Travessa Ordesa - Mont Perdut - Taillon - Bujaruelo

Durant 3 dies caminem per una de les zones més espectaculars de tots els Pirineus: la vall d'Ordesa i el Mont Perdut. L'autobús de Torla ens deixa a la Pradera d'Ordesa, on caminem de pla al peu del riu Arazas cap a les grades de Soaso i la popular Cola de Caballo. Les clavijas de Soaso ens enfilen a un balcó natural i planegem cap a Góriz. El mateix dia pugem cap al Mont Perdut a través de la Punta de las Escaleras, un camí més dret i menys concorregut que exigeix algunes grimpades. Baixem per l'Escupidera i dormim a Góriz. El dia següent avancem sota les parets de Marboré i marxem cap a l'oest fins a la Bretxa de Rotllan, que assolim a través de l'intrèpit Paso de los Sarrios. Pugem fins al Taillon, un tres-mil fàcil i panoràmic. Tornem a la bretxa, baixem a Sarradets i seguim fins al coll de Bujaruelo. Una llarga baixada per la bonica vall fins al refugi tanca la segona jornada. La tercera és més fàcil, ja que només anem baixant seguint el riu Ara fins a Torla. Una petita travessa paisatgísticament espectacular, amb jornades llargues i dures en companyia de bons amics.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya (3 dies)
  • Lloc de sortida: Pradera de Ordesa Torla (Osca, Aragó, Espanya)
  • Distància: 47,80 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 3.295 metres
  • Temps: 24:50 hores
  • Dificultat: F+
  • Sensació de dificultat: Força fàcil Diverses grimpades. Passos equipats. Trams aeris
  • Cartografia: Ordesa - Monte Perdido Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Dia 1. Ordesa - Mont Perdut - Góriz
Pradera d'Ordesa 00:00 00:00 0,0
Gradas de Soaso 01:45 01:45 7,0
Cola de Caballo 00:35 02:20 9,1
Refugi de Góriz 01:20 03:40 11,3
Pausa 00:15 03:55
Punta de las Escaleras 02:05 06:00 13,4
Cim Mont Perdut 01:20 07:20 14,3
Pausa 00:45 08:05
Lago Helado 00:40 08:45 15,2
Refugi de Góriz 01:50 10:35 18,1
Dia 2. Góriz - Bretxa Rotllant - Taillon - Bujaruelo
Refugi de Góriz 00:00 00:00 0,0
Collado del Descargador 01:50 01:50 4,7
Bretxa de Rotllant 01:20 03:10 6,3
Taillon 01:00 04:10 8,0
Pausa 00:25 04:35
Bretxa de Rotllant 00:45 05:20 9,8
Pausa 00:30 05:50
Refugi de Serradets 01:00 06:50 10,5
Coll de Bujaruelo 01:10 08:00 13,6
Pausa 00:25 08:25
Refugi de Bujaruelo 01:50 10:15 18,4
Dia 3. Bujaruelo - Torla
Refugi de Bujaruelo 00:00 00:00 0,0
Puente de los Navarros 02:15 03:00 7,8
Torla 01:00 04:00 11,2

Crònica

Des de fa uns anys, amb una colla d'amics hem adoptat el costum de fer una petita travessa estival als Pirineus. Hem caminat per les muntanyes de l'alt Pallars, l'Aran, l'Arieja i les serres més orientals. Enguany decidim encaminar-nos als Pirineus centrals i recórrer un dels sectors més espectaculars de tot el massís. Anirem a la zona d'Ordesa i el Mont Perdut i farem una ruta de 3 dies que ens portarà a coronar dos dels cims més emblemàtics del sector, el Mont Perdut i el Taillon, i alhora caminar per indrets emblemàtics com l'immens canó que el riu Arazas va modelar durant mil·lenis a la vall d'Ordesa, o la gran i espectacular escletxa enmig del massís que és la bretxa de Rotllan. Seran dues jornades molt dures d'alta muntanya, i una tercera més curta i fàcil per tancar la travessa.

Precisament el primer dubte que vam tenir en preparar la travessa va ser la duresa de l'itinerari, tant en distància com sobretot en desnivell. El fet que el refugi de Sarradets (o de la Bretxa) estigui tancat des de fa més de 3 anys per obres, limita les possibilitats de configurar recorreguts assequibles. Havíem estudiat la possibilitat d'encarar la ruta des del vessant nord, per exemple des de la vall de Pineta, però finalment decidim sortir des del vessant sud, on ja no hi ha neu i podrem moure'ns lleugers d'equipatge. A més a més podrem gaudir d'un dels espectacles naturals més meravellosos dels Pirineus com és el canó corbat de la vall d'Ordesa. Assumim que les dues primeres jornades seran exigents, sobretot la primera, ja que per pujar directament el Mont Perdut des de la Pradera cal comptar ben bé amb 2.000 metres de desnivell positiu per terreny d'alta muntanya.

Dia 1. Pradera d'Ordesa - Góriz - Punta de las Escaleras - Mont Perdut - Góriz

El divendres ens desplacem fins a Torla, i ens allotjem al refugi Lucient Briet, on ja havíem estat uns anys abans. És un lloc agradable i assequible situat al centre de la població. El dissabte ens llevem ben d'hora i prenem un dels primers autobusos que surten des de Torla i que porten a la Pradera en pocs minuts. Un cop allà ens carreguem les motxilles i encara amb la fresca matinal comencem a caminar de pla en direcció est. El camí és ben marcat i evident, i planeja inicialment per una zona de bosc espès. Seguim sempre el camí principal de la part baixa de la vall, un camí ample i còmode molt freqüentat per tota mena d'excursionistes, fins i tot els ocasionals que volen contemplar la vall envoltada de parets, o arribar-se fins a la popular Cola de Caballo.

Som vuit de colla: el Martí, la Cristina, el Joan, la Queralt, l'Eva, el Toni, la Sílvia i jo mateix, el Marc. Guarnits per l'ocasió amb la samarreta del nostre club de muntanya, l'A.E. Mountain Runners del Berguedà, sortim caminant per la Pradera, com dèiem primerament per un bosc espès que comença planejant, i tot seguit comença a pujar abans d'arribar a les Gradas de Soaso, un lloc molt bonic on el riu Arazas baixa per un seguit d'esglaons naturals i forma petites cascades. A mesura que el bosc s'obre contemplem la veritable dimensió del canó per dins del qual avancem. Una gran vall envoltada de parets pels dos costats i un bonic riu que la solca.

Un cop passades les Gradas de Soaso el camí torna a planejar després d'uns metres de pujada. Entrem en una zona més oberta que ens permet contemplar al nord les parets de la punta Tobacor, i al sud les parets també verticals de les serres de las Cutas i Custodia. La vall dibuixa un semicercle molt evident, que contemplarem més tard des de les alçades. El tram final és més obert i ample, amb extenses pastures al voltant del riu serpentejant. El sol ens dóna la benvinguda quan assolim aquest tram final de la vall d'Ordesa, i acabem de recórrer plàcidament aquest últim tram tan bonic i espectacular. Al final el canó queda bruscament tancat sota les parets de les muntanyes. En aquest racó hi ha un dels atractius de la zona, la Cola de Caballo. És una bonica cascada per on l'aigua cau i s'escola per una mena de petits esglaons que fan escampar l'aigua lateralment, i la distribueixen de forma que sembla la forma d'una cua de cavall. És un racó popular, però molt bonic.

A la base de la Cola de Caballo un pont creua el riu, i tot seguit s'enfila amunt. Si fins aquí caminàvem suaument per dins la vall, ara s'acaba la tranquil·litat i comencem a pujar fort. Al principi el camí fa un zig-zag per remuntar la primera part de la pujada. Mica en mica ens acostem a les roques, d'aspecte infranquejable. Quan arribem a la base del tram més dret trobem unes cadenes i unes antigues clavijas que ens permetran superar un tram semivertical. Som a les Clavijas de Soaso, el camí més ràpid per enfilar-nos al balcó superior des d'on contemplarem la majestuositat de la vall d'Ordesa, i iniciarem el camí més planer cap al refugi de Góriz.

Les Clavijas de Soaso són un pas equipat fàcil que ens evita el camí més llarg del Paso de las Mulas. No tenen gran complicació, simplement una petita grimpada equipada, on només cal parar l'atenció normal d'un tram aeri. Les cadenes donen seguretat al pas, i en pocs minuts ens situem a la part superior. Un cop superat aquest tram arribem a un bonic mirador natural sobre la vall d'Ordesa, i des d'aquí es pot contemplar la forma semicircular del canó envoltat de parets. El lloc és molt bonic. Seguim la ruta ara girant cap al nord en una travessa fàcil per una coma oberta i força planera fins al refugi de Góriz, on fem una breu pausa i deixem el material que no necessitarem per a l'ascensió al Mont Perdut.

Després d'uns minuts de pausa comencem a pujar per un camí que enfila fort sobre mateix del refugi. L'aigua fresca de la font de Góriz ens dóna energia per avançar després de prop de 4 hores de ruta. El camí traça una diagonal ascendent per una zona de prats molt inclinats que al cap de poc es transformen ja en terreny pedregós. Quan girem la mirada enrere anem contemplant la mitja lluna que forma la vall d'Ordesa, sobre la qual anem guanyant alçada. Avancem una estona, sempre pujant fort i seguint el camí normal, fins que veiem a la nostra dreta que marxa una tartera ascendent. Aquí deixarem la ruta normal per girar a la dreta i encarar l'itinerari de la Punta de las Escaleras. Triem aquesta variant per pujar per fer el tram superior circular. Ja hi havíem pujat en una altra ocasió, i particularment m'agrada més pujar per aquest itinerari per diversos motius: no és tan pesat com la tartera de la canal de la Escupidera, permet contemplar un paisatge diferent, té algunes grimpadetes fàcils i divertides i sobretot és molt menys concorregut. Si el camí normal sembla un corrua constant, aquí pràcticament no trobarem ningú.

Girem doncs a la dreta i enfilem per la tartera que cobreix tota la canal. La pujada és forta però curta, i arriba fins un petit collet. Aquí girem a l'esquerra i fem una primera grimpadeta. A partir d'aquí l'itinerari va enfilant petites grades o escaleras, entremig de les quals pugem per trams oberts i fortament inclinats. Els diferents esglaons ens obliguen a fer petites grimpades de baixa dificultat (II). Sobretot les dues últimes són una mica més dretes, i fins i tot en la darrera hi ha una corda per facilitar el pas. No trobem ningú durant la pujada, mentre que el camí normal es veuen tot de formiguetes que van pujant. Trobem flor de neu en diversos punts, que alegren un ambient més aviat aspre i rocallós. La pujada és dura, i després d'una bona estona de pujar fort per terreny de pedra descomposta i alguna petita grimpada assolim la Punta de las Escaleras (3.027 m.), sota mateix del cim del Mont Perdut.

Tot i ser només un promontori sense massa interès, aquest cim està inclòs dins de la llista dels tres-mils dels Pirineus. El més interessant del lloc és que ens ofereix una bona vista cap al sud, d'on venim, amb la vall d'Ordesa al fons, i també cap al nord, on veiem el tram final del Mont Perdut que ens queda per pujar, una mola rocosa força dreta. Baixem del petit cim uns pocs metres seguint la mateixa trajectòria que portàvem, i tot seguint continuem pujant per l'encara llarg pendent que ens queda. De nou anem alternant trams inclinats de roca més descomposta amb petites grimpades per superar els diferents esglaons. Bàsicament hi ha dos esglaons principals que cal superar grimpant pel punt més dèbil. La grimpada es fa per petites canaletes on hi ha el pas més fàcil i curt. Són grimpades de II amb l'únic inconvenient que en ser un terreny molt descompost cal parar atenció a no fer caure pedres. Sí que cal parar atenció a les fites, ja que el camí no sempre és evident i cal anar-se fixant en el millor pas. La segona de les canaletes és una mica més llarga i vertical, tot i que hi ha bones preses. També hi vam trobar una corda fixa, que utilitzada amb prudència, ajuda a superar el pas.

Ja només queda acabar de pujar l'últim pendent per arribar el cim, a 3.355 m. Curiosament el propi cim no es veu fins a 15 o 20 metres abans d'arribar-hi, ja que tot el vessant és prou dret com per amagar-lo. La tranquil·litat del camí de la Punta de las Escaleras, on no hem trobat ningú, queda trencada al arribar al cim, molt concorregut en ser un dissabte de juliol. Fa una mica d'aire i ens abriguem, però el dia és ben agradable. Descansem una estona al cim i dinem arrecerats de l'aire. Contemplem l'ampli paisatge que s'albira des del cim cap a totes bandes: el vessant nord del propi Mont Perdut, la vall d'Ordesa per on hem pujat que es veu molt lluny, el canó d'Añisclo, l'imponent Vinyamala més a l'oest, i un llarg etcètera de cims i valls que s'endevinen des d'aquest pic que és la tercera alçada dels Pirineus.

Comencem el descens per la ruta habitual. Baixem del cap d'amunt del cim fins una petita esplanada uns metres més avall on comença pròpiament la canal de l'Escupidera. A partir d'aquí iniciem el descens per la canal, que sense neu no té més dificultat que una tartera força pendent. Els trams més pelats rellisquen força, i on les pedres són abundants es baixa ràpid i fàcil. Anem desfent la canal tot contemplant les formes contorsionades del pic del Cilindre, just davant nostre, sobre el llac Gelat. Poc abans d'arribar a l'estany el camí gira a l'esquerra (sud), on cal fer una petita desgrimpada. Tot seguit baixarem una bona estona per terreny obert amb trams de camí fàcil i altres de grans blocs. Una estona més avall passem pel punt on havíem pujat unes hores abans pel camí de la Punta de las Escaleras. Seguim baixant per terreny obert seguint el camí ben fresat. Baixem fort i anem desfent nombroses terrasses per sobre del refugi de Góriz, on acabarem la jornada. Hi ha molta gent al refugi i als seus voltants, amb moltes tendes. Tot i la gran afluència el servei del refugi és àgil i eficaç. Sopem al segon torn i quan comença a fosquejar anem a dormir, cansats després d'una ruta dura però espectacular.

Resum del dia:

  • Distància: 18,35 km.
  • Desnivell positiu: 2.025 m.
  • Desnivell negatiu: 1.205 m.
  • Temps: 10:30 h.

Dia 2. Góriz - Bretxa de Rotllan - Taillon - Bujaruelo

Ben d'hora al matí ja hi ha moviment a les habitacions del refugi de Góriz. Tot i això hem dormit raonablement bé. Segurament el cansament del dia anterior hi ajuda. Esmorzem al refugi i preparem la motxilla per la segona jornada. Sortim amb la fresca matinal, encara a l'ombra del Mont Perdut. El camí d'avui comença just al darrere el refugi, i marxa cap a l'oest planejant. Durant una bona estona caminarem fent un llarg flanqueig sobre el circ de Góriz i sota les parets de les muntanyes de Marboré. Caminem per unes feixes amples i herbades, una mena de prats alpins suspesos entre les parets i la vall. És un tram molt plàcid i agradable que va perfecte per anar escalfant les cames. Algunes marmotes ens donen el bon dia. La flora és rica en aquesta zona, i veiem flor de neu, però també altres espècies ben muntanyenques com els matafocs o les cotoneres que neixen en les torberes humides.

Avancem en direcció inequívoca cap a l'oest per terreny força suau fins a la collada de Millaris. Deixem a l'esquerra el pic del mateix nom, i també una gran esplanada en forma de cubeta glacial també del mateix nom. Iniciem un nou flanqueig per sobre de la gran esplanada sota mateix de la gran mola que és la Torre de Marboré. Pugem suaument fins al proper coll del Descargador, que ens obre la vista a una altra gran esplanada que queda just a l'altre costat: les Planas de Narciso, que donen accés al camí cap al circ de Cotatuero. El nostre objectiu a partir d'aquí és avançar cap a la bretxa de Rotllan, que encara no es veu. Tenim dues opcions per fer-ho: baixar a l'esplanada i seguir un caminet que s'enfila per dins del barranc de la Bretxa, o pujar directament per un caminet més dret que avança sota la Punta Os Crabineros i que passa a tocar de l'entrada de la gruta gelada de Casteret. Gairebé sense fixar-nos-hi triem aquesta segona opció, i des del coll enfilem un camí força dret que puja uns metres.

Des de la collada del Descargador pugem doncs fort uns minuts i arribem a una mena de collet des del qual s'obre la vista cap a la bretxa de Rotllan i tota la carena rocosa des dels pics de Marboré fins al Taillon. Passat aquesta mena de collet el camí avança per un terreny més caòtic de roca i blocs, amb algun pas lleugerament aeri. Arribem fins prop de l'entrada de la gruta de Casteret, i seguim per sota vorejant un tram vertical. Anem sortejant grans blocs seguint un caminet poc definit que baixa fins una zona càrstica. De nou tornem a pujar en direcció cap a la bretxa que tenim enfront. Tot aquest recorregut és lent ja que el terreny és caòtic, i tan aviat ens movem sobre blocs, com superfície càrstica, trams amb neu o pendents relliscosos. El caminet finalment puja fort fins a la base de les roques, on hi ha un dels passos més curiosos de la zona: el Paso de los Sarrios.

Efectivament els isards poden passar per aquí a pleret, però per als humans és molt dret i força exposat. Precisament per això s'hi van col·locar unes grans cadenes que serveixen per assegurar aquest pas horitzontal just a sota de les roques. Havíem estat per la zona diverses vegades, però mai no havíem creuat aquest tram tan peculiar. Les cadenes estan ancorades a la muralla de roca on hi ha la mateixa bretxa, i s'allarguen unes desenes de metres mentre el camí és exposat. És un tram fàcil en sec i sense neu, però alhora és espectacular, ja que és aeri i ens movem a gran alçada en un entorn alpí amb la bretxa poc més endavant. Quan s'acaben les cadenes continua un camí fàcil que flanqueja fins a la bretxa de Rotllan, on fem una breu pausa.

Passem de llarg la bretxa, sense creuar-la, i seguim direcció oest per sota les verticals parets de la punta Bazillac. El camí avança sempre per sota les parets i comença a pujar cap a la Falsa Bretxa, al costat d'una roca vertical coneguda com el Dedo. A partir d'aquí s'acaben les parets de roca i comença un camí que dibuixa una llarga diagonal cap al Taillon. El cim es veu perfectament davant nostre, i no és res més que una gran molta arrodonida de pedra trencadissa de color fosc, per això també se l'anomena en alguns mapes Punta Negra. És conegut com el tres-mil més fàcil dels Pirineus, ja que des del vessant de Gavarnie es pot pujar còmodament per bon camí fins a la bretxa, i llavors el camí que estem seguint. Així doncs només cal anar seguint el camí, més ple de gent del que l'havia vist mai, i al cap d'una hora aproximadament des de la bretxa arribem als 3.144 m. d'aquest fàcil i panoràmic cim.

Tot i que fa un vent fresc al cim fem una petita pausa per contemplar el paisatge. Sota els nostres peus, al vessant nord, cauen parets verticals solcades per diverses canals, llocs cobejats pels alpinistes hivernals pirinencs. Cap a l'est podem veure les nombroses puntes del massís del Mont Perdut, i cap a l'oest el gran massís del Vinyamala a poca distància, i més enllà altres destacats cims dels Pirineus més occidentals. A la punta oest del cim poden contemplar dos cims poc freqüentats però molt bonics, els Gabietos, dues puntes de més de 3.000 metres molt escarpades i amb un característic color grogós. S'hi pot accedir des del Taillon amb relativament poc esforç, com vam fer en una altra ocasió. Després de contemplar el paisatge tornem a baixar pel mateix camí, tot i que aprofito per resseguir per dalt la carena del Taillon i baixar per l'últim dels diversos caminets que permeten enllaçar amb el camí principal de baixada.

En aproximadamet quaranta-cinc minuts arribem de nou a la Bretxa de Rotllan. Ara sí que la creuem i baixem pel vessant francès. De seguida trobem la glacera de la Bretxa, actualment una gran congesta que podem cruear fàcilment gràcies a una traça molt evident que la travessa en diagonal. Baixem fins un relleix de roca uns metres per sota de la bretxa, i fem una aturada més llarga per dinar tot contemplant la munió de gent que puja i baixa de la bretxa. Tot seguit continuem baixant fort pel camí en direcció nord. Un caminet incòmode amb trams relliscosos i altres més pedregosos que baixen cap al refugi de Sarradets, tancat des de fa uns anys per unes obres d'amplicació que no semblen tenir fi. Passat el refugi el camí planeja uns metres i torna a baixar fort sota la glacera i la cara nord del Taillon. Seguim baixant fort per terreny pedregós fins a sota mateix del Taillon, des d'on podem veure la part superior del circ de Gavarnie. El camí continua planejant per sota les paret nord del Taillon i els Gabietos en un tram fàcil però que es fa força llarg fins arribar al coll de Bujaruelo.

El coll de Bujaruelo és un punt d'inflexió important enmig d'una zona molt escarpada. El coll és ample, i tant el vessant francès com l'espanyol són suaus, de manera que permet un accés còmode. De fet pel vessant francès hi ha pista fins al mateix coll ja que sembla que s'havia de construir una carretera transfronterera que finalment (i afortunada) no es va arribar a fer. Al coll fem una petita pausa per reposar, ja que la baixada és feixuga, i anem notant el cansament acumulat. Des d'aquí encara ens queda baixar tota la vall de Bujaruelo i perdre gairebé 1.000 metres de desnivell. El paisatge el coll és molt diferent del que anàvem veient fins ara, ja que deixem la roca i entrem en un terreny amable de pastures d'alta muntanya. Comencem a baixar des del mateix coll, primer suaument, i després més fort. A l'horitzó es dibuixen dos cims molt punxeguts i estètics: la Peña Otal i la Tendeñera.

La baixada per la vall de Bujaruelo és llarga però agradable. Ens ocuparà gairebé 2 hores. Baixem primer per terreny més obert i poc pendent, i més avall entrem en una zona boscosa, on el pendent s'incrementa. A mig camí passem per la Cabaña de Eléctricas, una cosntrucció que ara serveix de refugi lliure i que en algun moment havia servit d'habitatge als treballadors que van instal·lar la línia elèctrica. Precisament comentar que la vall és molt bonica, però una aparatosa línia d'alta tensió la creua i trenca l'harmonia paisatgística. El camí s'aparta del torrent i va baixant pel bosc fent forts zig-zags fins arribar a Bujaruelo, on creuem el bonic pont romànic sobre el riu Ara i arribem al petit nucli on hi ha un càmping, un refugi i les restes de l'església de Sant Nicolás. Aquí tanquem la segona jornada que també ha estat molt dura, sobretot pel fort desnivell negatiu. Reposem una estona, fem un refrigeri i un bon sopar al refugi. El refugi és còmode i agradable, i quan fosqueja ens retirem a dormir.

Resum del dia:

  • Distància: 18,4 km.
  • Desnivell positiu: 1.075 m.
  • Desnivell negatiu: 1.885 m.
  • Termps: 10:15 h.

Dia 3. Bujaruelo - Torla

La tercera i última jornada serà molt més fàcil, vaja, podríem dir un dia de tràmit. Però és perfecta per acabar plàcidament la travessa, celebrar-ho com cal i fer el viatge de tornada. Després de dormir convenientment al refugi de Bujaruelo ens llevem i també esmorzem com cal. No ens hem llevat tan d'hora com altres dies, ja que la ruta d'avui és curta i amb poc desnivell. Bàsicament em d'acompanyar el riu Ara des de Bujaruelo fins a Torla, seguint el GR-11. Tot i no sortir molt d'hora, en ser Bujaruelo un lloc molt enclotat amb cims que s'aixequen gairebé 1.500 metres en vertical, els rajos de sol encara no arriben al fons de la vall, i ens permetrà caminar sense calor bona part del trajecte. Sortim del refugi i creuem el pont romànic sobre el riu Ara. El camí marxa a la dreta paral·lel al riu.

És un camí plàcid i agradable que planeja dins d'un bosc obac d'avets i bedolls principalment. Avança per la riba esquerra prop del curs fluvial del riu Ara, i tan aviat puja una mica i se'n separa, com baixa fins a tocar l'aigua. En alguns punts el riu forma uns tolls molt bonics d'aigua freda i cristal·lina. Caminem enclotats en tram de vall molt tancada, ben bé un congost, i de fet els mapes anomenen aquesta zona com la Garganta de Bujaruelo. A l'altra banda del riu hi ha la pista que porta fins al refugi. Deixem enrere el pont dels Abetos, a l'altra banda del qual hi ha un càmping. Seguim baixant i més avall sí que creuem el pont de Santa Elena. Ara continuem per la riba dreta i guanyem alçada fins uns penya-segats per sobre de la vall, des d'on tenim una bona vista del congost per on hem anat circulant. Fins i tot creuem un tram lleugerament aeri equipat amb un cable de seguretat.

Després d'alçar-nos força sobre el congost comencem a baixar i trobem una cruïlla. Podríem seguir de dret cap a l'ermita de San Antón, però baixem a l'esquerra seguint el GR fins al Puente de los Navarros. Abans d'arribar-hi confluïm a la carretera i avancem sobre l'asfalt uns metres a l'esquerra fins a trobar pròpiament el pont. Creuem el riu Ara per sobre el pont, i a l'altra banda passem per sota de la primera arcada del pont seguint el GR. Immediatament trobem una palanca metàl·lica sobre un bonic engorjat, en aquest cas sobre el riu Arazas, que just aquí desemboca a la conca de l'Ara. El caminet continua per l'altra banda en paral·lel al riu. Més endavant el camí és una mica confús, no perquè no sigui clar, sinó perquè el GR indica que cal tombar a l'esquerra i pujar cap a Góriz. Evidentment no ens interessa, i seguim el camí principal vora el riu, ben fresat, però els senyals del GR desapareixen. Més endavant les tornarem a trobar. De fet el GR-11 continua cap a la vall d'Ordesa, i nosaltres ara seguirem el GR-15.2.

L'últim tram del camí planeja per una zona ja més oberta de la riba del riu Ara. Passem al costat d'algunes petites bordes tradicionals que ofereixen boniques panoràmiques amb les parets del Mondarruego al fons. Planegem uns minuts més fins al pont de la Glera que ens permet creuar el riu Ara per última vegada, i emprendre els últims metres de camí fins a Torla, on arribem pujant per un bonic tram empedrat. Aquí acabem la nostra travessa d'enguany, després de gairebé 50 km. de ruta i 3.300 metres de desnivell positiu en 3 dies per les altes muntanyes del parc nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Una experiència preciosa gràcies a uns paisatges excepcionalment bells, però sobretot la companyia d'una bona colla d'amics que fan que el camí sigui encara més plaent. Un itinerari dur, sobretot els dos primers dies, però que ens ha permès gaudir de llocs emblemàtics com la vall d'Ordesa, el Mont Perdut, la bretxa de Rotllan, el Taillon o la vall de Bujaruelo. Ja només queda celebrar-ho, primer amb una cerveseta ben fresca i llavors amb un bon dinar on comencem a parlar de quina serà la propera.

Resum del dia:

  • Distància: 11,25 km.
  • Desnivell positiu: 200 m.
  • Desnivell negatiu: 495 m.
  • Temps: 3:15 h.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Comentaris

    Afegeix un nou comentari