Reflexions tot passejant per Queralt

Queralt Cingles de Queralt

Sovint em qüestiono quin és l'afany que ens empeny a molts aficionats a la muntanya a sortir, a descobrir, a vegades a arriscar-nos,... Una senzilla volta caminant pels entorns de Queralt serveix de marc per aquestes reflexions força banals.

Ha estat un cap de setmana tranquil, d'aquells en què decideixes quedar-te prop de casa i fruir tranquil·lament de l'entorn més proper sense presses. Aquest diumenge fem una senzilla volta pels cingles de Queralt. Sortim amb la Sílvia de Berga, amb força fresca a causa de la inversió tèrmica. Pugem fent via pel camí del solei fins al santuari de Queralt, i allà hi trobem la Imma i el Bartomeu. Voltem la muntanyeta de sobre Queralt pel camí del solei, i a la capella de Sant Joan seguim el PR que flanqueja els cingles de Queralt pel seu vessant sud. És un camí preciós, sense dificultat, que recorre els cingles a mitja alçada. Arribem fins al coll del Portet, des d'on ja veiem a sota Espinalbet i els cims més propers: Cogulló d'Estela, Roc d'Uró, Rasos de Peguera,...

Des del Portet seguim un sender local marcat amb senyals blancs i verds que ens retornarà a Berga tot passant per sota dels cingles de Garreta, amb el regal afegit de passar per la font Calenta. Es tracta d'una bonica font l'aigua de la qual brolla a 15º de temperatura. La font crea un petit rierol que seguim durant una bona estona. És una zona molt agradable. Tornem a Berga després d'haver caminat tres hores i mitja, amb un desnivell de 750 metres, un passeig molt agradable, especialment en un dia anticiclònic i d'inversió tèrmica, en què a dalt la temperatura era molt agradable i just als nostres peus s'obria un ampli mar de boira que ofegava tota la Catalunya central, deslliurant-se'n només els cims de Montserrat i el Monseny.

Fer una volta tant propera, senzilla i coneguda facilita tenir el temps i la disposició mental per reflexionar. Quan fem sortides més complexes o a llocs desconeguts l'atenció es concentra en la pròpia activitat, o en l'orientació, o en copsar el màxim d'estímuls externs quan descobrim un lloc nou. Quan passeges prop de casa, per un lloc conegut, la ment s'allibera i no cal pensar gaire en la pròpia activitat, és com conduir: canviem de marxes sense ser-ne conscients. És una altra forma de gaudir del paisatge, sense l'esforç mental d'intel·lectualitzar-ho, recordar-ho i emmagatzemar-ho en el nostre "disc dur". Simplement et deixes portar, gaudeixes de la forma més pura del propi entorn, del paisatge ben conegut però no per això menys bell.

Sovint em pregunto quina és la força que m'empeny a sortir a la muntanya. No hi ha una resposta clara. Sempre he pensat que la principal motivació és la pròpia insatisfacció, la necessitat vital de conèixer, investigar, descobrir. L'afany explorador que molts portem dins i ens empeny a voler saber què hi ha darrera d'aquella roca o al cap d'aquell esperó. Un neguit per conèixer el país en profunditat. Però també hi ha una part més simple: el plaer pur i simple d'estar en un entorn en què et sents bé, un plaer hedonista i difícil d'explicar: estàs en un entorn que et sents propi, amb el qual t'uneix una espècie de cordó umbilical, un lligam directe amb la natura.

I tot això amb una simple volta a Queralt...

Imatges de la sortida al voltant de Queralt 22-02-2009

Veure àlbum de la la sortida al voltant de Queralt 22-02-2009

Comentaris

Afegeix un nou comentari