Aneto (3.404 m.)

L'Aneto des del Portilló Superior La Sílvia creuant la glacera Pas de Mahoma i cim de l'Aneto Pla dels Aigualluts, i al fons l'Aneto

Pugem la muntanya més alta dels Pirineus en un dia assolellat de primavera, només tenyit per alguns núvols i boires, i la presència del vent al cim. La neu ens acompanya des de poc després del refugi de la Renclusa. Pujar-hi un dia entre setmana i evitar les aglomeracions és un plaer. Hi havia gent amb esquís, però nosaltres pugem caminant, directes des de la Besurta i tornant per Aigualluts.

Un dels pitjors pecats que pot cometre un berguedà és marxar per Patum, i aquest any hem pecat. La primavera i les muntanyes ens criden amb força, i hem aprofitat aquests dies de festa per escapar-nos a la zona de Benasc. Pel primer dia ens reservem un plat fort, el clàssic Aneto, aprofitant que el podem fer un dia que no sigui cap de setmana. A més a més, fins a mitjans de juny es pot accedir amb vehicle propi fins al pla de la Besurta, i així ho fem el dia abans, i hi passem la nit. Ens llevem a les 5. Fa fresqueta. Esmorzem i posem a punt el material: una mica de roba d'abric, piolet, grampons, ARVA, menjar...

Sortim que ja és clar, i avancem pel camí evident que porta cap al refugi de la Renclusa, per on passem al cap de 35 minuts d'haver sortit. Portem força bon ritme. Avancem algunes persones. Sorprenentment per a nosaltres, tot i no ser la massificació dels caps de setmana, trobem 3 o 4 grups i alguna persona sola, alguns van cap a l'Aneto, altres a les Maladetes, algun al pic Abadias,...

Poc després del refugi ja trobem la neu contínua, i ens calcem els grampons per pujar amb més seguretat. També hi ha gent que puja només amb botes, ja que la neu és tova. Nosaltres donem prioritat a la seguretat, i amb els grampons avancem còmodament per les dures pales de porten cap al Portilló Superior. Tendim més cap a la dreta, ja que veiem el pas més còmode. Amb grampons es puja força bé, tot i que cal anar en compte en alguns punts, especialment prop de les roques, on és fàcil enfonsar-se.

Veiem el característic pluviòmetre i tot seguit arribem al Portilló Superior. Baixem amb compte, però sense problemes, agafant-nos a les roques. Des de baix del Portilló ja comencem el llarguíssim flanqueig sota les Maladetes i la gran glacera de l'Aneto. Veiem un moment el cim de l'Aneto, però de seguida comencen a córrer els núvols que el taparan durant la llarga travessa de la glacera. Els núvols passen ràpid, i fa una mica de vent. Tot i això la temperatura és força agradable.

Al cap d'una bona estona de llarg flanqueig en pujada moderada arribem sota el Coll de Corones. Aquí el camí enfila fort. Hi ha més neu, i de millor qualitat. És neu més recent, més blanca, humida, però amb bona consistència. Anem enfilant veient com els núvols corren sobre els nostres caps. A estones la boira ens engoleix, però és passatgera.

Enfilem l'últim tram de pujada, el més dur. El vent bufa considerable. Arribem a l'avantcim al mateix temps que dos esquiadors que ens hem anat creuant pel camí. Ells comencen a passar el mític Pas de Mahoma. No és un pas gaire complicat ni gens tècnic, però la timba que hi ha a banda i banda és impressionant. Cal tenir temprança i assegurar cada pas. Els dos esquiadors giren cua, ja que no ho vuen clar. Nosaltres ho provem. Hi ha una mica de neu al pas, però no molesta. Em fan molta impressió aquests passos tan aeris, i vaig amb molt de compte. El alguns moments el vent bufa considerable, i la impressió és encara més forta. En algun moment les cames em tremolen una mica. La Sílvia puja molt segura al meu darrere.

Arribem a dalt al cim després de gairebé 6 hores de pujada, pràcticament tota sobre la neu. S'ha obert una petita finestra de sol, tot i que els núvols continuen passant molt de pressa. Fem les fotos de rigor i tornem a creuar el Pas de Mahoma. De tornada el trobo més fàcil. Ens tornem a calçar els grampons, ens carreguem de nou les motxilles i tirem avall, per la via més directa cap a la Vall de Barrancs, ben visible des del mateix cim. Baixem còmodament i ràpida, ja que la neu és abundant i de bona qualitat. El pendent és considerable, però assumible. Portem un pal a una mà i el piolet a l'altra, tot i que no caldria. Baixem durant una bona estona fins al fons de la vall, on s'ajunta el Barranc de Salterillo. A partir d'aquí la neu ja no és tan contínua. Tenim força problemes ja que la neu enmig dels grans blocs granítics provoca ensurts en enfonsar-nos constantment. Intentem seguir per sobre els grans blocs, però el pas s'alenteix.

Arribem a l'espectacular Pla d'Aiguallut, una gran planura encatifada d'un verd intens, amb vistes impressionants sobre el propi Aneto, i també sobre la Tuca Blanca de Pomero i el Pena Nera. Creuem el rierol per un pont precari i ens acostem fins a la també espectacular cascada d'Aiguallut, que baixa curulla d'aigua, fent un soroll estrepitós. Després de la cascada el gran Forau d'Aiguallut, el punt en què l'aigua que baixa directament de l'Aneto i els cims propers queda literalment engolida per la terra, perdent-se durant quilòmetres fins a tornar a resorgir al Uelh del Joèu, a la Val d'Aran. Mitja horeta més i acabem d'arribar al punt d'origen.

Ha estat una sortida dura, de 10 hores i tres quarts, i un desnivell superior als 1.600 metres positius. Hem gaudit pujant el cim més alt dels Pirineus sense massificacions, gaudint del paisatge tímidament primaveral.

Imatges de la sortida a l'Aneto 11-06-2008

Veure àlbum de la sortida a l'Aneto 11-06-2008

Comentaris

Afegeix un nou comentari