Engarrista

Etapa 14 Etxalar - Hondarribia

• Diumenge, 20 Agost 2007
• Sortida: 10:17
• Temps: 6:28
• Distància: 46,9 km.
• Desnivell: 1.150 m.

Malauradament la previsió meteorològica es va complir, i el dia es va llevar plujós. Vam esmorzar al menjador de la casa, i vam esperar una bona estona a veure si s'espassava. En principi l'etapa era assequible, i no teníem una especial pressa. Quan momentàniament va deixar de ploure vam sortir, però el dia estava molt insegur, i la constant de tota la jornada va ser alternar estones de pluja, en algun cas força intensa, amb estones de cel cobert però sense precipitació. Les estones en què plovia més intentàvem refugiar-nos en algun cobert, porxo i fins i tot un femer!

L'etapa que havia de ser fàcil va convertir-se en un petit infern, ja que algunes de les pistes eren gairebé impracticables, i la progressió va ser molt lenta. I si les pistes eren difícils, alguns camins trial·lers que en condicions normals podien arribar a ser ben divertits, van ser un calvari.

L'etapa ja comença amb una dura pujada al Coll de Lizarreta, amb alguns trams de fort pendent. L'itinerari transcorre seguint la línia de la frontera, i trobem moltes "ventas", uns establiments on es poden comprar diversos productes i que també funcionen com a restaurants.

Una segona llarga i dura pujada ens acosta fins a la Venta de Yasola, un punt en què tenim una vista privilegiada cap al mar. Aquí iniciem un descens llarg i tècnic, amb un terreny tan enfangat que esdevé una autèntica odissea. Al cap d'avall la pluja torna a castigar-nos de valent, i ens refugiem en la cabina d'un antic jeep abandonat que serveix com a barraca de pastors; compartim l'espai amb dues noies del nord de França. Entre el poc que sabem de francès i algunes paraules que elles coneixen de castellà mantenim una conversa poc intel·lectual però acceptable donades les circumstàncies.

Passem pel pantà d'Oneaga, i amb considerable dificultat degut al terreny enfangat i tremendament enganxós fem un parell més de colls i algunes trial·leres impossibles. Entre la pluja, la duresa del terreny i el cansament acumulat ens desviem lleugerament de llibre de ruta. Fent cas al track GPS seguim el GR que, al cap d'un bon tram de dur descens ens porta fins a una carretera molt transitada, o més ben dit, col·lapsada. En pocs quilòmetres arribem a Irun, i tot seguit a Hondarribia. Tot plegat alternant moltes estones amb molestos ruixats.

A l'entrada d'Hondarribia punxo una roda. Quina ràbia! Quan ja veus el final de l'etapa, i el final de tota la ruta, i després d'un dia tan dur per culpa del temps, a sobre, canviar la roda! Parem i la canviem. Seguim els últims metres.

Ens arribem fins a la punta del port on fem les fotos de rigor, però sense encantar-nos ja que es torna a posar a ploure. Anem totalment enfangats, bruts, molls i amb cara de fatiga. Intentem buscar allotjament a l'alberg Juan Sebastián Elcano d'Hondarribia, que tot i ser molt gran està ben ple. La persona de recepció, una noia molt amable, veient com anàvem s'apiada de nosaltres i ens deixa dutxar, i almenys el nostre aspecte millora considerablement.

Sortim de l'alberg i es posa a ploure fort. Decidim intentar marxar el mateix dia en tren. Amb aquest temps no es pot fer res. Tornem a Irun enmig de la pluja persistent. A la finestreta de Renfe ens diuen que el tren està complet. Decidim marxar a Donostia i tornar el dia següent, ja més tranquil·lament en cotxe. Agafem el tren de rodalies i un cop a Donostia busquem una pensió i anem a sopar de tasques. Sense saber-ho, aprofitem l'últim dia de la Semana Grande donostiarra, amb un castell de focs espectacular a la platja de la Concha. Un final inesperat i diferent per una ruta que ens ha tingut 14 dies ininterromputs ocupats, fent més de 1.000 quilòmetres i gairebé 26.000 m. de desnivell.

Una ruta que ens ha permès gaudir plàcidament dels diferents paisatges pirenencs a un ritme amb el qual pots fer quilòmetres i alhora assaborir el territori, parlar amb la gent i gaudir de la gastronomia i els costums locals. Una experiència que recordaré molt de temps. Dura i intensa, i al mateix temps amable i humana.

És un repte esportiu, però també cultural, ambiental i humà. Una altra forma de viatjar que permet gaudir dels petits moments, descobrir racons inòspits i transitar per zones de gran bellesa.

Hi ha temps per a tot: patir, descansar, reflexionar, xerrar,... però sobretot per gaudir del camí, la llibertat i les petites sorpreses de cada dia.

Allotjament: Pensión Lasa (Donostia). 26,5 € (només dormir)

Imatges de l'itinerari

De bon matí, des de la casa Tompolenea a Etxalar contemplem les cases més properes del poble enmig d'un ruixat intens, que no afluixarà fins a mig matí.

Durant tot el dia les estones de pluja es van alternar amb les clarianes, però el dia majoritàriament va estar tapat i molt humit.

Tot just sortir d'Etxalar comencem a pujar de valent per una pista encimentada fins assolir el coll de Lizarreta. Mirant enrere contemplem el poble i la vall d'Etxalar.

Tot el paisatge d'avui combina el verd intens de les pastures amb frondosos boscos. Entremig, destaquen els típics "caseríos".

Transitem per pistes enfangades, amb grans bassals. Després del coll de Lizarreta circulem enmig d'un preciós bosc farcit d'avets i falgueres.

En els racons més inòspits, apareix un Caserío enmig de les pastures i dels boscos. Aprofitem les estones en què no plou per avançar, tot i que el ritme és lent, a causa del fang.

L'etapa d'avui transita per diversos colls i collets, des dels quals es pot observar unes bones panoràmiques cap a la zona d'Iparralde (vessant francès) i també cap al vessant navarrès.

Anem avançant en direcció a la costa atlàntica que veiem a la llunyania. Ens dirigim cap a la vall de Bera de Bidasoa, amb el conegut riu al fons que més tard creuerem ja prop del destí.

En els dies de pluja és fonamental protegir bé tot l'equipatge per evitar tenir-lo tot moll en arribar al destí. Són imprescindibles les fundes per protegir les alforges i les bosses que portem.

Tot i que en la imatge no s'aprecia, en alguns trams de la ruta la pluja era molt intensa. Quan plovia fort i trobàvem algun lloc per refugiar-nos ho aprofitàvem. En aquest cas, un femer al costat d'una casa va servir per esperar a què afluixés un fort ruixat.

L'etapa no hauria estat especialment dura si no hagués estat per la pluja. Cal pujar i baixar diversos colls, i alguns trams transiten per camins poc fresats.

El Joan circulant per un tram fàcil de pista envoltat de falgueres i avets, una constant en l'etapa d'avui. Veient el temps que ens ha fet, entenem perquè els boscos mantenen aquesta frondositat.

La major part de l'etapa circula per la frontera entre els estats espanyol i francès, i proliferen uns establiments característics de la zona, les "ventas", algunes dedicades al comerç de productes diversos, i altres com la de la imatge són establiments de restauració on es pot fer una parada o dinar tranquil·lament, ja que algunes estan allunyades dels nuclis habitats. A l'imatge la Venta Yasola, des d'on hi ha una vista preciosa de la costa atlàntica.

Arribem a la Venta Yasola poc després d'ascendir un coll. Des d'aquí caldrà iniciar un descens complicadíssim.

A la Venta Yasola aprofitem per fer diverses fotografies. En primer lloc perquè les imatges que es poden veure des d'aquí són molt boniques, i a més a més, per aprofitar una estona de bon temps i sense boira.

Des de la Venta Yasola iniciem un complicat descens que ens portarà fins a la Venta Zahar, al fons de la vall. Baixem per un camí estret i costerut envoltat de falgueres a banda i banda.

Al final de la dura baixada arriba un tram de pla, però aquí es va tornar a posar a ploure de valent. Vam refugiar-nos en la cabina d'un vell camió abandonat que serveix com a barraca de pastors. Vam compartir l'allotjament amb dues excursionistes del nord de França que també es van protegir del ruixat.

Quan ja ens pensàvem que el més complicat ja havia passat, ens vam trobar un tram de camí molt difícil, però no només difícil de circular amb bicicleta, sinó que fins i tot era difícil circular a peu. El llibre de ruta ja avisava que hi havia trams difícils i molt difícils en cas de pluja. Tot i ser en baixada, va ser un tram molt fatigós.

Un cop més, al fons de la vall contemplem l'espectacle cromàtic que ofereixen les diferents espècies d'arbres i les pastures, que semblen camps de gespa.

Gairebé al fons de la vall trobem el pantà de Behovia, prop de la frontera entre els estats francès i espanyol.

Després de les zones d'Arroupea i Behovia, fem un lent i fatigós descens fins al peu del Bidasoa, i el seguim encara per territori francès fins a Irún, i des d'aquí arribar a Hondarribia és qüestió de bufar i fer ampolles!

Sí, ha costat molt. Avui ha estat una etapa molt dura. La constant pluja ha fet molt lenta la progressió. Porto fang per tot arreu, estic cansat i penso només en dutxar-me, menjar alguna cosa i descansar. L'objectiu s'ha pogut complir.

Hondarribia és un poble gran i abocat al turisme. Avui però no circula gaire gent ja que el temps és molt insegur. Cada pocs minuts fa un ruixat. Estic molt content, sembla que vaig sortir ahir, i porto més de 1.000 quilòmetres i un munt de vivències. Em costa una estona entendre que ja s'ha acabat, que no cal pedalar més.

Arribem fins al final del port, al Cabo Higuer, on es considera que comença humilment una cadena muntanyosa que acaba en un altre cap, el de Creus. Entremig espais naturals de gran bellesa, valls i barrancs profunds, cims de més de 3.000 metres, boscos espessos, pobles preciosos i racons que només es poden conèixer circulant tranquil·lament, sense pressa, per exemple en bicicleta.

Fem les fotos de rigor, però no tenim temps per celebracions. Torna a posar-se a ploure.

A més de ser una població molt turística, Hondarribia encara conserva un port pesquer amb força activitat.

Qui diu que el ciclisme és un esport individual? L'èxit d'aquesta empresa es deu en bona part a la bona sincronització que hem portat durant totes les etapes que hem compartit el Joan i jo mateix. Ha estat un plaer compartir moltes hores de ruta amb un bon amic. Gràcies!