|
Pàgina 2 de 3
Primera etapa: Paüls - refugi del Caro
El divendres ens llevem a una hora prudent per tenir temps d'esmorzar tranquil·lament abans no arribin la resta de la colla: la Neus, l'Àngel i el Jordi que vénen el mateix dia. Un cop reunit tot l'equip acabem de lligar els detalls logístics abans de començar a caminar. Finalment serem 8 a caminar i 3,5 de suport logístic. Les dues Fines, la Nuri i l'Aniol (que de moment només és un projecte avançat dins de la panxa de la Fina) faran el seguiment logístic, i vindran a dormir la primera nit al refugi del Mont Caro i la segona ens vindran a recollir a Fredes. D'aquesta manera se'ns facilita molt la tasca als caminadors, ja que només hem de portar el material del dia, i podem permetre'ns fer una travessa amb un punt d'origen i un de destí molt allunyats entre sí. Gràcies noies!
Seguirem sempre el GR7 en direcció sud, de forma que l'orientació no serà un problema. El camí és molt fresat i evident. Sortim puntualment a les 9 del matí en un dia en què la temperatura no és molt baixa, però el vent accentua notablement la sensació de fred. Comencem a caminar des del mateix alberg tranquil·lament per una zona planera de camps i oliveres. Aviat deixem Paüls a la nostra esquena. Trobem un pagès amb un tractor que s'ofereix amablement a portar-nos un tros les motxilles, però acabem de començar i encara ens veiem amb forces. El tornarem a trobar un bon tros més endavant, con comença la pujada de valent.
Al cap d'un parell o tres de quilòmetres suaus i en lleugera pujada, comença la forta pujada enmig d'un barranc. El pendent és considerable i sostingut durant una bona estona. Guanyem força alçada en poca estona. Pugem fort fins arribar a la Punta de la Mantega, on el camí es suavitza una mica tot i que més endavant tornarà a enfilar per assolir el Coll d'Alfara. En aquest punt veiem el poble d'Alfara de Carles als nostres peus, uns quants centenars de metres més avall. A l'horitzó veiem una primera imatge completa del Delta de l'Ebre. Com més amunt pugem més fort és el vent i més accentuada la sensació de fred. A partir d'aquí ja ens mourem per sobre dels 1.000 metres.
Anem seguint el camí molt evident i ben marcat. No trobem ningú. Pensàvem que sent uns dies de festa la zona estaria més transitada, però no trobem ningú enlloc. Tampoc no veiem cap exemplar de cabra hispànica, habituals a la zona. Potser el vent les ha espantat. Seguim caminant, a bon ritme, guanyant alçada de forma ja més moderada tot seguint la carena de la serra dels Ports. Passem per les Rases de Maraco, una zona pedregosa i molt ventada. L'itinerari té tendència a pujar, però no és una pujada sostinguda sinó que constanment fem pujades i baixades, guanyant colls i descendint pel següent vessant.
Passem pel Coll dels Eriçons, deixem enrere el refugi de les Clotes, superem els colls de Carabasses i d'en Caubet i planegem pels Plans de Manduria. Després del constant puja i baixa, arriba la que pensem que és la baixada final fins al refugi que es troba a la falda del Mont Caro. Faltarà però superar un últim pujador fins assolir el refugi del Caro. Seguim sempre les marques blanques i vermelles del GR7 i les marques en forma d'estel blau de la ruta Estels del Sud.
Finalment 6 hores i 40 minuts de ruta, comptant-hi les parades per esmorzar i dinar. La ruta no és difícil, però sí força dura pel desnivell acumulat de pujada: 1.730 m. La distància, segons la ressenya de la FEEC, 23,5 km. El vent ha acompanyat en tot moment. Era especialment molest en les zones obertes i en els punts més alts, i més suportable a les zones boscoses. Hem caminat a bon ritme, però amb temps per fer petar la xerrada i riure, tal com correspon a una sortida social.
Arribem al refugi i som pràcticament els primers. És d'hora, al voltant de les 4. Si hagués fet més bon temps ens hauríem plantejat pujar al Mont Caro, però el vent ens ha fet entrar la sensació de fred fins als ossos, i aprofitem que som els primers per dutxar-nos, ja que el refugi només té una dutxa d'aigua calenta a dins. Ens acurruquem al voltant de l'estufa de llenya per entrar en calor, i fem una cerveseta per celebrar l'èxit del primer dia. Al cap de poca estona arriben les dues Fines i la Nuri, i també va arribant més gent al refugi fins pràcticament omplir-lo. Un cop tots nets i polits, ens reunim tots a l'habitació i matem en temps fent unes apassionades partides de l'UNO, per alguns, un gran descobriment.
Al vespre sopar calent amb escudella, amanida i, per variar, pollastre. Val a dir que tot estava molt bo, i que el refugi tot i ser petit és acollidor. Estava ben ple. Poc després de sopar decidim anar a dormir, ja que el cansament comença a notar-se. Dormim 8 en una habitació i tres en una altra. A l'habitació de 8, afortunadament ningú no roncava, i es va poder dormir tot i la calor, i la manca de coixins :-(
Bona nit!
Imatges de l'etapa
A les 9 del matí en punt sortim del refugi, ens acomiadem de les dues Fines i de la Nuri i comencem a caminar. Fa força vent.
El primer tram del recorregut és de pla entremig de camps i oliveres.
Comencem a caminar per una pista asfaltada, de pla, i entremig d'oliveres.
No estan castigades ni a la presó! Les dues Fines i la Nuri ens observen com caminem des de ben amunt, des de la finestra de l'alberg.
Ben aviat deixem el poble de Paüls enrere.
Paüls és un poble ben bonic. Les seves cases estan disposades seguint el pendent del terreny, i amb una orientació cap a l'est que els garanteix un bon aprofitament de la llum i la calor solars.
Tot fent camí, girem la vista enrere, cap al nord, i veiem una bona imatge de muntanyes i valls. També núvols lenticulars que són presagi d'un dia ventós. Els auguris es compliran.
L'entorn és muntanyós cap a totes bandes. Al fons veiem Paüls i davant tot de camps d'oliveres. El sol comença a despuntar als cims.
Passem pel mig de molts camps d'oliveres, molt ben arranjats i aplanats per facilitar la collita (suposem realitzada fa poc).
Ens aturem a observar unes magnífiques feixes de pedra seca molt ben fetes.
Poc després dels camps d'oliveres comença la primera forta pujada. Comencem a enfilar camí de l'ermita i l'àrea recreativa de Sant Roc.
Després de passar Sant Roc, el camí encara enfila més. Uns instants de descans al coll d'en Cuasc.
Continuem caminant en considerable pujada. El Jordi marca un bon ritme.
Guanyem alçada i cada cop veiem més bona vista. Veiem Paüls ja força lluny. Portem una bona estona de camí.
El camí (GR7) enfila pel mig d'un barranc. El camí és bo, ben fresat i evident, però enfila fort. Guanyarem força desnivell en poc tros.
Després de remuntar el barranc en forta pujada, arribem a un coll amb bona vista cap a nord i sud.
Finalment arribem al coll i podrem relaxar-nos una mica, ja que la pujada fins aquí ha estat forta.
A la nostra esquerra deixem tot una carena de penyasegats. Ben a prop tenim la Punta de Mantega.
Un cop superat el collet iniciem un tram de baixada i ens endinserem en un tram boscós.
Continuem en un tram de baixada. Quan travessem un coll, segons l'orientació, el vent augmenta d'intensitat, i cada cop és més molest.
Fem una breu parada en un tros pla, i continuem el camí. Portem un bon ritme, ja que la majoria de la colla estan molt avesats a caminar.
Un nou tram en baixada. El paisatge dels Ports en aquesta zona és molt irregular, i constantment pugem i baixem. Al final del dia el desnivell acumulat serà considerable, tot i que no assolirem grans alçades, el punt més elevat tot just arribarà aproximadament als 1.200 m.
L'Anna saluda a la càmera. Està en molt bona forma i segueix perfectament el fort ritme del grup.
Passem pel costat de moltíssims penyasegats, alguns amb formes ben peculiars.
En direcció cap al Delta, veiem una gran mola de pedra. Mola Carrascosa?.
El camí, sempre que pot, segueix la carena i els lloms més alts del massís dels Ports. Seguim l'itinerari de nord a sud. El desnivell és molt més fort en aquest sentit que en el contrari, per això és molt més habitual fer la ruta en sentit invers.
Tot i fer vent, la visibilitat era dolenta. Al fons veiem els meandres que fa l'Ebre, arribant al Delta, poc abans de tributar les seves aigües al Meditarrani.
Veiem el Mont Caro encara molt lluny. Les antennes de comunicacions que el coronen distingeixen la seva silueta des de molts quilòmetres a la rodona.
Passem pel costat d'una casa en runes i continuem el camí per un altiplà.
En aquesta zona plana és fàcil caminar i fer petar la xerrada amb tots els companys de sortida.
En la imatge s'aprecia perfectament els lloms de la carena que seguim. Ens movem per una alçada lleugerament per sobre dels 1.000 metres. En ser una zona oberta, el vent bufa molt fort, amb ratxes superiors als 100 km/h.
Ens girem enrere i mirem el camí que hem anat seguint, per una zona seca i planera.
Cap a la nostra dreta, direcció cap al Matarranya, veiem diversos barrancs i congostos. Més cap a l'oest hi ha diverses zones d'escalada.
Passem per una zona molt ventosa. La temperatura no és baixa, però la sensació de fred és acusada.
Assolim un punt elevat on s'obre una bona vista cap al sud i cap a l'est. Contemplem el Mont Caro cada cop més a prop.
El camí és fàcil i no té cap dificultat. Només trobem algun pas escadusser de semi-grimpada.
La Serra dels Ports és un gran massís calcari, i en alguns punts la roca adopta formes curioses.
Planegem durant molta estona gairebé a la mateixa alçada, i acompanyats sempre pel fort vent de mestral.
Després de molta estona planejant començarem a baixar fortament per acostar-nos al refugi del Caro, que està uns 300 metres de desnivell per sota del cim.
Baixarem pel mig dels barrancs fins a una zona més planera.
Abans de començar a baixar ens entretenim gaudint del paisatge.
Fem una petita parada i mirem cap al sud, buscant amb la vista el punt on deu trobar-se el refugi. Portem força hores caminant i tenim ganes de reposar una estona.
Anem perdent alçada i veiem el Mont Caro cada cop més a prop. Sabem que el refugi no és gaire lluny.
Arribem al fons de la vall i pensem que el refugi és a prop. Caldrà superar un inesperat i considerable pujador abans d'arribar-hi.
Les antennes del Mont Caro les veiem molt a prop, tot i que ens separa un considerable desnivell. El temps és amenaçador, i fins i tot cau alguna gota.
Dins del refugi ens obsequiem amb una cervesa que ve molt de gust després de 6 hores i 40 minuts caminant i d'haver superat 1.730 m. de desnivell. Comentem les anècdotes del dia i esperem que arribin les dues Fines i la Nuri, que ens portaran la resta d'estris. Ens dutxem en l'única dutxa d'aigua calenta que hi ha dins del refugi. Després de dutxar-nos passem la tarda jugant a l'UNO. Fem unes disputadíssimes partides els 11 de colla. Fem temps per l'hora de sopar. La sopa calenta vindrà molt de gust a tothom. Després de sopar i comentar la jornada de l'endemà, aviat tothom va a dormir. Es nota el cansament del dia, i demà queden encara molts quilòmetres.
|
