Cresta de Ferran (incompleta)

Cova al primer tram de la cresta La Sílvia avançant dins la cova Tram de cresta força vertical La Sílvia avançant per la cresta Tram força aeri Amb la Serra de Bestracà al fons Tram intermig de la cresta Al fons el cim de Ferran

El cor de l'Alta Garrotxa guarda una grata sorpresa en forma de cresta aèria i esmolada. És una activitat d'aventura molt llarga i de dificultat moderada però sostinguda. No té passos molt complicats, però sí exposats. Cal seguretat i agilitat en progressió en cresta. Vam anar massa lents, assegurant en excés al principi. Se'ns va fer tard i vam haver d'abandonar en una de les poques escapatòries de la ruta. Vam arribar de nit per terreny incòmode i molls per la pluja.

Fitxa

  • ! Activitat inacabada
  • Tipus de sortida: Escalada en cresta
  • Lloc de sortida: Prop de Can Pei, afores d'Oix (Garrotxa)
  • Distància: -
  • Desnivell positiu: -
  • Temps: 13:00 hores
  • Dificultat: BD (Un pas de IV-, majoritàriament II i III aeris)
  • Sensació de dificultat: Difícil, ruta molt llarga. Trams molt aeris. Cal seguretat i agilitat en progressió per cresta
  • Cartografia: Alta Garrotxa, Editorial Alpina (1:25.000)

Crònica

Tenim una estranya relació d'amor-odi amb l'Alta Garrotxa. Ens l'estimem profundament per ser un terreny feréstec, escarpat, natural, en definitiva: autèntic. I alhora la majoria de les nostres incursions en aquest terreny acaben en fracàs estrepitós. O bé ens perdem, o bé acabem de nit o bé ens "encigalem" en algun del seus boscos pràcticament impenetrables. Curiosa la paraula "encigalar", ja que tot i no estar reflectida al diccionari, crec que tots els que rondem habitualment per la muntanya en coneixem perfectament el significat.

Després de dies de parlar-ne ens decidim a encaminar-nos cap a l'Alta Garrotxa, concretament a Oix, per fer la Cresta del Ferran. Som la Carme, el Lluís, el Ferran, la Sílvia i jo mateix. Portàvem la ressenya publicada a la FEEC, i la del llibre del Pako Sánchez, que de fet són la mateixa, i també havíem llegit algunes cròniques a internet. Vist ja des de la seguretat de casa, còmodament davant de l'ordinador, veig que vam anar molt lents, i alhora que la ressenya és molt optimista.

Sortim al matí d'Oix, al voltant de les 8. Primer error: sortim massa tard, sense pensar que la cresta seria tan llarga. Seguim la carretera que marxa cap a Beget, i al cap de pocs metres la deixem per prendre una pista cap a la dreta que assenyala la casa de turisme rural de Can Pei. Poc després de la casa la pista s'espatlla força, i deixem la furgo en una entrada. Per seguir endavant caldria portar un tot terreny. Comencem a caminar per la pista que va seguint el curs de la riera d'Oix, coincidint amb el GR-11. Passat el Pont Trencat la pista gira a l'esquerra, deixa la riera d'Oix i segueix la de Beget. Passem la fondalada que separa la Cresta del Ferran (a l'altra banda de la riera) de la serra de Bestracà (a la banda per la qual caminem). Al cap de poc trobem uns prats al costat mateix de la riera, i la Palanca de Samsó, que creua la riera de Beget.

Creuem la riera de Beget per la palanca i continuem per sender, encara seguint el GR. Segons la ressenya cal prendre la primera bifurcació del camí, i així ho fem estrictament. Seguim un caminet que creua un petit torrent per un pont gairebé cobert de vegetació. El camí és emboscat, però com que segueix la direcció de l'inici de la cresta pensem que és el correcte. Doncs no. Segon error del dia. Arribem a una contrucció abandonada, imaginem que el Molí del Vilar, ja que apareix al mapa. Gràcies al GPS veiem que hi ha un camí més amunt d'on som, i ens hi dirigim passant per l'espès bosc. Finalment trobem el camí correcte, molt més evident. Amb tot plegat hem perdut al voltant de mitja hora. Ja era un presagi que avui no ho estàvem encarant bé.

La bifurcació correcte era pocs metres més endavant. Un cop hem trobat el camí correcte el seguim sense problemes. Aquest és el camí dels Liberals, que supera el Grau d'Escales, un tram ben definit i amb camí arranjat, fins i tot amb barana de pedra a la banda del precipici. Fa cara de ser un camí tradicional pel traçat i l'amplada. Seguim aquest camí que s'aixeca verticalment sobre les aigües de la riera de Beget fins que una fita i una fletxa vermella ens indica que l'hem d'abandonar. Fem una petita grimpada i seguim els senyals vermells que en pocs minuts ens portaran a l'inici de la cresta.

Arribem a una paret força dreta d'uns 40 o 50 metres amb un parabolt a la seva base. És el moment d'equipar-nos i començar a escalar. Fa gairebé 2 hores que hem sortit. La paret no és gaire difícil (III), ja que la roca és calcària de molt bona qualitat, molt fragmentada, de manera que hi ha bones preses; això sí, és força vertical. Per tant comencem a assegurar. Surt el Ferran de primer, i segueixen en la cordada la Carme i el Lluís. Després fem una altra cordada la Sílvia i jo mateix. Portem cordes de 30 m., i no podem fer la paret d'una sola tirada. Muntem reunió en una alzina, i continuem endavant.

Després del primer tram vertical, la ruta s'ajeu una mica i entrem en un dels punts més curiosos de la cresta, una gran cova que cal creuar per dins. Passem la cova grimpant, sense assegurar. A la sortida de la cova dubtem per on continuar, ja que és possible ficar-se en una altra cova i sortir per un forat petit al sostre, o bé continuar per una veta inclinada que hi ha a l'esquerra. Seguim la veta amunt fins arribar al fil de la cresta (III). A partir d'aquí la ruta és pròpiament una cresta, i ens mourem sempre pel seu fil.

Comença ara un tram llarguíssim, molt més del que ens pensàvem. De fet llegint la majoria de ressenyes i cròniques simplement esmenta que hi ha un tram de cresta, amb pujades i baixades, i de grau moderat (II i III). Però aquest tram més molt llarg, i cal anar superant diferents dificultats. Sempre estem al fil de la cresta, i per tant el terreny és molt aeri, amb timba a banda i banda. Cal superar diversos passos delicats, de dificultat moderada però amb el compromís de la timba. En aquest llarg tram és on possiblement ens vam equivocar més i vam perdre més temps. La falta de costum i seguretat en la progressió per cresta ens va fer ser molt prudents, i vam assegurar durant molta estona. Això ens va fer perdre molt de temps, i l'avanç de 5 persones en dues cordades va ser lent. Mirant amb la perspectiva, en aquest tram hagués estar millor o bé directament avançar sense assegurar, o com a molt en "ensemble".

Aquesta cresta no és per principiants, no per la seva pròpia dificultat sinó per la seva llargada, que provoca que si assegures la majoria dels trams, probablement acabaràs de nit. Això ho vam veure massa tard, i vam perdre molt de temps en trams que podríem haver fet molt més de pressa. Més endavant decidim continuar en "ensemble", i el ritme avança. Passem un tram més aeri on hi ha algunes agulles que ens semblen més difícils. Muntem un curt ràpel i baixem fins un petit bosquet que hi ha a l'esquerra, però amb aquesta maniobra també perdem força temps. Superat aquest breu tram més complicat tornem a guanyar la cresta, i seguim endavant.

Baixem uns metres i tot seguit pugem un tram més dret, seguint sempre la cresta i trobant alguns passos més entretinguts. Tot seguit trobem un tram més fàcil, en què es pot avançar més de pressa, ja que és menys aeri. Passem un tram de bosc i tornem a trobar un tram força aeri. Després d'aquest tram aeri veiem davant nostre una profunda bretxa, punt on hi ha l'únic ràpel de la cresta. Es tracta d'un ràpel d'uns 25 metres, força entretingut. Es pot baixar directament pel fil de la cresta fins a la bretxa, anant amb compte ja que fa petits ressalts, o bé baixar per una marcada canal que trobem a la dreta de la marxa. Baixem per la canal, ja que sembla més fàcil, però al cap d'avall cal anar amb compte ja que cal agafar-se a unes alzines i acabar d'arribar lateralment a la marcada bretxa.

Arribem al cap d'avall del ràpel quan són les 6 de la tarda. Fa gairebé 7 hores que som a la cresta. Hem avançat massa poc a poc i ja veiem que haurem de fer la tornada de nit. No hi ha problema, portem frontals, mapa i GPS. Es posa a ploure. El que faltava.

La bretxa marca aproximadament la meitat de la cresta. A partir d'aquest punt comença una paret que té el pas més difícil de la cresta. És una paret llarga i vertical, però a diferència dels altres trams està assegurat amb pitons. Després sabem que ja no hi ha pràcticament dificultats, i es pot avançar caminant amb alguna grimpadeta, és a dir, tot i estar a mitja cresta, després de la paret el que queda és més fàcil. Tot i això és massa tard, i amb la pluja la cosa es pot complicar molt. Veiem que a la bretxa hi ha una instal·lació de ràpel per baixar cap al vessant nord, on hi ha el camí de tornada. Decidim abandonar la cresta baixant per aquest ràpel. Possiblement va ser la decisió més encertada del dia.

Fem un ràpel curt i arribem a una zona de bosc. Seguim el que sembla un camí que flanqueja la cresta uns metres per sota, però el camí és pràcticament indefinit, i s'encamina a una zona molt escarpada. A més a més no ens agrada la direcció, ja que sabem que més endavant el bosc més més dret, i no estem segurs de poder baixar. Comença a fosquejar, i en estar dins d'un bosc espès, la penombra és accentuada. Consultem el mapa i el GPS, i veiem que el camí de tornada que ve del coll de Talaixà és paral·lel a la cresta però força metres per sota, gairebé al fons del Bac del Vaquer. Veiem que traçant una línia perpendicular hi arribaríem, i el GPS ens marca detalladament que les corbes de nivell són moderades, o sigui que no trobarem cap penjat. Per tant decidim traçar una línia recta per dins del bosc.

Comença a ploure de valent, i ens alegrem de no ser dalt la cresta. Tot i això estem embardissats en un bosc molt espès amb boixos i esbarzers que sovint ens barren el pas, obligant-nos a vorejar-los constantment. És ja ben fosc, plou i el bosc és força dret i molt espès. Vaja, una situació molt incòmoda i desagradable. No ens posem nerviosos i anem fent cas al GPS, traçant una línia recta sempre i quan la bardissa ens ho permet. El GPS ens va assenyalant que ens aproximem a un camí, que esperem que existeixi. Després d'una llarga estona de travessa de la selva i a les fosques arribem al camí, que no només exiteix sinó que és evident i fàcil de seguir amb els frontals. El seguim cap a l'est perdent alçada gradualment. Al cap d'una estona més arribem a la palanca de Samsó, per on ja havíem passat al matí. Anem ben xops, tot i que la pluja ara pràcticament s'ha aturat. Caminem encara uns 40 minuts més fins arribar finalment al punt d'inici, després de més de 13 hores d'haver-ne sortit, fatigats però sempre amb esperit optimista.

Hem comès alguns errors, i ho hem pagat, tot i que el preu ha estat raonable, ja que no ha passat res. No teníem prou agilitat ni seguretat en la progressió per aquest tipus de terreny, i hem pagat la inexperiència. El Ferran era l'únic amb més experiència com a escalador, i els altres anàvem massa lents per afrontar una ruta tan llarga. Cal sortir més d'hora, i avançar més ràpidament per la cresta, ja sigui a pèl o en "ensemble", assegurant només els passos més compromesos, bàsicament la primera paret, el ràpel i el tram d'escalada següent. Ha estat un bon ensenyament, i quan en sapiguem més hi tornarem. Hem suspès però estudiarem i ens tornarem a presentar. Tot i això també cal destacar que vam saber abandonar amb seny, buscant la sortida més lògica i segura en una zona complicada. En cap moment ens vam posar en risc ni ens vam angoixar tot i la dificultat del terreny, la foscor ni la pluja. Una nova experiència que ens ha ensenyat a relacionar-nos humilment amb la muntanya i a col·laborar solidàriament en equip.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Comentaris

Molt bonica aquesta cresta, llàstima de no haver-la pogut acabar. Jo també tinc moltes ganes de fer-la, com que hi tornareu segur a acabar-la del tot, us acompanyo encantat.

Afegeix un nou comentari