Alta Muntanya

Vignemale (3.298 m.)

Vignemale

És potser la muntanya amb més caràcter alpí i una personalitat més marcada de tots els Pirineus. Tot i ser una ruta molt més llarga que la "normal", decidim pujar des de la vall de Gaube per contemplar l'espectacular paret nord, i ho fem d'una tirada. És una jornada llarga i dura, però molt contrastada, que combina paisatges increïbles, glacera i grimpada, i que acabem al refugi de Bayssellance, on passem la nit ja de tornada.

Pic de Salòria (2.789 m.)

Arribant al cim

El sostre de l'Alt Urgell és un cim fàcil de pujar, que no té cap complicació més enllà d'una mitja grimpada. Des de prop d'Os de Civís remunto el riu Salòria fins al Coll de Conflent, per enfilar llavors sense camí evident en un tram molt dret fins a trobar la cresta, on el pendent es suavitza. La llarga cresta porta fins al mateix cim, des d'on hi ha una àmplia panoràmica.

Comabona pel Bac de la Muga

Vessant est del Puig Terrers

El primer cim del Cadí es pot pujar per diversos camins, tant pel Berguedà com per la Cerdanya. L'escollit és un dels més durs, però també més espectaculars. Recorrem el feréstec Bac de la Muga en una fortíssima pujada, i de tornada carenegem un bon tros del Moixeró fins al Coll de Vimboca. Una sortida preciosa i molt completa pel vessant sud del Parc Natural Cadí Moixeró.

Serrera, Cabaneta i Estanyó

Caminant cap a l'Estanyó

Amb uns quants amics fem una ruta circular que permet enfilar-nos fins alguns dels cims més elevats d'Andorra gaudint d'unes perspectives immillorables. El Pic de l'Estanyó és conegut com el mirador d'Andorra, per la seva alçada i posició privilegiada. L'itinerari transcorre pel Parc Natural de la Vall de Sorteny.

Ibón de Cregüeña

Cua de l'Ibón de Cregüeña, amb el Pic d'Aragüells a la dreta, i el Pic de Cregüeña a l'esquerra

Als peus mateix dels pics de la Maladeta i el Maldito, l'Ibón de Cregüeña és el tercer llac més gran dels Pirineus per extensió i el primer natural (no represat). Està situat en un circ feréstec, embolcallat per diversos pics granítics molt verticals de més de 3.000 metres. El camí per arribar-hi és senzill, però cal remuntar un fort desnivell, i en el tram més alt passar per una incòmoda zona de grans blocs de granit.

Tuca de Salvaguardia (2.738 m.)

Tuca de Salvaguardia i Port de Benàs

Empetitit pels seus veïns propers que superen els 3.000 metres d'alçada, la Tuca de Salvaguardia destaca per ser un cim esbelt, estètic, vertical i atractiu. I sobretot és un dels millors miradors del Massís de la Maladeta, del qual es troba al nord i amb una distància suficient per tenir una gran perspectiva. L'ascensió és fàcil, però no val a badar, ja que una caiguda tindria conseqüències fatals.

Aneto (3.404 m.)

Pas de Mahoma i cim de l'Aneto

Pugem la muntanya més alta dels Pirineus en un dia assolellat de primavera, només tenyit per alguns núvols i boires, i la presència del vent al cim. La neu ens acompanya des de poc després del refugi de la Renclusa. Pujar-hi un dia entre setmana i evitar les aglomeracions és un plaer. Hi havia gent amb esquís, però nosaltres pugem caminant, directes des de la Besurta i tornant per Aigualluts.

Puigmal i Pic de Segre

Puigmal des de Fontalba

El segon dia que passem per la zona fem tot un clàssic, el cim més elevat d'aquesta àrea, el Puigmal. Enfilem pel camí més directe, des de Fontalba. Allargarem la sortida seguint la carena de l'Olla de Núria fins al Coll de Finestrelles, tot passant pel Pic del Segre. De baixada, després de passar Núria, una calamarsada ens fa córrer més del que volíem.

Balandrau i Camí dels Enginyers

Coma de Freser i Jaça de les Eugues

Tot i ser una zona molt concorreguda, la Vall de Núria ofereix rutes molt interessants, i podem trobar-hi una gran varietat de camins. Des de la part baixa de la vall, prop de Queralbs, enfilem fins al Balandrau, passem pel refugi Coma de Vaca, recorrem l'espectacular camí dels Enginyers i passem pel centre neuràlgic, el santuari de Núria. Una ruta llarga i amb molt desnivell.

Circ de Baborte

La Sílvia contemplant l'estany i el pic de Baborte

El segon dia a la Vall Ferrera canviem l'obaga per la solana, però continuem gaudint d'un ambient solitari d'alta muntanya. La neu no és present fins molt amunt en el vessant sud, per tant deixem esquís i raquetes i marxem caminant. Portem piolet i grampons que ens seran ben útils en la part alta del serrat de la Costa de Larí, poc abans d'arribar a l'impressionant circ glacial de Baborte.

Pàgines