Pic d'Envalira (2.827 m.)

Pujant al costat del Peiraforca Baixant per les pales de sota el cim

Dediquem un dissabte esplèndid de gener per enfilar fins un cim emblemàtic, el Pic d'Envalira. Ha estat una sortida dura, ja que l'ascensió per la solitària vall de Campcardós és força llarga, i cal superar un desnivell positiu de 1.450 metres.

Sortim de Berga el Toni i jo mateix, i recollim el Tama a Càldegues. Remuntem en cotxe la vall del riu Querol fins al poble de Porta. Sense entrar al poble, des de la mateixa carretera principal, uns metres després de l'estació del tren, girem cap a l'esquerra en un pas subterrani que permet creuar a l'altra banda de la via. Seguim uns metres i aparquem la furgo en una zona d'aparcament. Hi ha un grup de caçadors que segueixen el porc senglar. Ens calcem les botes i els esquís i comencem a foquejar des del fons de la vall.

Enfilarem la vall de Campcardós en direcció est-oest. Aquesta vall és ombrívola i freda, i durant una bona estona la temperatura no superarà els 4 graus sota zero, però com que anem pujant a bon ritme no percebem el fred. El camí enfila de forma molt progressiva, sense grans pendents. Al cap d'una bona estona arribem a la cabana de Campcardós, un petit refugi lliure que disposa de quatre lliteres, una taula i una estufa. Només parem uns minuts, i de seguida notem el fred, per tant continuem endavant.

El camí sempre segueix pel fons de la vall, i remuntem pel vessant dret. Anem seguint les marques del GR 7 i 107 (Camí dels Bons Homes). Poc després de la cabana passem pel costat mateix de dos petits estanys, l'estany Petit i l'estany Gros, però ni els veiem, ja que tot està cobert per la neu. El dia és assolellat, tot i que només veiem el sol un bon tros amunt dels cims, ja que la vall és molt obaga. Davant nostre veiem des de gairebé el fons de la vall l'esbelt cim del Peiraforca (2.647 m.) Passem pel costat del cim que ens queda a la nostra esquerra, i continuem remuntant la vall, que mica en mica es va obrint. Al cap d'una estona arribem al sol.

Més amunt arribem a la Coma de Campcardós, una zona oberta, un circ poc definit. Davant nostre veiem el coll de la Portella Blanca, on conflueixen les fronteres dels estats andorrà, francès i espanyol. Poc abans d'arribar al coll tombem cap a la dreta, i per tant anem cap al nord. El camí habitual de pujar el pic d'Envalira i també el pic Negre d'Envalira passa pel port de Fontnegra (als peus del cim homònim). Nosaltres fem drecera enfilant per una petita cresta, just a sobre de l'estany Negre de les Passederes, totalment cobert de neu. No és una cresta difícil, però sí que té un tram força aeri, i cal anar amb compte. Aquesta cresta dóna un punt d'originalitat i adrenalina a la sortida, tot i que probablement si hi tornés aniria pel camí tradicional.

Un cop superada la cresta arribem a un gran planell a sota de la piràmide del cim. Enfilem l'últim tram de pujada en què cal superar un pendent considerable. El Toni arriba primer al cim, i al cap de poc el Tama i jo mateix. Estic força cansat, ja que fa quatre hores i mitja que pugem, i hem superat un desnivell positiu de 1.450 m. Estem a 2.827 metres d'alçada, al Pic d'Envalira. Al costat mateix, a pocs metres hi ha el Pic Negre d'Envalira, que té 6 metres menys. El pic d'Envalira és similar al Cadí, el vessant sud puja progressivament, i a partir del cim queda tallat bruscament cap al nord, on hi ha unes parets molt verticals.

Al cim aprofitem per menjar uns ganyips, i sobretot per contemplar la immensitat del paisatge. Cap al nord veiem en primer terme les pistes d'esquí del Pas de la Casa, i més enllà la vall del riu Valira que baixa cap a Andorra. Més a l'est també es pot contemplar la vall de l'Arieja. Cap al sud-est, d'on venim, contemplem la llarga vall de Campcardós i més amunt els Engorgs i el Puigpedrós. Cap a l'oest veiem el Montmalús, la vall del Madriu, i més enllà el Cadí.

Iniciem el descens, primer per les amples pales de sota del cim. La neu és molt bona, i la baixada no és complicada. Hi ha alguna pala més dreta, però és ampla. Gaudim d'allò més. Més avall, quan la vall d'estreny, anem resseguint el camí, i ja no és tan divertit. L'últim tram fins i tot ens traiem els esquís ja que és molt estret i hi ha roques.

Ha estat una de les millors sortides del que portem de temporada amb esquís de muntanya. La ruta és dura, ja que al final hem estat més de 6 hores i mitja en completar el recorregut. El desnivell també és considerable: 1.460 m. Ens ho hem passat molt bé i hem gaudit d'un dia esplèndid en companyia de bons amics.

Imatges de la sortida al Pic d'Envalira 03-01-2009

Veure àlbum de la sortida al Pic d'Envalira 03-01-2009

Afegeix un nou comentari