|
Pàgina 12 de 19
Etapa 9 Escalona - Torla
- Dimarts, 14 Agost 2007
- Sortida: 9:45
- Temps: 7:29
- Distància: 55,4 km.
- Desnivell: 1.820 m.
L'etapa d'avui es pot considerar com a etapa reina; no per la distància ni tampoc pel desnivell (que Déu n'hi do!), sinó per la bellesa i l'espectacularitat del terreny, als límits del parc nacional d'Ordesa i Mont Perdut.
Després d'esmorzar a Escalona agafem la carretera asfaltada que en pocs quilòmetres ens porta cap al Cañón de Añisclo. És un barranc impressionant, molt engorjat, amb parets rocoses a banda i banda de centeners de metres d'altitud. L'estreta i precària carretera asfaltada, en molts trams està literalment esculpida a la roca. És tot un espectacle circular per la part més fonda del canó. Llàstima de la gran quantitat de cotxes que també passaven.
Arriba un punt en què la majoria de cotxes es queden, ja que comença el camí per endinsar-se encara més en el Cañón de Añisclo, i aquest camí només es pot fer a peu. Amb les bicicletes, nosaltres hem seguit la carretera asfaltada, en ascens direcció Nerín. A mitja pujada ens han avançat un grupet de catalans que també viatgen amb un transport curiós: unes Vespa, carregades amb alforges i que pujaven amb una certa dificultat, això sí, força més ràpid que nosaltres per les dures rampes prop de Nerín. Ens han saludat efusivament en avançar-nos. S'estableix una curiosa solidaritat entre els que escollim formes alternatives de recórrer país.
Un cop arribats a Nerín s'ha produït el gran dilema de l'etapa. L'itinerari base continua cap a Fanlo, i després cap a Servisé, final d'etapa teòric. Hi ha però una alternativa, citada en el propi llibre de ruta. Es tracta d'una variant de l'itinerari bàsic que s'enfila per la Sierra de las Cutas fins a 2.200 m. d'alçada, en un punt en què hi ha unes vistes impressionants de la vall d'Ordesa.
La decisió semblava clara: tot i allargar la travessa, valia la pena, ja que aquesta variant passa per un dels punts més espectaculars de tota la serralada pirenaica. Però hi havia un petit problema: la pista que remunta la Sierra de las Cutas és d'accés restringit, i ni tan sols les bicicletes poden circular-hi. Només els veïns, els taxis 4x4 i les persones amb autorització expressa dels ajuntaments de Fanlo o de Torla poden circular-hi. Com que coneixíem aquesta restricció, feia dies que intentàvem aconseguir l'autorització, però no hi havia manera de contactar amb l'Ajuntament de Fanlo (que és un poble molt petit). A les oficines del parc nacional ens deien que no els incumbia, ja que la pista en qüestió està fora del Parc.
No sabíem què fer. Vam arribar fins a l'inici de la Pista de las Cutas, en el punt en què hi ha la barrera que impedeix el pas. També hi ha un punt d'informació del Parc (tot i estar fora). La noia del punt d'informació ens comunica amablement que l'accés està prohibit a les bicicletes. Nosaltres decidim fer cas al seny, ser prudents i no contravenir les normes, per molt injustes que ens semblin. Realment la pista és molt ample i bona, està fora del Parc, i ningú ens sap dir el motiu pel qual la mantenen tancada. Fins i tot gent del poble i a la mateixa caseta d'informació els sembla una norma injusta. Sembla que pot ser una forma de afavorir que els interessats en pujar utilitzin els serveis de l'autobús 4x4 propietat de l'ajuntament de Fanlo i que surt de Nerín. Com a preservació del medi ambient no té cap sentit, ja que la pista no entra en cap moment en zona protegida, i és ample i transitable.
A baix a l'alberg de Nerín ens diuen que molts ciclistes sí que passen per la pista, tot i arriscar-se a rebre una multa. Finalment decidim arriscar-nos. Tornem a enfilar pista amunt, i quan passem per la caseta d'informació li diem a la noia que hem decidit pujar. Ella ho entén i ens desitja una bona ruta.
La pujada és dura, però la pista està en molt bones condicions. Són 1.000 metres de desnivell continuats de pujada. Al cap d'aproximadament una hora arribem al Coll d'Arenas, punt on s'inicia un camí cap al refugi de Góriz, lloc habitual d'atac al Mont Perdut.
Continuem pujant, més suaument fins arribar a la cresta de la Sierra de las Cutas. Aquí el paisatge s'obre de cop i volta. Els suaus pendents del vessant sud de la Sierra queden trencats de sobte per una profundíssima vall amb parets altíssimes de pedra a banda i banda. L'espectacle és captivador. La profunda però ampla Vall d'Ordesa s'obre als nostres peus, les verticals parets que s'enfilen sobre la vall que forma el riu Arazas, els canons més bonics de tots els Pirineus, el Taillón, el Pic de Marboré, la Bretxa de Roland, el Casco, el Mont Perdut,... tot a l'abast, tot tan bonic!
Els núvols alts impedeixen divisar les capçaleres dels cims més alts, però l'espectacle és tan impressionant que no es desllueix tot i els núvols. La visibilitat no és òptima, tot just acceptable. Els miradors distribuïts en diferents punts de la carena de la Sierra de las Cutas faciliten l'observació de tan inigualable paisatge, sense cap mena de dubte el millor de tot el que portem de ruta, i fins i tot m'atreviria a dir un dels més espectaculars de tots els Pirineus.
En el seu vessant sud, la Sierra de las Cutas és plana i arrodonida, amb pendents progressius que van creixent mica en mica, en un paisatge sec i amb poca vegetació. En arribar a la carena, es trenca radicalment, i els altiplans arrodonits queden seccionats per una profunda ferida de centenars de metres de fons, donant pas a uns canons i valls espectaculars.
Des de dalt de la Sierra de las Cutas ja només quedava un llarg descens per pista fins a Torla, un bonic poble molt centrat en el turisme de muntanya, ja que és el punt d'accés principal al Parc Nacional.
Avui ha estat una experiència impressionant, amb uns paisatges que superen tot allò abarcable, i que és impossible descriure en paraules. He quedat realment esmaperdut, i emocionat davant de tan excés de bellesa natural. Llàstima que haguem hagut de vulnerar una norma, tot i ser manifestament injusta, per gaudir d'aquest espectable. Em costa d'entendre la prohibició de circular en bicicleta, un mitjà de transport tan poc contaminant i agressiu per al medi natural, i en canvi els veïns sí que hi puguin passar encara que només sigui per anar a passejar, o que hi deixin passar tots els cotxes quan està oberta l'estació d'esquí nòrdic que hi ha prop del Coll d'Arenas.
Tot i això, si algú vol anar-hi recomano sol·licitar els permisos addients, això sí, amb molt temps d'antel·lació. I un altre consell: val la pena fer nit a Nerín i iniciar la ruta de bon matí des d'aquest poblet, d'aquesta manera es pot assolir la part més bonica i espectacular de l'etapa en una hora del dia en què hi ha bona visibilitat.
Després d'un bon sopar i una passejadeta per Torla toca anar a dormir. Demà Sant Tornem-hi. Bona nit!
Allotjament: Refugi Lucient Briet (Torla). 32,5 € mitja pensió. Molt recomanable.
Panoràmica del dia
L'impressionant vall d'Ordesa i el riu Arazas al fons, un dels punts més espectaculars del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. En arribar al cap d'amunt de la Sierra de las Cutas, de cop i volta, s'obre als peus aquesta espectacular imatge.
Imatges de l'itinerari
Poc després de sortir d'Escalona la carretera s'endinsa al Cañón de Añisclo a través del Desfiladero de las Cambras, que es va estrenyent a mesura que avancen els quilòmetres
El tram en què la carretera circula pel Cañón de Añisclo té passos molt estrets, i la carretera passa poc per sobre del riu. A banda i banda parets altíssimes i practicament verticals
A San Úrbez comença l'autèntic Cañón de Añisclo, la part que cal fer caminant. Molts excursionistes deixen aquí el vehicle i comencen a endinsar-se pel sender que recorre el Cañón
El Canón de Añisclo és una profunda ferida a través de la qual circula el riu Bellós. És el paradís dels senderistes, ja que sense gran esforç es pot remuntar el canó per camins ben condicionats
Gairebé arribant a Nerín, mirant enrere contemplem la vall de Vió a la qual s'uneix perpendicularment, poc més avall des d'on mostra la imatge, el Cañón de Añisclo. Contemplem el camí per on hem pujat, poc a poc, fins arribar a Nerín (1.281 m.)
Des de Nerín hem agafat la pista que remunta la Sierra de las Cutas tot i la injusta prohibició de fer-ho. La pista és una de les més amples i en bon estat que hem trobat des que hem iniciat la Transpirenaica. Des de Nerín caldrà pujar 1.000 m. de desnivell continuat i sense descans, però la recompensa valdrà la pena
Arribats al Coll d'Arenas se'ns mostra un paisatge gairebé lunar, amb moltes pedres i sense pràcticament vegetació. Des d'aquest punt marxa el camí que condueix fins al refugi de Góriz, punt clàssic d'iniciar l'ascens al Mont Perdut. A partir d'aquest punt, la pista continua pujant però amb un desnivell més moderat
L'últim tram d'ascens de la pista de la Sierra de las Cutas té un desnivell més moderat i llargues rectes que permeten una bona visibilitat cap al sud
En la imatge es pot comprovar el contrast de la Sierra de las Cutas: cap al sud l'orografia és suau i amable, amb prats alpins i un pendent molt progressiu. Cap al nord, de cop i volta, la serra es trenca espectacularment, amb un tallat de centenars de metres de profunditat que obre la visió cap a l'impressionant Vall d'Ordesa
A dalt a la Sierra de las Cutas hi ha diversos punts habilitats com a mirador. Mirant cap a l'oest es poden contemplar unes grans formacions rocoses conegudes com a Mondarruegos
Mirant cap a l'est s'obre la Vall d'Ordesa, i al fons el riu Arazas cap a la seva capçalera. No gaire lluny, tot i que no es veu a la imatge, s'arriba a la famosa cascada Cola de Caballo
De nou els Mondarruegos i la profunda Vall d'Ordesa als seus peus. Al nord del Mondarruego, tot i que no es veu a la imatge, trobaríem un dels cims característics de la zona, el Taillón, de 3.144 m.
Avançar per la pista de la Sierra de las Cutas és molt difícil, ja que a cada moment hi ha algun punt en què cal parar i contemplar l'espectacular visió de la Vall d'Ordesa i els cims que l'envolten
A l'esquerra de la imatge s'obre la Vall d'Ordesa i el riu Arazas. A la dreta les verticals parets de la Sierra de las Cutas
L'obertura que ofereix el Circ de Cotatuero permet contemplar des del fons de la vall fins a la Bretxa de Roland, el Casco i la Torre de Marboré
Malauradament ni les condicions climatològiques ni l'hora del dia eren les més adequades per capturar bones imatges. En aquest cas veiem la conegudíssima Bretxa de Roland i el cim del Casco (3.006 m.) al seu costat
A la dreta de la imatge el vessant sud de la Sierra de las Cutas, amb pendents suaus i arrodonits. A l'esquerra, de sobte es trenca verticalment
A l'esquerra el pic de Mondarruego, i a la dreta el Tozal del Mallo.
Durant l'itinerari per la Sierra de las Cutas vam veure molt poca gent, un grup d'excursionistes, l'autocar 4x4 i algun vehicle particular d'algun veí de la zona. La majoria de turistes acostumen a accedir a la Vall d'Ordesa pel fons de la Vall. Les cabres contemplaven tranquil·lament, impassibles, el pas de les nostres bicicletes
Arribats a la Punta Acuta o Punta Diazas, la pista que fins aquí planejava al voltant de 2.200 metres d'alçada, comença a descendir direcció Torla
Quan comença el descens a l'extrem occidental de la Sierra de las Cutas encara podem contemplar els Mondarruegos
A mesura que anem perdent alçada ens desplacem cap a l'oest, i s'obre davant dels nostres ulls la Vall de Bujaruelo. En algun punt de la ruta, es pot arribar a contemplar el Vignemale
La pista comença a baixar de valent, i fa diverses ziga-zagues per fer més assequible el descens. Des d'aquest punt contemplem el lloc des d'on hem baixat
Mirant cap a qualsevol banda el paisatge és un festival de muntanyes
Al fons de la vall ja veiem Torla, destí de l'etapa d'avui. Encara caldrà però fer uns quants quilòmetres de baixada
El Joan en un punt del descens cap a Torla. La pista estava en força bones condicions, però és una baixada llarga i amb força pendent
El pas per la pista que creua des de Nerín fins a Torla a través de la Sierra de las Cutas està tancat al trànsit, fins i tot les bicicletes. Només poden passar-hi els veïns, els taxis turístics i les persones autoritzades. Tot i estar advertits de la possibilitat de rebre una multa del Seprona o d'Icona, vam decidir passar-hi en considerar que la norma és absolutament injusta i sense sentit
Gairebé arribant a Torla encara es pot veure una bonica imatge del Mondarruego
|
