici. Acabem d'arribar a l'estació superior del tren on ja ens esperen la resta del grup. Acabem de baixar amb el tren i el telefèric i marxem cap a Chamonix a celebrar l'èxit.

Ha estat una experiència intensa, apassionant. La sensació d'alta muntanya és màxima, sobretot a la part superior, a l'aresta de les Bosses. Hem estat afortunats amb el temps, que ens ha permès assolir el cim. Al final de les 12 persones que vam sortir, 7 vam aconseguir arribar al cim. He complert una il·lusió que venia de molt enllà, i estic molt content de l'èxit, de la pròpia experiència i d'haver-hi arribat conjuntament amb la Sílvia. El Mont Blanc és una gran muntanya, immensa, bonica, que imposa un gran respecte i alhora admiració. La gran quantitat de persones que trobes pel camí li resten part de l'encant, però entenc que moltes persones vulguin gaudir de l'experiència. També em queda la reflexió de veure moltes persones amb molt poca preparació de muntanya però que volen arribar al cim més alt a qualsevol preu, i fruit d'aquesta obessió la muntanya té un considerable índex de sinistralitat.

Hem gaudit intensament de l'ascensió al Mont Blanc, en companyia d'una bona colla d'amics. Ha estat un èxit de tots plegats, i ho hem celebrat amb un bon sopar a Chamonix. El Mont Blanc és la muntanya més alta dels Alps, i des del cim s'albiren centenars de cims, tota una injecció d'idees i llocs per continuar descobrint.

Perfil

Mapa i track GPS

{mosmap width='800px'|height='500px'|lat='45.8466711'|lon='6.8363910'|zoom='5'|zoomType='Large'|zoomNew='0'|mapType='Terrain'|showMaptype='1'|overview='1'|text='Sortida: Final Tramvia del Mont Blanc'|tooltip='Sortida'|marker='1'|align='center'|kml='http://www.engarrista.com/tracks/2010-06-26_Mont-blanc/2010-06-26_Mont-b...'|key='ABQIAAAA1PhG-035ssp4kwRi9IOynRRJH_JUw-AoVkLROyDqWeO93ccYBBQsqtBZlTELMG2nz0quUQOchpkhcw'}

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges de l'ascensió al Mont Blanc 24 a 26-06-2010

Comentaris

Moltíssimes felicitats per aquesta petita gran gesta! Sempre és bo complir vells desitjos i si són tan bells com aquest, sempre és una alegria tan pel cor com pels ulls!

A pel proper cim!

Moltissimes felicitats! quins dies més clars!

La meva enhorabona per haver aconseguit per fi pujar aquest cim tan desitjat. La crònica, com sempre, és molt bonica i en aquest cas també molt especial, i les fotos impressionants. Seguiu així !!

Enhorabona muntanyers, la satisfacció te que ser maxima !!
Tocar el sostre d\'Europa,
Les fotos impresionen i els dies acompanyen.
S\'ha d\'estar força preparat per afrontar aquest cim
molt be nois!!!!!!! a seguir

Afegeix un nou comentari