Engarrista

Conclusions

Després d'uns quants dies d'acabar la ruta tinc un fantàstic record de tot l'itinerari. Viatjar a un ritme lent et permet assaborir cada instant, cada racó, cada poblet, cada muntanya,... Mai no m'havia plantejat la bicicleta com una alternativa de viatge. Sempre l'havia vist com un esport o com un estri destinat a l'oci del cap de setmana. En aquest cas, la bicicleta i el pedalar esdevenen mitjà i objectiu alhora. És el mitjà de transport amb el qual et mous, però al mateix temps és un objectiu en si mateix; la ruta precisament està dissenyada per gaudir de la bicicleta (gaudir i patir-la en alguns moments).

Viatjar en bicicleta

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, la bicicleta et permet moure't a una velocitat suficient com per poder recórrer distàncies considerables de forma molt àgil, ja que gairebé es pot passar per tot arreu. I alhora et mous a una velocitat suficientment lenta com per mantenir un contacte molt íntim amb el territori. Sentir l'aire a la cara, les olors, els sorolls de la natura, la fresca del matí,... són sensacions que només pots viure si vas a peu o bé en bicicleta, i aquestes sensacions, les anècdotes de cada dia, els racons inòspits i la tranquil·litat són alguns dels principals ingredients de la marxa. Evidentment també ho són alguns dels paratges pels quals hem circulat.

Records inesborrables

Recordo especialment l'emoció a la sortida en un capvespre al Cap de Creus; la forta pluja enmigs dels bonics paisatges de l'Alta Garrotxa; la companyia de la Gemma i el Santi tot circulant pel Ripollès; el preciós i dur recorregut per la Cerdanya, a partir d'on vaig continuar conjuntament amb el Joan; la preciosa pista que circula sota el Montsent de Pallars entrant a la Vall Fosca; la pujada contrarrellotge a Bonansa perseguits per una forta tempesta; la magestuosa i impressionant Vall d'Ordesa vista des de dalt la Sierra de las Cutas; la sol·litud de l'etapa de la Peña Oturia; el preciós poble d'Ansó; l'hospitalitat a Orreaga; els verds i frondosos paisatges navarresos i els seus preciosos "caserios"; l'emoció en arribar a Hondarribia; etc. Tot ells records inesborrables, gravats minut a minut en aquesta dura, però preciosa ruta. Diuen que allò que més costa li donem un valor més especial, i que queda enregistrat més intensament en la nostra memòria. Estic totalment d'acord amb aquesta afirmació. La Transpirenaica és una ruta molt dura, però l'empremta que deixa és molt fonda.

Una ruta molt dura

Físicament cal tenir un bon entrenament de resistència, ja que algunes etapes són molt dures. Evidentment tothom pot configurar les etapes en funció de les seva capacitat, ritme o preferències, però cal superar un desnivell molt considerable (26.000 m.) i recórrer més de 1.000 quilòmetres per pistes, carreteres i camins de muntanya i d'alta muntanya. La meva estratègia va ser portar un ritme moderat, tirant cap a lent. En primer lloc calia ser conservador per assegurar que aguantaria l'acumulació de cansament després d'unes quantes etapes. Mai no havia fet una marxa per etapes; de fet mai no havia fet més de dos dies seguits de bicicleta. A més a més, volia gaudir del paisatge. Per a mi, aquest viatge no era només un repte esportiu, sinó que volia fer una autèntica immersió als Pirineus, conèixer la seva magnitud, les seves diferents cares i la seva gent.

El ritme

La mitjana de quilometratge de les etapes ha rondat aproximadament els 75 quilòmetres per dia, i la mitjana de desnivell supera els 1.800 m. positius per dia. Alguna etapa ha estat més curta: la de Camprodon per culpa de la pluja va ser de només 36, i alguna ha estat força llarga: la d'Orreaga (Roncesvalles) en va tenir 104. Pel que fa al temps de pedaleig aproximadament hem estat entre 7 i 8 hores diàries sobre la bicicleta. Alguna etapa amb més de 9 hores s'ha fet una mica llarga, i en alguna ocasió he tingut la sensació de potser anar una mica massa de pressa, i com a conseqüència gaudir poc del paisatge. Però majoritàriament m'ha agradat molt el ritme que hem portat, i que ha permès estar molt en contacte amb el paisatge i la gent, i també fer moltes fotos (més de 600!)

Companys de ruta

La primera intenció era fer el recorregut en solitari, i de fet vaig sortir sol. El mes d'agost, però, hi ha gent per tot arreu, i pel camí vas trobant gent que, o bé també fa la mateixa ruta, o bé que en fa d'altres però pots compartir amb ells una part del recorregut i fer petar la xerrada. Evidentment és molt més agradable compartir els quilòmetres i les vivències amb altres ciclistes, i sobretot conèixer gent que compateixen la passió per l'esport i la muntanya. En aquest sentit vaig tenir el plaer de compartir dues etapes i mitja amb la Gemma i el Santi, una parella molt simpàtica i viatgera amb qui vam fer bones xerrades. Pel camí també vaig conèixer altra gent: dos nois de Castelló, que portaven bon ritme, però un va trencar la bicicleta i no va acabar; anaven també amb un noi basc que va començar en solitari i se'ls va afegir. També vaig compartir una etapa amb dos nois bascos, l'Iñaki i el Julen. Eren bascos de veritat: en una etapa en què jo tenia molt fred i anava ben abrigat, ells anaven amb mallots sense mànigues! El Julen feia fotografies amb una vella càmera Leica amb molta història al darrere. També recordo la parella de portuguesos, gent molt oberta i divertida; la colla de Madrid que ens van oferir fruita, xocolata, cafè,... a Bagordi; la senyora de la casa de Bonansa, que em vaig descuidar una cosa i me la va enviar a casa; la jova de la casa d'Orreaga, culta i compromesa amb la cultura basca, el curiós personatge del bar d'Ansó,... i moltes altres persones que han configurat la part més humana d'aquesta aventura.

I sobretot vull destacar el principal company de viatge que he tingut durant tres quartes parts de la ruta. En arribar al refugi del Cap del Rec, a la Cerdanya, vaig conèixer en Joan Bartrina, que també feia la Transpirenaica en solitari. Vam estar xerrant i vam comentar de començar l'etapa de l'endemà junts. Finalment vam fer tota la resta de la ruta plegats, ja que portàvem un ritme força similar (tot i que el Joan estava en millor forma que jo) i de seguida ens vam avenir, ja que compartíem l'afició per l'esport i la muntanya. El Joan és un bon ciclista, i sobretot molt constant. En alguna etapa en què jo em trobava molt cansat, em va ajudar moltíssim que marqués un ritme constant que m'obligava a esforçar-m'hi. Vull agrair-li la companyia, la paciència i les xerrades que féiem sobre els temes més variats durant les llargues etapes de l'itinerari.

Equipament

Quan preparava la ruta vaig decidir minucionsament tot allò que m'enduria, i tot allò que deixaria. Vaig consultar a Internet l'experiència d'altres ciclistes, i em vaig fer la meva pròpia llista. Vaig intentar seguir el principi bàsic de preparació d'equipatges de muntanya: agafes tot allò i només allò que és absolutament imprescindible, ho poses sobre el llit, en descartes la meitat i el que queda ho col·loques a la motxilla. Crec que ho vaig encertar força. Durant la ruta vaig haver de comprar una samarreta tèrmica de màniga llarga ja que no pensava que fes tant de fred. La majoria de coses que vaig porta les vaig utilitzar. Potser podria haver deixat alguna samarreta o alguna cosa més, però en global crec que l'organització va ser força correcta.

Una cosa que potser sí canviaria: em vaig emportar una motxilla d'hidratació (Camelback), on a més de l'aigua i portava alguna cosa més. Per fer tants quilòmetres es va molt més còmode sense portar res a l'esquena. Si ho tornés a fer, segurament deixaria la motxilla i agafaria dos bidons.

Pel que fa a les bosses porta-equipatges, portava unes alforges de les que s'agafen a la tija del seient, ja que en portar una bicicleta de doble suspensió no podia posar-n'hi unes de normals. Eren de la marca Topeak, i la veritat és que van anar molt bé. Són molt pràctiques, tenen suficient espai per portar-hi tot el que necessites i són molt fàcils de posar i treure i de col·locar-hi la funda protectora en cas de pluja. Portava també una bossa petita al manillar per tenir a mà aquelles coses que s'utilitzen més freqüentment: cartera, càmera de fer fotos, GPS, ulleres, el llibre de ruta. També va ser molt pràctic.

Una altra cosa que vaig aprendre durant el recorregut és que seguir el llibre de ruta no és tasca fàcil quan has de fer tants quilòmetres i cal prendre pistes i caminets força perduts. Cal ser molt precís, i agafar constantment el llibre, obrir-lo, buscar la pàgina correcta,... et fa perdre molt de temps. En aquest punt el Joan anava molt més ben organitzat: portava fotocòpies reduïdes de l'itinerari, i posava al porta-mapes l'itinerari del dia, i així pràcticament no calia parar quan hi havia dubtes en alguna cruïlla. Per la propera, ho tinc clar!

Allotjament

En els dies previs de la marxa, quan ho estava meditant i preparant tot, tenia molts dubtes, però una cosa sí que tenia clara: no em volia endur tenda de campanya (ni la resta de material necessari). L'opció era dormir sempre a cobert, ja que després d'etapes molt dures cal descansar bé. Sense un bon descans es fa molt més dur emprendre una etapa de 8 o 9 hores per alta muntanya. Intentava cada dia trucar al final d'etapa del dia següent per garantir tenir plaça. Trucar amb més antelació és difícil, ja que vas prenent decisions sobre la marxa. Vam combinar cases de turisme rural, albergs, refugis i algun hostal. De tots els llocs on m'he allotjat en tinc força bon record, i d'algun en tinc un record extraordinari. Em quedo sobretot amb les cases de turisme rural, especialment en pobles petits, ja que t'ofereixen un tracte familiar, personalitzat. Durant unes hores ets un més de la família. Et permeten conversar amb gent del país, fer-los preguntes, conèixer detalls curiosos dels pobles, dels costums i del territori. Per a mi aquesta ha estat una de les característiques més interessants de la ruta: parlar amb la gent del país i intentar entendre la realitat de cada lloc.

El menjar

El menjar era en nostre combustible, i cal anar sempre amb el dipòsit ple! Cada dia hem començat la jornada amb un abundós i energètic esmorzar. En molts casos això ha fet que no sortíssim molt d'hora, ja que alguns establiments per on hem passat servien els esmorzars relativament tard. Però val la pena sortir amb les piles ben carregades, ja que és la principal garantia per fer front a les dures etapes de la ruta. Normalment al migdia féiem un àpat més suau, en alguns casos barretes energètiques i fruita, o, quan era possible un entrepà. Les barretes són una bona alternativa per a algun dia en què no passes per "llocs civilitzats", però jo preferia el gust d'un bon entrepà de pernil! Sempre he intentat no menjar massa per dinar, ja que costa molt continuar pedalant amb la panxa gaire plena.

Al vespre, el sopar sempre ha estat abundós. La veritat és que en tots els llocs on hem estat ens han tractat molt bé, i es nota que estan acostumats a rebre ciclistes que necessiten reomplir els seus dipòsits energètics, ben minsos a partir del vespre! Recordo especialment la penúltima etapa. Al poble d'Etxalar estaven en festes, i els dos bars no feien sopars. Vam agafar les bicicletes i vam baixar uns 6 quilòmetres fins un restaurant proper, on vam fer l'àpat més impressionant de tota la ruta: encara recordo la inmensa "chuleta" que vaig endrapar. El problema va ser tornar de nit per una carretera estreta i en pujada per retornar al poble.

La imatge més impactant

Durant catorze dies vius molts moments interessants. M'he endut moltíssims records, i la meva retina ha retingut moltes instantànies que no queden reflectides a les fotografies, són imatges lligades a un instant concret, a un pensament, a un vivència.

Però de tots ells, recordo de forma molt impactant l'emoció que em va produir la visió de la Vall d'Ordesa des de dalt de la Sierra de las Cutas. En primer lloc aquell dia tenia el neguit de saber que estàvem fent unan cosa prohibida, ja que no està permès circular per la pista que surt de Nerín. La pujada és dura, ja que cal remuntar més de 1.000 metres de desnivell positiu. La pista va fent giragonses per guanyar alçada, però el paisatge és arrodonit, i puja de forma uniforme. En arribar a dalt, de sobte, aquell paisatge amable i arrodonit queda trencat brutalment per una enorme ferida de centenars de metres de profunditat, i sota els teus peus contemples tota la vall d'Ordesa i els cims més emblemàtics ben a prop: el Mont Perdut, el Cilindre de Marboré, el Casco, la bretxa de Roland,... Costa descriure aquell moment. Va ser un impacte molt intens.

Una experiència vital

Fer la Transpirenaica no és un viatge qualsevol. És una experiència multidimensional. És un bon repte esportiu, ja que és molt dura, fins i tot més del que em pensava. Poses a prova les teves forces, i a vegades et sorprens agradablement en veure que els límits d'un mateix estan més allotjats al cervell que no pas a les cames. La dimensió paisatgística també és molt intensa. Durant la ruta es circula per alguns llocs molt bonics, alguns d'ells ben poc coneguts. En algunes etapes assaboreixes el silenci i la sol·litud, i això és tot un luxe amb la massificació que hi ha a l'estiu a tot arreu. El vessant humà també és molt important. Per una part involucrar-se amb la gent de la terra que trepitges, intentar conèixer la seva realitat, els seus pensaments i inquietuds. Per altra banda amb els companys de ruta estableixes una autèntica complicitat, i és un plaer fer nous amics gràcies al camí compartit.

No sé si puc afirmar que després de fer la Transpirenaica he canviat, però sí que és cert que veus algunes coses des d'un altre prisma. Tens moltes hores per reflexionar, per riure, per patir, per sorprendre't, per compartir,... I aquest és el veritable viatge.