Trescant a Svanètia

  • Passejant per Mestia entre les torres

  • Visitem l'interior d'una de les torres

  • Mestia des de dalt d'una torre

  • Interior d'una casa típica svana

  • L'Ushba tapat pels núvols, pujant cap al Mentashi

  • La vall i la vila de Mestia des del cim del Mentashi

  • Glaceres cap a la zona del pic Laila (4.010 m.)

  • Torres a Mestia, vistes al capvespre

  • Les torres servien per protegir les famílies

  • El 2n dia iniciem el trekking a Chvabiani

  • Deixem enrere la plana del riu Malkhura

  • Bashiltau (4.148) i Kalaktau (4.143 m.)

  • Al tram superior avancem sobre neu

  • Descans al coll, per sobre de 2.700 m.

  • Finalment contemplem l'Ushba

  • Passem als peus del Telnuldi (4.858 m.)

  • L'impressionant poble remot d'Adishi

  • Pintures del segle IX a Adishi

  • Adishi és un poble remot, petit i rural

  • Porquets punkies a Adishi

  • El 2n dia de trekking sortim d'Adishi

  • Resseguirem la llarga vall

  • El bestiar és molt pacífic

  • Per sobre tenim muntanyes de més de 5.000 m.

  • Katintau (4.979 m.) i Jangitau (5.059 m.)

  • Arribem al coll, nevat, al peu de les muntanyes

  • Arribant al poble abandonat de Khalde

  • Enrere Khalde i l'Shkhara

  • Arribem a Ushguli

  • Un cadell d'ós viu al santuari de Lamaria

  • Tornant de la glacera de l'Shkara

  • Santuari de Lamaria i al fons Shkhara (5.203 m.)

  • Nucli central de Ushguli

  • Santuari de Lamaria, de nit

  • Ushguli, de bon matí

  • Pont suspès sobre el riu Mestia

  • Mestia de nit, sota les muntanyes

  • L'Ushba, la gran muntanya del Caucas

  • Ushba (4.700 m.) la muntanya bicèfala, de notable dificultat

  • Reposant en un prat alpí, a la Creu

  • Telnuldi (4.858 m.) sobre els petit poblets de la vall

  • Pastors feinejant a Mazeri

Al sud del Caucas, sota mateix de les escarpades muntanyes de més de 5.000 metres, s'obre una bonica vall habitada per l'home des de fa molts segles. Els svans han mantingut els seus costums gràcies a l'aïllament i la dificultat d'accés d'aquesta zona remota. La capital de la regió, Mestia, ens trasporta a l'època medieval, i ens sorprèn per la seva quantitat de torres de defensa, les murkvam, que totes les famílies posseïen per protegir el seu clan. Fem diverses rutes per la zona, com el cim panoràmic Mentashi, les glaceres de Chalaati i Shkhara, o la travessa cap als isolats i impressionants pobles d'Adishi, Iprali i finalment Ushguli, el més alt d'Europa. Des de notables miradors contemplem els grans cims caucàsics com el Shkhara (5.206 m.), el més alt de Geòrgia, la gran piràmide del Telnuldi (4.858 m.), o finalment el més característic, estètic i alhora difícil, l'Ushba (4.700 m.)

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Mestia Svanètia (Geòrgia)
  • Distància: 87,90 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 4.706 metres
  • Temps: 38:55 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil Cal un bon mapa i orientar-se bé
  • Cartografia: Georgian Caucasus TerraQuest 1:75.000

! Dades acumulades dels 6 dies

Rutes

Ruta Temps (h.) Distància (km.) Desnivell (m.)
Mentashi (2.473 m.) 04:30 13,6 700
Chvabiani - Adishi 06:25 12,2 1.000
Adishi - Iprali 08:30 19,2 745
Glacera Shkhara 07:05 19,2 545
Glacera Chalaati 03:35 6,1 340
Llacs Koruldi 08:50 17,6 1.376

Crònica

Amb el Dani i la Lucía, dos bons amics que actualment viuen a Armènia, feia temps que teníem prevista una escapada a Svanètia per conèixer aquesta bonica i misteriosa zona situada al sud del Caucas, als peus de les grans muntanyes. Vam poder combinar una setmana llarga tots plegats, o sigui que preparem la logística, estudiem les possibles activitats i ens preparem per viatjar cap a la capital de Geòrgia, Tbilisi, i d'allà cap al nord-oest. Ens transportem cap a l'edat mitjana amb pobles que pràcticament s'han mantingut intactes durant més de 1.000 anys, i on les tradicions i els costums són ben vius.

Geòrgia

El país està situat al límit entre Europa i Àsia, a sud del Caucas. Es troba encaixonat entre el vessant sud de les altíssimes muntanyes frontereres amb Rússia, el mar Negre a l'est i Turquia, Armènia i Azerbaidjan pel sud. Tot i que les tribus esvanes ja havien estat mencionades pels grecs, els romans van dominar el territori. Els antics regnes georgians foren els primers en adoptar el cristianisme, i encara avui la la religió té un gran paper en la societat, i l'església ortodoxa georgiana és molt important com a signe d'identitat del país. Després de l'imperi romà, la zona va quedar dividida en diversos territoris feudals, i van ser envaïts per tropes musulmanes. A l'edat mitjana es reunifica el regne de Geòrgia, i al segle X, en època de la reina Thamar, es van viure els moments més esplendorosos, època que coincideix amb la construcció de bona part de les torres de defensa de la zona d'Svanètia, i moltes construccions religioses que encara avui es conserven a tot el país.

Després de diverses etapes de domini persa i otomà per l'est i l'oest. A finals del segle XVIII Geòrgia signa un conveni de col·laboració amb l'Imperi Rus, que més endavant l'engoleix. Després d'un breu període d'independència coincident amb declivi de l'Imperi Rus, l'any 1921 l'Exèrcit Roig envaeix el país que passa a ser la República Socialista Soviètica de Geòrgia. L'any 1991, després del col·lapse de la Unió Soviètica, Geòrgia es declara independent, però es declara una guerra civil entre els pro-rusos i els pro-independència. El 1995 s'acaba la guerra civil però no els conflictes, i les regions de Abkhàzia i Ossètia del Sud, de majoria russa, inicien conflictes armats molt sagnants, amb el suport de Rússia. Com a resultat, la població georgiana és majoritàriament expulsada, i aquestes dues repúbliques funcionen de facto com a independents, només reconegudes per Rússia i algun altre país. La línia fronterera entre Geòrgia i aquestes repúbliques és encara avui una zona de conflicte, amb escaramusses constants.

L'any 2004 Mijeíl Saakashvili, format als Estats Units, és elegit president de la república de Geòrgia, i inicia un procés de modernització del país. Actualment Geòrgia és un país estable excepte les zones mencionades, que cal evitar. El turisme és un recurs econòmic important. La capital, Tbilisi, és una ciutat moderna i bonica, amb un barri antic interessant, cosmopolita i ple de vida. La costa del mar Negre també és una zona més desenvolupada, mentre que el centre del país encara viu amb una certa crisi post-soviètica, amb força atur i falta d'expectatives. Les principals fonts econòmiques són la indústria i l'agricultura. Especial menció als vins georgians, de molt bona qualitat.

El georgià és la llengua del país, tot i que molta gent també coneix el rus, i a la capital i altres centres turístics cada cop és més fàcil trobar gent que parla anglès, sobretot els joves. El georgià és una llengua que té el seu propi alfabet. La moneda del país es el Lari, amb una cotització aproximada de 0,4 €.

Tblisi, com dèiem és una ciutat mitjana, de poc més d'un milió d'habitants. Està solcada pel riu Mtkvari, que la parteix en dos. Cal visitar la bonica catedral, especialment els diumenges amb les concorregudes celebracions ortodoxes. El barri antic està ple de bons restaurants, on es poden tastar els plats típics, així com el vi que es conrea al país des de molt antic. Si pugem fins al castell tindrem una gran panoràmica de la ciutat, i si no volem caminar, podem fer-ho en telefèric. On sí que cal fer una passejada és a l'avinguda Rustavelli, el carrer més glamurós de la ciutat.

No hi ha vols directes entre Catalunya i Geòrgia, però és fàcil trobar combinacions lògiques Barcelona-Istambul Istambul-Tblisi. També hi ha vols via Kiev o altres combinacions més rocambolesques.

Svanètia

El nostre interès principal en el viatge és però la zona d'Svanètia, al nord-oest del país, fent frontera amb Rússia a través de les grans muntanyes del Caucas. Nosaltres arribem a Svanètia amb cotxe particular, seguint la carretera principal del país que passa per la segona ciutat, Kutaisi, i més endavant Zugdidi, ja a les portes de les muntanyes. Calen 7 hores o més per fer aquest feixuc recorregut. Hi ha l'opció de fer-ho amb transport públic, les populars marshrutka, però és encara més lent. A Mestia, la capital d'Svanètia hi ha un petit aeroport, amb vols relativament econòmics 5 cops a la setmana a l'estiu, i 3 a l'hivern. Els opera la companyia Vanilla Sky, i duren aproximadament una hora.

Nosaltres arribarem a Mestia amb cotxe, un viatge dur i ferragós per males carreteres, sobretot l'últim tram. Tot i això ens permet conèixer una mica més el país, passant per ciutats mitjanes del centre força decadents. Fem una parada a Gori, ciutat natal de Iósif Dzhugashvili, on visitarem el seu museu. Possiblement el nom no us dirà res, però sí que coneixereu el sobrenom amb què va ser conegut aquest controvertit personatge: Iòssif Stalin. El líder soviètic que va portar el país a la Gran Victòria a la segona Guerra Mundial, va ser també un cruel dictador que va assassinar a molts dels seus opositors o els va confinar als terribles gulags siberians. El seu lideratge va estar marcat per un règim de terror i mort. Després de la parada a Gori, seguim llargues hores fins a Zugdidi, on ja deixarem la carretera principal i en prenem una de muntanya, més dolenta però més entretinguda fins arribar a Mestia.

Mestia és la capital d'Svanètia, i en arribar quedem bocabadats. Després d'hores circulant per una carretera infernal per una vall molt estreta i sinuosa arribem a una zona ampla, plana, encaixonada entre grans muntanyes, i plena plena plena de torres de pedra. La primera imatge és fascinant, sembla irreal que n'hi hagi tantes, i tenim la sensació de submergir-nos a l'edat mitjana. Mestia és una petita ciutat de muntanya, en què les vaques pasturen tranquil·lament pel carrer, però alhora hi ha tots els serveis bàsics, fins i tot 4 o 5 restaurants i un hotel gran.

Els svans són la tribu que habitava aquesta zona des de temps immemorials. Són coneguts com a persones fortes, independents i lluitadores. El propi concepte de les torres de defensa familiars reflecteixen aquestes característiques. Cada família havia de defensar-se ella mateixa, sobretot dels conflictes amb els veïns, però també de possibles foranis que volguessin envair la zona. De fet no es coneixen grans invasions d'Svanètia, motiu d'orgull per als svans. Possiblement la inaccessibilitat és una de les causes principals d'aquest perpetuament del caràcter propi.

A Svanètia es parlen dues llengues, el georgià, comú a tot el país, però que aquí es banaglorien de parlar el més pur i més autèntic, i l'svà, la llengua pròpia de la vall. És una llengua de tradició oral, que no està escrita, però que tothom coneix i és utilitzada habitualment. El rus és conegut poc o molt per la majoria de les persones, sobretot d'una certa edat. L'anglès es parla més o menys en llocs turístics i les persones joves. En tot cas, la comunicació amb les persones d'Svanètia és cordial, i la fama de persones ferotges s'esvaeix de seguida. Són molt amables i sempre donen al viatger totes les facilitats. Són generosos, cordials i orgullosos del seu territori.

Allotjament i alimentació

Per allotjar-nos triem el més habitual a la zona, les guesthouses. Són bàsicament cases on hi viu la família, amb algunes habitacions dedicades als hostes. Aquest tipus d'allotjament permet relacionar-te directament amb la gent del país, en molts casos fins i tot sopar a la mateixa taula, i aquest intercanvi és molt interessant. N'hi ha moltíssimes per triar, amb més o menys serveis. Els preus són raonables, i el menjar és bo i abundant. A Mestia n'hi ha moltes. Nosaltres vam estar allotjats el primer dia a la Ninia's Guesthouse, correcte i amb una família molt agradable. A la tornada vam estar a la guesthouse de la familia Goshteliani, ja que durant el trekking vam coincidir amb el Giorgi Goshteliani, que feia de guia d'un grup de letons, i vam establir-hi amistat. La guesthouse dels Goshteliani, una família mil·lenària de Mestia amb torre pròpia que es pot visitar, és molt còmoda, i la mare, una persona molt amable, té cura de la casa i ens prepara els àpats.

Durant els dies de trekking vam estar allotjats a les guesthouses d'Adishi, Iprali i finalment Ushguli. Els dos primers pobles són remots, i l'oferta és reduïda. Ushguli tot i ser un lloc remot, és un indret turístic per la seva impressionant bellesa i hi ha diversos allotjaments.

Entre els menjars típics que vam degustar aquests dies cal mencionar els Khachapuris, una intermig entre pa i pizza, basat en una massa prima amb formatge a dins i a fora. També els Chishdrari, un tipus d'empanada amb patata fregida. I el que més em va agradar, el Kubdari, unes empanades amb carn de vedella a dins realment exquisites i típiques només d'Svanetia. També vam poder provar diverses sopes de verdures, diverses variants d'albergínies amb fruits secs, i altres menjars habituals de la zona. Els formatges són molt freqüents, força salats això sí, fets a casa igual que el iogurt. A Svanètia hi ha moltíssimes vaques, transitant lliurement per les grans pastures, molt poques cabres i no vam veure cap ovella. Menció especial mereix la sal svana, un preparat a base de sal i diverses espècies que utiltizen per condimentar en cru amanides i altres plats. A la capital vam anar a menjar Xinkalis, una espècie de tortellini molt gran amb diverses variants de farciment. Deliciosos!

Pels dies de travessa, les guesthouses proporcionen un picnic que menjàvem en algun punt elevat amb bones vistes cap a les muntanyes caucàsiques. En resum: menjar bo i abundant!

Les rutes

Quan vam començar a elaborar la idea de viatjar a Svanètia, amb l'amic Dani havíem comentat la possibilitat de fer una ascensió a alguna de les grans muntayes de l'entorn. N'hi ha de molt difícils i inaccessibles al nostre nivell, però d'altres són viables, amb preparació, aclimatació, equip adequat i una mica de sort amb el temps i les condicions de la muntanya. Però després de fer algunes consultes a experts de la zona, vam veure que era massa d'hora. Aquest any hi ha hagut molta neu, i els cims alts del Caucas, normalment només es pugen al juliol i a l'agost. Fer-ho abans és més complicat i sobretot arriscat. Descartada doncs l'opció més alpinística optem per fer un trekking que ens permeti conèixer la zona més àmpliament.

La zona té infinites possibilitats excursionistes. Els últims anys s'ha popularitzat un trekking de diversos dies que recorre la zona principal de la vall passant per petits pobles encantadors on es pot fer nit. Es poden fer diferents configuracions segons els dies disponibles, des de 3 o 4 dies en la configuració bàsica fins a 7 o 8 segons com es vulgui ampliar. Com que nosaltres teníem pocs dies vam fer una tria meticulosa dels llocs on volíem anar, i també cal dir que algunes excursions que havíem previst no les vam poder fer ja que encara hi havia molta neu a les zones altes. Vam fer una part important del trekking més habitual, tot i que algun tram menys interessant el vam fer amb cotxe, ja que pràcticament tot el recorregut passava per pista. Per tenir també una bona visió de la zona, vam buscar algunes excursions panoràmiques que ens permetessin contemplar les valls i les grans muntanyes des de certa alçada.

Dia 1. Mestia i Mentashi (2.473 m.)

El nostre primer dia a Svanètia es lleva plujós. No és pas un bon començament. Totes les muntanyes estan tapades pels núvols, i la pluja no convida a sortir a la muntanya. Però com que vam arribar al vespre tard, dediquem una bona part del matí a fer un volt per Mestia. Val la pena recórrer els carrerons estrets, circulant entre les cases tradicionals, les torres que trobem per tot arreu i les vaques que van passejant tranquil·lament pels carrers. L'oficina d'informació turística és poc o gens útil, i ens diuen que pràcticament tots els passos de muntanya estan tancats. Seguim passejant pels carrers i anem fins un petit museu, on es pot visitar l'interior d'una de les torres murkvam.

Les torres tenien diversos pisos, entre 4 i 6 o fins i tot 8 en algun cas. Servien sobretot per defensar la família dels conflictes amb altres clans. També es diu que podien servir de refugis en cas de grans allaus, freqüents a la zona. En els pisos centrals s'hi guardaven provisions en cas d'emergència, i el pis superior servia per defensar-se. Aquest pis superior és més ample, amb unes espitlleres suspeses al buit que permeten disparar o tirar objectes cap a la base en cas que algú ataqués la fortalesa. Per pujar als pisos s'utilitzen simples escales de fusta, i a sobre de cada pis hi ha una gran llosa de pedra que permet tancar l'accés des de dins. Ens expliquen que des de les cases hi havien túnels subterranis per connectar amb les torres. Aquests túnels subterranis podien connectar diverses cases i diverses torres, totes del clan familiar, normalment formada per diferents unitats més petites. Les dones joves no coneixien els passadissos, ja que si més endavant es casaven amb algú d'un altre clan podrien desvetllar el secret. Realment històries fascinants!

A la part alta de la vila també hi ha un altre museu encara més interessant. També es pot visitar una de les torres, però a més a més hi ha una casa que conserva la seva estructura tradicional. Es tracta principalment d'una gran sala organitzada a la vora del foc. Als laterals una gran estructura de fusta on a l'hivern hi vivien les vaques, a la mateixa sala que els humans, que dormien just a sobre d'aquesta mena de corrals on vivia el bestiar i proporcionava escalfor. Cal tenir en compte que aquí els hiverns són molt durs, i la neu cobreix la zona durant diversos mesos. Al voltant del foc un gran silló pel patriarca del clan, i uns bancs més discrets per la resta de la família. El més curiós del cas és que les cases modernes de Mestia no es diferencien tant d'aquestes d'origen medieval. Els animals ja no viuen a dins de casa, però la vida continua girant a la vora del foc.

A la tarda el temps millora. Ja ens hem situat una mica i ens fem a la idea de l'entorn. Decidim fer una excursió fins un petit cim panoràmic situat per sobre de Mestia, en direcció sud. És un cim on hi ha unes antenes de comunicació, ben visible des del poble. Pujar des del poble implicaria una llarga excursió amb molt desnivell, i per tant farem un tram amb cotxe. Una pista asfaltada puja fins a la base de la petita estació d'esquí. Una opció seria pujar amb el remuntador i continuar caminant per la carena, però pugem amb cotxe fins a trobar la carena al coll de Heshkili. Prop d'un antic poblat amb una torre en ruïnes comencem a pujar per una pista en desús que ressegueix la carena.

Cap al nord treu el cap l'Ushba, però els núvols conserven el seu misteri i no ens l'ensenyen plenament. El camí és costerut però agradable, entremig de pins, avets i algunes pastures d'alçada. A mesura que anem pujant també s'obre la visió cap al sud, amb les muntanyes de la serralada d'Svanètia, amb diversos cims de més de 3.000 metres. Seguim la carena de la serralada de Zuruldi, que separa la vall de Mestia al nord i la vall del riu Euguri, estreta i encaixonada. Al fons d'aquesta el petit i encantador poblet de Ieli, uns 700 metres gairebé en vertical per sota de la nostra posició. La serra és llarga, i caminem molta estona. Primer passem per l'arribada del telecadira de l'estació d'esquí. Al cap d'uns minuts per un turonet on també hi ha antenes, i finalment arribem al cim del Mentashi (2.473 m.) punt més alt de la carena i amb excel·lents vistes de 360º.

L'Ushba continua amagat tímidament rere els núvols. Cap al sud s'obren vistes cap a les comunitats de Tsvirmi i Ipari, amb petits nuclis molt bonics entremig d'una vall ampla i verda. Al nord, a la base de la vall veiem Mestia, un gran i poble allargassat. A la capçalera el riu serpenteja entre grans muntanyes de més de 4.000 m. en un entorn de gran bellesa. Arribats al cim descansem uns minuts i observem la bellesa de l'entorn. Només els núvols impedeixen que l'experiència sigui extraordinària, però tot i això la imatge és magnífica. Al cap d'una estona desfem els nostres passos fins al punt d'inici. Tornem amb cotxe cap a Mestia, on al vespre contemplem algunes de les torres il·luminades i fem un bon sopar tradicional.

  • Horari: 4:30 h.
  • Distància: 13,6 km.
  • Desnivell: 700 m.

Dia 2. Chvabiani - Adishi

El matí del segon dia es lleva esplèndid. Encara queden alguns núvols enganxats a les muntanyes, però el dia és bonic i lluminós. Aprofito la primera hora abans d'esmorzar per fer un volt pels carrers estrets i empedrats de Mestia, contemplant de nou la meravella de les torres que hi ha a totes bandes. Els vilatans segueixen les seves rutines, molt centrades en els ramats i l'agricultura. És un lloc amb molta vida. De fet ens diuen que a tota la vall hi viuen entre 6.000 i 7.000 persones. Esmorzem a la guesthouse Ninia's, on hem passat dues nits i ens han tractat molt bé. Preparem els estris per començar una ruta de diversos dies en direcció est.

El trekking habitual comença a la mateixa població de Mestia, i ressegueix els petits poblets de la part alta de la vall fins a Zhabeshi, on normalment hi ha el final de la primera etapa. Però com que tenim pocs dies i aquesta estapa és bàsicament per pista o fins i tot asfalt, decidim fer-la amb cotxe. Per tant conduïm fins a Chvabiani, el poblet situat a 1 km. de Zhabeshi, l'últim de la vall. Aparquem allà, carreguem les motxilles i comencem la ruta. Creuem el petit poble de quatre cases i pugem cap a la petita ermita de l'Arcàngel, des d'on tenim una bona vista de l'ampla vall intensament verda i tenyida pels petits poblets i els camps ben apariats.

El camí traça una diagonal ascendent cap a la carena que tenim a la nostra dreta. Aquí els camins no estan indicats, i cal orientar-se bé. De fet ens equivoquem de camí i anem massa baixos seguint un dels múltiples senders utilitzats pels pastors. Més amunt corregim i trobem el camí principal, que anem seguint cap a la carena. Creuem boniques pastures plenes de flors de tots colors, i pujant pujant arribem a dalt la carena, on ens sorprèn una ampla pista d'una nova estació d'esquí que estan construint a la zona, i que suposa un fort impacte en aquest terreny. Des de dalt la carena tenim una bonica visió de la vall d'on venim, amplíssima i envoltada de muntanyes. Per sobre despunten alguns dels cims més destacats del Caucas, com per exemple els esmolats Bashiltau (4.148) i Kalaktau (4.143 m.) En canvi l'Ushba, el més bonic i destacat, continua amagat rere els núvols. Durant tots aquests dies jugarem al gat i a la rata per intentar aconseguir uns intants de visió cap a aquest gran cim.

Al coll la visió és estupenda cap a totes bandes, sobretot els grans cims, molt escarpats i amb trencades glaceres que es despengen pels seus vessants. Trobem neu, primer algunes clapes evitables, i després ja més contínua. Passat el coll aprofitem un replà sense neu per fer una parada i dinar, tot contemplant les bones vistes de l'entorn. Tot seguit reprenem la marxa flanquejant per pastures d'alçada sota els grans cims ben nevats. Uns minuts abans havíem avançat un grup de letons conduïts per un guia local, el Giorgi, amb qui més endavant farem una bona amistat. Ens indica el camí per continuar cap a Adishi, baixant per uns vessants herbats. Però la ruta que nosaltres havíem traçat avançava a més alçada. Seguim el camí que havíem pensat, i cada cop hi ha més neu. Arribem a la capçalera d'una coma molt dreta i amb molta neu, i de seguida veiem que sense equipament serà difícil seguir endavant. En ser una zona oberta optem per baixar prats a través fins a trobar el camí que flanqueja més avall. Baixem fort sense camí, i al cap d'una estona trobem el camí inferior. Creuem amb certa dificultat un rierol que baixa crescut, pugem uns metres i ens situem en uns grans prats alçats.

Creuem les grans pastures d'alçada amb la vista posada al cim del Telnuldi (4.858 m.), que veiem just a sobre, a la nostra esquerra (nord-est). De sobte girem els ulls enrere i per uns instants fugaços els núvols ens deixen veure l'immens i estètic Ushba, que ja es va convertint en una petita obsessió per a nosaltres. Avancem per uns prats immensos, inclinats i suspesos sobre la vall del riu Adishchala, cap on haurem de baixar. Fem una llarga diagonal pels prats, cada cop amb les muntanyes més visibles i més a prop. El Telnuldi es mostra magnífic, una gran piràmide gairebé perfecta, amb un vèrtex blanc i esmolat. Però el més sorprenent encara estava per venir...

Caminem pels prats suspesos fins que de cop i volta tenim visió completa cap al fons de la vall, i davant dels nostres ulls veiem l'immaculat poblet d'Adishi, un petit nucli tot de pedra i farcit de torres de defensa que emergeixen del fons de la vall. Probablement si ens poguéssim traslladar en el temps i reculéssim 1.000 anys enrere la imatge seria pràcticament la mateixa. Un nucli de poques cases, gairebé tantes com torres, ben situades en un petit replà al peu del riu que solca la llarga vall entaforada entre muntanyes. És un indret idíl·lic, com un escenari d'una pel·lícula medieval, però ben real. Ens quedem bocabadats uns minuts al cap d'amunt dels prats observant el poble i la vall que l'alberga. Tot seguit prenem el caminet que baixa en diagonal fins a la petita església i les cases que conformen el nucli. Busquem la guesthouse Jora, que ens havia recomanat el Giorgi. No hi ha cap cartell enlloc, però dues noietes que juguen pel poble amablement ens hi acompanyen.

Hem arribat a mitja tarda, deixem les motxilles a la casa, saludem la família que la regenta i anem a fer una volta pel poble. El nucli aviat s'ha vist, ja que és molt petit. Aquest poble és remot, aïllat al fons d'una vall estreta i de difícil accés. S'hi pot arribar per una llarga i dificultosa pista amb tot terreny. Ens expliquen que a l'hivern es passen molts mesos coberts de neu, i són poques les famílies que resisteixen tot l'any. Les condicions són molt dures. Els carrers són estrets, costeruts i mal girbats. Estan plens de defecacions de vaques i porcs, que passegen lliurement pel poble formant una estampa ben rural. Hi viu molt poca gent, i aproximadament la meitat de les cases estan abandonades. Dues d'elles funcionen com a guesthouse. Possiblement el turisme serà l'última oportunitat per salvar poblets com aquest de l'abandó, ja que sembla difícil que les noves generacions de joves vulguin continuar vivint en condicions tan dures.

Sota mateix de la guesthouse on ens allotgem, a la part baixa del poble, hi ha la petita ermita de sant Jordi. És un recinte reduït, gairebé ínfim, possiblement una capella familiar. Però tant l'exterior com sobretot l'interior estan bellament decorats per pintures antiquíssimes, ens comenten que del segle IX o X. Les pintures estan ben conservades i cobreixen tot l'interior de la nau, parets i sostre. El conjunt és harmònic i molt bonic.

Caminem una estona pels carrers compartint-los amb els porcs peluts que es mouen amb comoditat per l'indret. Més cap al tard tornem a pujar fins al collet per on havíem arribat i que proporciona una excel·lent visió zenital del poble i la vall. Amb la posta de sol contemplem les ombres de les torres allargassant-se pels prats, i el color torrat del capvespre incrementant encara més la bellesa d'aquest indret singular. Sense dubte Adishi és un dels llocs que més m'ha impressionat, i la meva retina conservarà durant molts anys la visió d'aquest petit poblet caucàsic. Baixem al poble i sopem juntament amb el grupet de letons que també s'allotjen al mateix lloc. El sopar és abundant i molt bo, començant per una sopa de verdures que ens hidrata després de caminar unes quantes hores. La mestressa de la casa és molt amable i bona cuinera. Estem encantats!

  • Horari: 6:25 h.
  • Distància: 12,2 km.
  • Desnivell: 1.000 m.

Dia 3. Adishi - Iprali

Matí esplèndid a Adishi. De nou em llevo d'hora i abans d'esmorzar ja he anat a fer una bona volta pel petit nucli, buscant algunes fotografies matineres amb la llum de l'alba. Fem un bon esmorzar i de seguida tornem a estar a punt per reprendre la marxa. Sortim cap a l'est seguint el curs de la vall. El camí és ample i còmoda, molt planer i lleugerament alçat sobre el riu. Als afores del poble girem els ulls per acomiadar-nos amb una bonica imatge d'aquest preciós poble que ens ha acollit tan bé. De nou mirant endavant s'obre davant nostre una ampla vall plena de pastures i envoltada de muntanya. Planegem una bona estona, sense pràcticament guanyar alçada, una caminada plàcida que convida a la conversa i a la relaxació. Al cap d'una estona trobem una petita ermita de la Mare de Déu, i fem una breu aturada.

Ens anem acostant al fons de la vall, i a l'esquerra comencen a emergir grandioses muntanyes punxegudes i cobertes de neu. Al fons de la vall veiem la gran glacera Adishi que es despenja entre els cims de Katintau (4.979 m.) i el Jangitau (5.059 m.) Prop de la base de la glacera cal creuar el riu i començar a remuntar el vessant est fins un coll. Normalment per creuar el riu es lloguen cavalls a Adishi, ja que no hi ha cap pont ni instal·lació, i el riu és ample i cabalós. Aquests dies però queden les restes d'una gran allau que permeten passar per sobre evitant l'aigua. Així doncs un cop al fons de la vall, quan ja estem pràcticament a la base de les grans muntanyes, creuem l'allau i comencem a pujar amunt direcció est. Més amunt trobem el caminet, ara net ara amb neu. A l'oficina de turisme ens havien comentat que el coll era impracticable per la neu, però no sembla que sigui gaire difícil.

Canviem la suavitat de la llarga vall pel fort pendent que ens portarà fins al coll de Chkhutnieri. Les vistes però són majestuoses, i ens trobem davant per davant de cims de més de 5.000 metres que semblen a cop de pedra. A part dels Katintau i Jangitau, a l'esquena el Telnuldi torna a aparèixer amb la seva bonica piràmide nevada. I a sota la llarguíssima vall d'Adishi que hem creuat. És un espectacle visual fabulós. Uns últims metres més pendents per sobre la neu els superem amb l'ajuda d'uns bastons que hem improvitzat tallant unes branques de bedoll a la zona de l'allau. Sense més dificultats arribem al coll, a 2.700 metres, on el panorama és impressionant. Amb el Dani encara pugem uns metres més amunt, fins un petit cimet arrodonit a 2.825 metres, davant per davant de les grans moles del Katintau, Jangitau i l'Shkhara, de 5.203 m. el cim més alt de Geòrgia. Les paraules queden curtes per definir aquest immens panorama.

Després de dinar prop del coll, canviem de vessant i comencem a baixar per l'altre cantó, la vall de Khaldechala. Baixem per uns prats alpins seguint un caminet fresat i arribem al fons de la vall, on hi ha un conjunt de cabanyes de fusta on els pastors pugen els ramats a l'estiu. Al fons de la vall el circ format per muntanyes immenses, mig cobertes per les boires. Prenem el camí que va desfent la vall. Tornem a planejar suaument, i el camí es va alçant sobre el riu, que s'entafora en un tram engorjat. Al cap d'una bona estona creuarem el poble abandonat de Khalde, al mig de la vall. Seguim una mena de pista en desús, probablement utilitzada a l'estiu per ramaders. Creuem Khalde i seguim avançant per la pista, amb excel·lents vistes tant enrere, amb les grans muntanyes al fons, com endavant, amb impressionants i fondes valls que cauen des dels cims nevats.

La pista ens porta a Iprali, final de la nostra etapa d'avui, un petit poblet suspès a la confluència de les valls de Khalde i Enguri. El poble és petit, i hi viuen 5 famílies. En canvi el bestiar és abundant, i passegem entremig de vaques, cavalls, porcs i gallines. Hi ha una única guesthouse, gran i còmode. Tornem a coincidir amb el grup de 4 letons, i també amb dues noies alemanyes que porten una guia de Mestia. Sopem tots plegats i gaudim d'una bona conversa internacional.

  • Horari: 8:30 h.
  • Distància: 19,2 km.
  • Desnivell: 745 m.

Dia 4. Ushguli. Glacera Shkhara

Ens llevem a Iprali i esmorzem. L'etapa següent de la travessa ens portaria cap a Ushguli, però com ja hem comentat teníem poc temps i vam haver de retallar algunes jornades. Aquesta en concret és poc interessant, ja que pràcticament tot el camí avança per la pista del fons de la vall, i és curta. Negociem a Iprali que ens portin amb 4x4, i així avancem una etapa. Així doncs en poc menys d'una hora arribem a Ushguli. De nou restem bocabadats en arribar a aquesta petita comunitat remota, situada al fons d'una vall de difícil accés, envoltada d'algunes de les muntanyes més altes del Caucas. Presumeixen de ser el poble habitat permanentment més alt d'Europa, a 2.200 metres. I just al darrere tenen la muntanya de l'Shkhara, de 5.203, amb una paret que s'alça pràcticament 3.000 metres en vertical. Impressionant!

El poble d'Ushguli és especial, increïblement bonic, de postal. Una reminiscència de l'edat mitjana que possiblement el seu aïllament ha conservat pràcticament intacte. Està format per 4 petits nuclis en una zona en què la vall s'eixampla i s'aplana. Hi ha moltíssimes torres familiars, que segons ens expliquen són les més antigues d'Svanètia. La vida aquí és tranquil·la, i la gent principalment es dedica a la ramaderia, tot i que moltes cases també acullen hostes com a complement de l'activitat primària. Tot i ser un lloc remot és tan bonic que els turistes hi arriben o bé caminant o bé amb tot terreny en alguns dels tours organitzats.

Anem a la guesthouse Angelina on ens allotjarem. Deixem les coses, saludem a l'amable família propietària de la casa i ens entretenim uns intants amb els juganers animals domèstics al jardí, dos gossos, un petit poltre orfe i un vedell. Agafem algunes vitualles per la jornada i comencem a caminar des de la mateixa casa, situada a la part alta del nucli. En primer lloc acabem de pujar fins al cap d'amunt del poble on hi ha el santuari de Lamaria, un recinte clos format per una torre, una gran casa i una capella on es guarden relíquies de no se quin sant. Visitem el recinte, especialment la petita església mostrada per un jove capellà de poques paraules. Tot l'interior està decorat amb frescos de l'edat mitjana.

Però el més sorprenent ho trobem a fora. Veiem de lluny una criatura peluda i simpàtica que es mou amb agilitat. No és un gos, és un ós! Un cadell d'ós divertit i joganer que tenen adoptat al santuari. No sabem com ha arribat aquí, i sobretot què faran quan la criatura creixi. Ara és molt bonic i divertit, però un ós és una bèstia salvatge i perillosa. El cadell ve a jugar amb nosaltres, però anem amb compte ja que té unes bones urpes. És una criatura adorable que hauria d'estar a la muntanya amb la seva mare, però que malauradament viu en captivitat. Ens expliquen que a la zona hi ha alguns óssos, i que moltes persones els han vist, tot i que no provoquen grans conflictes.

Deixem enrere el santuari de Lamaria i comencem a recórrer la capçalera de la vall del riu Enguri. Farem una llarga travessa pràcticament de pla fins a la glacera de l'Shkhara, als peus mateixos de la muntanya. És una travessa llarga, fins i tot una mica monòtona ja que fins al final és ben plana. La vall és ampla, tancada entre muntanyes i canals per on queden les restes de graus allaus que s'hi han escolat. Caminem fins a la glacera i ens hi enfilem. Per sobre les parets de l'Shkhara, sostre de Geòrgia i tercera més alta del Caucas, que s'enfilen verticals fins als núvols.

Hem fet 10 quilòmetres d'anada i desferem els mateixos de tornada. De nou al poble anem a fer una volta pels diferents nuclis, gaudint dels carrers medievals i les construccions de pedra, especialment les esbeltes torres murkvam que emergeixen per tot arreu. El segon nucli, Chaazhashi, és especialment bonic, ja que totes les cases i les torres són molt antigues i sembla talment transportat intacte des de l'edat mitjana. Mirant cap a la capçalera de la vall, la imatge del santuari de Lamaria just davant del gran Shkhara (5.203 m.) és pertorbadora.

Sopem amb la familia de l'Angelina, la filla de la família que ha batejat també el nom de la casa. Menjar exquisit i abundant per refer forces després de la caminada, amb el caliu de la família que tan bé ens ha acollit.

  • Horari: 7:05 h.
  • Distància: 19,2 km.
  • Desnivell: 545 m.

Dia 5. Glacera Chalaati

Dormim a Ushguli però avui ens traslladarem amb 4x4 al punt on havíem deixat el cotxe 4 dies abans. Són dues hores de pista infernal entremig d'una vall congosta, amb trams penjats al buit que no fan gaire gràcia. Realment el lloc és remot, i s'entén que s'hagi conservat tan bé. Probablement cap dels possibles invasors va tenir l'encert, l'astúcia o la perseverància d'arribar fins aquest lloc.

Arribem a Chvabiani ben saccejats. Agafem el el cotxe i conduïm fins a Mestia. Comprem unes vitualles i prenem la pista que porta cap al petit aeroport, i la seguim enllà entrant a la vall de Mestiachala, que mica en mica es va encaixonant. Fem uns 7 km. de pista fins que s'acaba al peu d'un pont penjant que creua al riu. A l'altra banda hi ha una caseta dels guardes de fronteres. Val a dir que les muntanyes de la capçalera són frontereres amb Rússia, amb qui Geòrgia no manté precisament una bona relació. En tot cas però ben poca gent creua d'una banda a l'altra, ja que entremig hi ha muntanyes de més de 4.000 metres.

Creuem el pont, bastit en època soviètica, sobre les aigües embravides del riu. A l'altra banda marxa un camí que s'endinsa en un bosc amb esbelts avets de considerable alçada. Al cap d'aproximadament una hora de caminar la vegetació va desapareixent i s'obre la vista cap a la glacera de Chalaati, que es desprèn directament del vessant est de l'Ushba. Pugem fins a la morrena i ens enfilem per sobre per contemplar els sèracs trencats de la part alta. Per sobre les parets escarpades de la gran muntanya, però amb una visió limitada. Vista la glacera baixem ala part baixa, dinem i tornem pel mateix camí. És una excursió curta i agradable, potser no tan lluïda com d'altres per l'entorn, però adequada per un dia com avui en què tenim poc temps després del viatge des d'Ushguli.

Tornem a Mestia i ens allotgem a la guesthouse del Giorgi Goshteliani, el guia que vam conèixer pel camí i que ens va donar bons consells. Ens rep la seva mare, una senyora molt amable i cordial. També el gos, el Butah, un pastor causàsic d'aspecte ferotge, però que és un tros de pa. Al vespre sortim a fer un volt per Mestia i guadir de les torres il·luminades. Abans d'anar a dormir una bona conversa amb el Giorgi a la terrassa de casa seva, prenent unes cerveses i interrogant-lo sobre mil-i-un aspectes que ens encurioseixen de la vida a Svanètia.

  • Horari: 3:35 h.
  • Distància: 6,1 km.
  • Desnivell: 340 m.

Dia 6. Llacs Koruldi

Després d'un bon esmorzar, no gaire d'hora, com és costum per aquestes terres, preparem les motxilles per tornar a caminar. Avui hem previst una excursió cap als llacs Koruldi, situats al peu de l'Ushba. Començo a tenir la mosca al nas per la dificultat d'obervar aquesta gran muntanya. Des del primer dia que tinc ganes de veure-la com cal, ja que és possiblement la muntanya més bonica del Caucas, anomenada sovint com el Cerví del Caucas. Des de Mestia no es veu la muntanya, ja que la població queda encaixonada al fons de la vall. Al nord de Mestia, al cap d'amunt de la carena que l'envolta, es veu una gran creu, i és precisament allà on ens dirigim.

Sortim des de la mateixa casa, situada a la part alta del nucli, i enfilem els estrets i costeruts carrerons fins on s'acaben les cases. Passem prop d'una ermita i comença la dura peregrinació per un camí molt pendent i amb un sol de justícia. Ens acompanya el Butah, el pastor caucàsic de la casa que semblava poc convençut de venir, però que finalment s'apunta a la caminada. Això sí, a cada ombra que troba aprofita per ajaure's i reposar. El camí puja molt fort i mica en mica va tendint cap a la dreta. S'obren grans vistes cap al Telnuldi (4.858 m.) al fons de la vall. Pugem fins a trobar unes pastures i una pista precària. De sobte veiem les orelles de l'Ushba.

Tot i no ser encara dalt la carena, rere les pastures podem divisar les dues puntes de la gran muntanya, els dos pollegons d'una muntanya molt semblant al nostre Pedraforca, però d'una magnitud molt més gran. Amb el Dani decidim accelerar la marxa abans que els núvols no tornin a tapar l'Ushba, cosa que han fet tots els dies. Així que posem la directa i entre esbufec i esbufec acabem de recórrer encara un bon tram fins a la part alta de la serra, on veiem la creu i un mirador artificial.

La Creu és un lloc fantàstic, un petit turonet estragèticament situat, amb vistes sobre Mestia, situada uns 700 o 800 metres de desnivell per sota. I sobretot amb vistes cap a l'Ushba, situat al nord. Avui finalment sí que l'hem pogut admirar en tota la seva plenitud. Tot i això, en ser-hi molt a prop, ens perdem part de la seva magnificència. És una muntanya molt bonica, bicèfala, amb dos cims difícils que requereixen escalada mixta de cert nivell. Fou una de les principals escoles d'alpinistes d'alt nivell durant l'època soviètica. Emprendre aquesta muntanya és una empresa difícil i arriscada, i requereix aptituds, material i coneixements importants d'alpinisme.

Ens reagrupem al mirador construït al costat de la creu i que facilita l'observació del magnífic entorn. Cap a l'est el Telnuldi avui està cobert de núvols, i en canvi l'Ushba ens regala una bonica postal rere els prats d'alçada. Després d'uns minuts de descans i contemplació reprenem la marxa en direcció cap a l'Ushba. El caminet creua unes pastures i arriba a unes cabanyes que els pastors utilitzen a l'estiu per guardar el ramat i fer formatges que després baixen al poble. Ens creuem amb una parella d'excursionistes molt carregats, i el nostre acompanyant, el Butah, decideix que ja en té prou de pujar i se'ls enganxa per iniciar el descens. Els intents per convènce'l del contrari foren infructuosos.

Passat el petit poblat de cabanyes anem pujant més suaument per prats alpins. Ens acostem més a l'Ushba però la visió és pitjor, ja que els turons que tenim davant tapen la perspectiva. En canvi guanyem una bona panoràmica cap als cims punxeguts més a l'est, fronterers amb Rússia. El dia es va tapant, i de lluny s'endevinen tempestes que recorren la vall de Mestia. Estic convençut que ens enxamparan, i acabem d'arribar als estanys de Koruldi amb un cert neguit. Fa fred, i fem una pausa ràpida per dinar. Els estanys són minúsculs, ínfims, coberts de neu i glaç. Com a estanys no mereixen la visita, però sí en canvi el panorama de muntanya que s'obre cap a l'est. Des d'aquí sí que seria interessant pujar fins un cim proper de 3.300 metres, des d'on hi ha una visió espectacular de l'Ushba. Però és una pujada dura i una mica difícil. Sense neu seria possible, però està tot nevat, és molt dret i no tenim equipament, de manera que hi hem de renunciar.

Amb l'amenaça de la tempesta comencem el retorn seguint la mateixa ruta. Baixem pels prats fins al poblat de cabanyes i arribem a la Creu. Entretant se'ns afegeix un altre gos que fa el mateix que ha fet el nostre: abandona un grup que puja i s'afegeix al que baixa. Que en són d'espavilats aquests gossos caucàsics! Arribant a la creu les tempestes han marxat més cap a l'est, i la meva previsió catastrofista de ser engolits per la tempesta afortunadament no es compleix. Reposem uns moments als prats de la Creu, gaudint de nou de la panoràmica, i comencem el descens.

No baixarem pel mateix camí, sinó que en busquem un altre més cap a l'oest que segueix una carena molt dreta que baixa directa cap a Mestia. Al principi ens equivoquem, i seguim un rastre que cada cop es fa més difús. Tornem a pujar i veiem que el camí bo marxa per sota d'uns prats a la dreta de la creu mirant avall. Un cop trobat el camí bo ja només queda anar fent fortes llaçades per desfer el considerable desnivell que ens separa de Mestia, que sembla no acabar d'arribar mai ni mai.

Al vespre sortim a sopar al centre de Mestia, en un bon restaurant on serveixen menjar típic georgià, fem una volta abans de tornar a la casa i passar la nostra última nit a Svanètia.

  • Horari: 8:50 h.
  • Distància: 17,6 km.
  • Desnivell: 1.376 m.

Dia 7. Mazeri i retorn a Tbilisi

Després d'esmorzar ens acomiadem cordialment del Giorgi i la seva mare, que tan bé ens han acollit a casa seva. Abans de marxar pugem a la torre de la seva família. Des de la teulada es pot contemplat tot Mestia als nostres peus. Avui ens espera una llarga jornada de cotxe fins a la capital. Abans de marxar però d'Svanètia encara volem fer una última visita: la vall de Becho, una vall secundària de la principal on hi ha la petita localitat de Mazeri. Inicialment volíem fer la travessa Mestia-Mazeri a través del coll de Gulli, gairebé a 3.000 metres, però aquest any hi ha molta neu i molt tova, de manera que hi renunciem.

Anem doncs cap a Mazeri, des d'on podem gaudir d'una vista diferent de l'Usbha, just a sota del seu pic sud. Baixem amb cotxe per la vall principal fins a trobar el trencant, i pugem uns 7 o 8 quilòmetres per pista de terra. El dia no és gaire clar, però podem contemplar el petit poble de Mazeri, tradicional i poc turístic. Al seu voltant unes grans pastures i per sobre el gran Ushba, mig embolcallat pels núvols que no volen deixar-lo en cap moment.

Marxem finalment d'Svanètia desfent la revirada carretera fins a Zugdidi, i després hores i hores de plana i pobles decadents fins a la capital. Al vespre ens obsequiem amb un bon sopar en un dels bons restaurants del barri antic, ben regat amb un dels bons vins de Geòrgia, un Saperavi, reconegut i celebrat.

Dia 8. Tbilisi

És diumenge i ens llevem al petit hotelet que havíem reservat al barri antic de Tbilisi. Hem descansat després de la llarga tornada amb cotxe. Tenim només el matí per gaudir de la ciutat abans d'emprendre el vol de retorn. Som prop de la catedral, i ens hi apropem. És diumenge, i per tant dia de celebració litúrgica. A Geòrgia la religió es viu intensament, i és una senya d'identitat col·lectiva. Les celebracions litúrgiques són molt boniques, amb càntics i la participació de les famílies, que entren i surten dedicant una estona a la seva fe. Caminarem una estona pel barri antic, i pugem fins al castell amb el telefèric. A dalt hi ha una gran vista de la ciutat, amb el riu Mtkvari que la creua. Baixem i ens dirigim cap a l'avinguda Rustavelli, carrer principal de la ciutat i lloc més glamurós, amb botigues i hotels de luxe. Un bon tros enllà de l'avinguda anem a dinar a un restaurant típic de Xinkalis, aquest tipus de tortellini tan típic del país, i tan deliciós.

Les hores del nostre viatge a Geòrgia s'escolen. Les hem exprimit al màxim, i hem pogut gaudir dels esplèndids paisatges de la remota Svanètia, les muntanyes del Caucas, l'amabilitat de la seva gent, la rica gastronomia, i el més important, la companyia d'uns bons amics amb qui compartir aquestes grans experiències. Les nostres retines retindran records inesborrables.






Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


! Diversos tracks unificats sobre el mapa

Tracks GPS de les rutes

Jornada GPX TRK KMZ
Dia 1. Mentashi (2.473 m.) .gpx .trk .kmz
Dia 2. Chvabiani - Adishi .gpx .trk .kmz
Dia 3. Adishi - Iprali .gpx .trk .kmz
Dia 4. Ushguli. Glacera Shkhara .gpx .trk .kmz
Dia 5. Glacera Chalaati .gpx .trk .kmz
Dia 6. Llacs Koruldi .gpx .trk .kmz

Imatges




Comentaris

Benvolguts,
Som la MªJosé i el David de Barcelona i teníem pendent escriure-us des de fa ja gairebé un any...
Tafanejant la vostra web ( impecables les cròniques i les fotos que penjeu....) vam descobrir aquest viatge, i jo, la MªJosé, em vaig enamorar de les fotos...
A l´agost del 2017 el vam poder fer realitat i va ser magnífic!
Moltes gràcies per la precisió de les explicacions i les fotos magnífiques que les acompanyen.

Molta sort i salut per oder gaudint de tanta bellesa!

Gràcies a vosaltres per escriure'ns i animar-nos. Ens encanta compartir afició, el plaer per la muntanya i els viatges. Diverses persones ens han preguntat per aquest viatge, i tothom que hi ha anat torna fascinat. Un racó de món encantador.

Afegeix un nou comentari